dilluns, 27 de juny del 2011

REFORMA DE LA LLEI/LEY ELECTORAL

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Llegeixo en els diaris de premsa què els partits polítics parlen, i molt, de que cal canviar la Llei Electoral. Per què ho fan ara? Doncs perquè volen fer veure que els amoïna tot el que el moviment dels indignats ha desfermat a la nostra societat i al mon sencer.

Quan ho veig no sé què pensar. Si riure o plorar. Ho dic perquè jo vaig ser un dels molts fedataris i fedatàries que van recollir més de vuitanta vuit mil signatures per poder portar al Parlament de Catalunya una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), per tenir una Llei Electoral per Catalunya, ja que som l’única Comunitat que no en té una de pròpia i funcionem des de fa més de trenta anys amb la de l’estat central. Aquesta ILP que va confeccionar i dur a terme Ciutadans pel Canvi encara està al Parlament, perquè els “democràtics” partits polítics que ens representen en cap moment han demostrat interès per abordar-la.

L’anterior legislatura, i degut a un fort enrenou produït per greus casos de corrupció política i finalment pel cas Millet, l’expresident Montilla va dir que calia resoldre ja el tema de la Llei Electoral catalana, i es va crear una ponència conjunta al Parlament, tot i que alguns polítics com l’Iceta feia temps que deien que passat l’equador de la legislatura no es podien abordar temes tant importants com aquest... Al final, com cabia d’esperar, tot plegat va quedar en un no rés. No es van posar d’acord i la Llei Electoral per Catalunya presentada per Ciutadans pel Canvi segueix oblidada.

Perquè els costa tant d’arribar a un acord? Doncs és molt fàcil! Quan els partits polítics han d’aprovar quelcom tant important per la ciutadania i pel mateix sistema democràtic han d’estudiar abans la rendibilitat política que els reporta. Sí, ho sentiu bé. El més important no és el millor per la ciutadania, si no la rendibilitat política que poden treure els partits polítics amb el canvi. Us ho dic perquè ho sé de bona tinta i d’entre partits polítics així de clar se’n parlen entre ells. Aquesta és la vergonyosa realitat per la qual encara no tenim Llei Electoral pròpia a Catalunya.

Ara, quan escolto o llegeixo les paraules de polítics de partit, com l’Oriol Pujol, dient que cal donar resposta a la ciutadania indignada amb el sistema democràtic actual, abordant temes com la Llei Electoral, el budells se’m regiren, ja que el principal bloqueig de la ILP presentada per CpC, que va haver-hi la darrere legislatura va ser per part de Convergència i Unió. A qui volen enganyar ara? O potser que ja li han trobat rendibilitat?

Torno a dir el que ja he dit molts d’altres cops, existeixen dos tipus de polítics i polítiques. Polítics de ciutadania i polítics de partit. I cal canviar la partitocràcia o democràcia representativa que abanderen els polítics de partit, per una democràcia participativa real representada pels polítics de ciutadania. Si els partits polítics no son capaços de realitzar aquest canvi de forma natural, assistirem amb el temps a una degradació tal de la democràcia que ja no tindrà retorn, i caldrà un renaixement qual au fènix ressorgint de les cendres llibertàries per aconseguir una democràcia com cal.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Leo en los periódicos que los partidos políticos hablan, y mucho de que hace falta cambiar la Ley Electoral. ¿Por qué ahora? Pues porque quieren hacer ver que les preocupa todo lo que el movimiento de los indignados ha desatado en nuestra sociedad y en el mundo entero.

Cuando lo veo no sé qué pensar. Si reír o llorar. Lo digo porque yo fui uno de los muchos fedatarios y fedatárias que recogieron más de ochenta y ocho mil firmas para poder llevar al Parlament de Catalunya una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), para tener una Ley Electoral para Catalunya, ya que somos la única Comunidad que no tiene ley propia y funcionamos desde hace más de treinta años con la del estado central. Ésta ILP, que confeccionó y llevó a cabo Ciutadans pel Canvi todavía está en el Parlament, porque los “democráticos” partidos políticos que nos representan, no han demostrado interés por abordarla en ningún momento.

En la anterior legislatura, y debido al un gran revuelo producido por los graves casos de corrupción política y finalmente por el caso Millet, el expresidente Montilla dijo que hacía falta resolver ya el tema de la Ley Electoral catalana, y se creó una ponencia conjunta en el Parlament, a pesar de que algunos políticos como Iceta hacía tiempo que decía que pasado el ecuador de la legislatura no se podían abordar temas tan importantes como éste... Al final, como cabía de esperar, quedo en nada. No se pusieron de acuerdo y la Ley Electoral para Catalunya presentada por Ciutadans pel Canvi sigue olvidada.

¿Por qué les cuesta tanto ponerse de acuerdo? ¡Pues es muy fácil! Cuando los partidos políticos deben aprobar algo tan importante para la ciudadanía y para el mismo sistema democrático deben estudiar antes la rentabilidad política que les aporta. Sí, lo oís bien. Lo más importante no es lo mejor para la ciudadanía, sino la rentabilidad política que pueden obtener los partidos políticos con el cambio. Lo digo porque lo sé de buena tinta, y entre partidos políticos se hablan así de claro. Ésta es la vergonzosa realidad por la cual no tenemos todavía Ley Electoral propia en Catalunya.

Ahora que escucho o leo las palabras de los políticos de partido, como Oriol Pujol, diciendo que hace falta dar respuesta a la ciudadanía que está indignada con el sistema democrático actual, abordando temas como la Ley Electoral, las tripas se me retuercen, ya que el principal bloqueo a la ILP presentada por CpC, que hubo la pasada legislatura vino por parte de Convergència i Unió. ¿A quien quieren engañar? ¿O tal vez ya le han encontrado rentabilidad?

Vuelvo a decir lo que ya he dicho muchas otras veces, existen dos tipos de políticos y políticas. Políticos de ciudadanía y políticos de partido. Debemos cambiar la partitocrácia o democracia representativa que abanderan los políticos de partido, por una democracia participativa real representada por los políticos de ciudadanía. Si los partidos políticos no son capaces de realizar este cambio de forma natural, asistiremos con el tiempo a una degradación tal de la democracia que no tendrá retorno, y hará falta un renacimiento cual ave fénix resurgiendo de las cenizas libertarias para conseguir una democracia como es debido.

dijous, 16 de juny del 2011

INDIGNAT I AVERGONYIT / INDIGNADO Y AVERGONZADO

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Des de un principi m’he comptat com un més dels indignats, quan ahir vaig veure les imatges del que va succeir als accessos del Parc de la Ciutadella de Barcelona, vaig sentir indignació i vergonya.

El moviment dels indignats i les seves concentracions arreu de Catalunya, España, Europa i el mon sencer, és una més de les accions pacífiques que s’han originat arrel del 15-M, i que han de tenir continuïtat en el temps amb activitats i accions de protesta i reivindicació ben diverses que no facin que el moviment perdi pistonada.

El que va succeir a les portes del recinte del Parlament de Catalunya es inadmissible en temps de democràcia. Si volem millorar el nostre sistema democràtic, si volem fiançar les nostres llibertats i els nostres drets, si volem canviar la partitocràcia per la democràcia participativa..., no podem transgredir els drets i llibertats dels altres. Jo sempre he dit què “la meva llibertat acaba on comença la llibertat dels altres”. Crec que si no respectes els drets dels altres tampoc pots exigir que es respectin els teus drets. Tot forma part de la reciprocitat...

Jo sóc un indignat i no em sento representat per quatre descerebrats que estic segur que no creuen en el moviment iniciat el 15-M, i que utilitzen la violència, la vexació i l’insult per interessos personalistes i que res tenen a veure amb el moviment dels indignats. Les seves accions ja els retraten i ens donen una imatge clara de com són aquestes “persones”. Precisament representen una part d’allò contra el que estem lluitant. A aquests delinqüents que habitualment rebenten celebracions esportives, concentracions o manifestacions, els diré què:

“La vostre acció d’ahir és un acte de covardia, tot el contrari que el comportament d’aquells i aquelles que van patir la fura desproporcionada de les forces de seguretat en el desallotjament de la Plaça de Catalunya, mantenint una actitud pacífica i no bel·ligerant. Ells i elles van ser herois i n’estic orgullós, vosaltres sou uns maleïts covards i em teniu indignat.”

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Desde un principio me he contado como uno más de los indignados, cuando ayer vi las imágenes de lo que sucedió en los accesos al Parc de la Ciutadella de Barcelona, sentí indignación y vergüenza.

El movimiento de los indignados y sus concentraciones por toda Catalunya, España, Europa y el mundo entero, es una más de las acciones pacíficas que se han originado a raíz del 15-M, y que deben tener continuidad en el tiempo con actividades y acciones de protesta y reivindicación muy diversas para evitar que el movimiento no pierda pistonada.

Lo que sucedió a las puertas del recinto del Parlament de Catalunya es inadmisible en tiempos de democracia. Si queremos mejorar nuestro sistema democrático, si queremos afianzar nuestras libertades y nuestros derechos, si queremos cambiar la partitocracia por la democracia participativa..., no podemos transgredir los derechos y libertades de los demás. Yo siempre he dicho “mi libertad termina donde empieza la libertad de los demás”. Creo que si no respetas los derechos de los demás tampoco puedes exigir que se respeten los tuyos. Todo forma parte de una reciprocidad...

Yo soy un indignado y no me siento representado9 por cuatro descerebrados, que estoy convencido que no creen en el movimiento del 15-M, y que utilizan la violencia, la vejación y el insulto por intereses personalistas que nada tienen que ver con el movimiento de los indignados. Sus acciones les retratan y nos dan una imagen clara de cómo son estas “personas”. Representan precisamente una parte de aquello contra lo que estamos luchando. A estos delincuentes que habitualmente revientan celebraciones deportivas, concentraciones o manifestaciones, les diré que:

“Vuestra acción de ayer es un acto de cobardía, todo lo contrario que el comportamiento de aquellos y aquellas que sufrieron la furia desproporcionada de las fuerzas de seguridad en el desalojo de la Plaça de Catalunya, manteniendo una actitud pacífica y no beligerante. Ellos y ellas fueron héroes y me siento orgulloso, vosotros sois unos malditos cobardes y me tenéis indignado.”

dissabte, 11 de juny del 2011

CIUTADANIA VS PREDATOR (ECONOMIA / POLITICA ESPECULATIVA)


TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
No hi ha diners, diu la gent, però no és veritat! Els diners hi són, però un capitalisme depredador i especulatiu els té amagats i ben guardats. Especulen amb l’estat del benestar i de moment se’n surten, recolzats pels partits polítics de dretes i rebent homenatge d’uns agenollats i mig asfixiats partits d’esquerres.

L’any 2007 el dèficit públic espanyol era inferior al de molts països de la UE, entre ells Alemanya. De l’any 2007 al 2009, el dèficit públic espanyol es va doblar. Per què? Doncs perquè un dels ingressos més importants de l’estat, la renda del treball, va patir una gran davallada amb l’augment de l’atur. La crisis mundial de les hipoteques brossa dels EEUU va afectar greument a la banca internacional i de retruc a la banca espanyola que havia alimentat la bombolla immobiliària amb crèdits rebuts dels bans estrangers i del Banc Central Europeu. Això va fer que molta petita i mitjana empresa no pugues aconseguir els crèdits bancaris que habitualment els permetien tirar endavant amb els seus negocis, i tinguessin que reduir plantilla i fins i tot tancar. Pel capitalisme, no són més que uns petits danys col·laterals provocats per foc amic, d’un conflicte d’interessos que tant sols permet la subsistència de les grans empreses i grans bancs internacionals.

Amb una decisió incoherent, des del punt de vista de una ciutadania cuejant i boquejant per intentar agafar l’aire que els permeti malviure, el govern decideix ajudar i rescatar els bancs. Uns bancs que sense pietat cobren uns interessos abusius per finalment quedar-se amb les propietats de ciutadans i ciutadanes, que a més a més de quedar-se sense casa han de seguir pagant un deute que no poden fer front. També ajuden a les grans empreses automobilístiques amb un “pla renove” que a la llarga acaba penalitzant el comprador. I per acabar d’adobar-ho la reforma laboral. S’ha d’ajudar a l’empresari, tornant a penalitzar el treballador, perquè si no ho sabeu ja “la crisis que estem patint ha estat creada per la classe proletària”.

Els bancs segueixen fent diners, les empreses segueixen repartint beneficis entre els accionistes i primes milionàries per objectius als seus directius. Europa intenta rescatar desesperadament països com Grècia per evitar el col·lapse dels seus propis bancs i la moneda euro. De mentre la dreta espanyola es troba a l’espera que un govern d’esquerres a la deriva i sense recursos els faci la feina bruta per quan hagi canvi de govern al 2012.

Finalment la classe treballadora, decebuda d’uns sindicats que han perdut de vista la seva veritable funció, ha de veure impotent com la societat del benestar s’ensorra, i el capitalisme depredador avança com una piconadora per establir-se i construir “la societat del benestar dels privilegiats”.

Potser és això el que caldrà per fer reaccionar definitivament la ciutadania. Els/les indignats/des són el principi, però cal continuar amb d’altres iniciatives, una rere d’altre, sense pausa i amb determinació. La determinació de qui té al seu costat un dret de justícia com és el de viure amb dignitat.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
No hay dinero, dice la gente, ¡pero no es verdad! El dinero está ahí, pero un capitalismo depredador y especulativo lo tiene bien escondido. Especulan con el estado del bienestar y de momento se salen con la suya, apoyados por los partidos políticos de derechas y recibiendo pleitesía de unos arrodillados y medio asfixiados partidos de izquierdas.

En el año 2007 el déficit público español era inferior a la de muchos países de la UE, entre ellos Alemania. Del año 2007 al 2009, el déficit público español se dobló. ¿Por qué? Pues porque uno de los ingresos más importantes del estado, la renta del trabajo, sufrió un gran descenso al aumentar el paro. La crisis mundial de las hipotecas basura de los EEUU afectó gravemente a la banca internacional y de rebote a la banca española que había alimentado la burbuja inmobiliaria con créditos recibidos de los bancos extranjeros y del Banco Central Europeo. Esto hizo que mucha pequeña y mediana empresa no pudiese conseguir los créditos bancarios que habitualmente les permitía llevar adelante sus negocios. Para el capitalismo, no son más que unos pequeños daños colaterales provocados por fuego amigo, de un conflicto de intereses que tan sólo permite la subsistencia de las grandes empresas y de los grandes bancos internacionales.

Con una decisión incoherente, desde el punto de vista de una ciudadanía coleteando y boqueando para intentar coger el aire que les permita malvivir, el gobierno decide ayudar y rescatar a los bancos. Unos bancos que sin piedad cobran unos intereses abusivos para, finalmente, quedarse con las propiedades de ciudadanos y ciudadanas, que además de quedarse sin casa deben seguir pagando una deuda a la que no pueden hacer frente. También ayudan a las grandes empresas automovilísticas con un “plan renove” que a la larga acaba penalizando al comprador. Y como guinda, la reforma laboral. Hay que ayudar al empresario, penalizando al trabajador, porque por si no lo sabéis ya “la crisis que sufrimos ha sido creada por la clase proletaria”.

Los bancos siguen ganando dinero, las empresas siguen repartiendo beneficios entre los accionistas y primas millonarias por objetivos a sus directivos. Europa intenta rescatar desesperadamente a países como Grecia para evitar el colapso de sus propios bancos y de la moneda euro. De mientras la derecha española se encuentra a la espera de que un gobierno de izquierdas a la deriva y sin recursos les haga el trabajo sucio para cuando haya un cambio de gobierno en el 2012.

Finalmente, la clase trabajadora, decepcionada por unos sindicatos que han perdido de vista su verdadera función, ha de ver impotente como la sociedad del bienestar se hunde, y el capitalismo depredador avanza como una apisonadora para establecerse y construir “la sociedad del bienestar de los privilegiados”.

Puede que sea esto lo que haga falta para hacer reaccionar definitivamente a la ciudadanía. Los / las indignados/as son el principio, pero hace falta seguir con otras iniciativas, una tras otra, sin pausa y con determinación. La determinación de quien tiene de su lado un derecho de justicia como es el de vivir con dignidad.