TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO): Hi havia una vegada als Estats Units d’Amèrica un grup d’homes i dones que volien guanyar molts diners especulant amb els mercats de valors. No es tractava de res de nou perquè tota la vida ja havia estat així, tot i això però no en tenien prou i volien guanyar molt i molt més.
Wall Street (Nova York) era el lloc a on es centraven la majoria de negocis d’especulació financera, i diversos bancs i empreses de gestió financera es repartien el gran pastís dels guanys. D’entre ells destacava Lehman Brothers Holdings Inc (l’actual ministre d’hisenda espanyol Luis de Guindos va ser el President d’aquesta companyia a Europa), una companyia americana de serveis financers i Goldman Sachs, un dels més grans bancs d’inversions del mon.
El cas es que el bancs van començar a donar hipoteques a dojo sense tenir en compte la capacitat de les persones que rebien aquest préstecs hipotecaris per tornar-los, fins i tot amb crèdits que superaven el 80%, i molt més del 100% del valor de la propietat, creant d’aquesta manera el que se nomena valors financers de risc (després nomenades hipoteques subprime o brossa). Com i per què ho feien? Doncs taxaven les cases molt per sobre del seu valor real. D’aquesta manera feien que el mercat pugés i pugés sense parar arribant a nivells mai imaginats. Amb aquesta especulació fictícia i dirigida del mercat immobiliari els agents d’inversions, els constructors i els propietaris del sòl, van començar a acumular fàcilment guanys milionaris en períodes de temps molt curts.
Tot i això però, encara hi havia esculls per superar. Els EEUU exercia un control molt fort sobre aquest tipus d’inversions de risc. Com ho van arreglar? Bé doncs, jo crec que va ser clau que en George W. Bush va nomenar com a Secretari del Tresor dels Estat Units a Henry Merrit Paulson Jr. (20/05/06 fins a 20/01/09), que havia estat prèviament president executiu de Goldman Sachs. Durant el seu mandat es va relaxar moltíssim el control per part de l’estat amb aquest tipus de valors de risc (no vull ser mal pensat però...).
Es van introduir al mercat uns paquets de valors d’inversions que contenien valors segurs i valors de risc. Al principi aquest paquets estaven conformats majoritàriament per valors segurs amb uns pocs d’alt risc, però a mida que creixia el nombre d’hipoteques brossa concedides, aquests paquets de valors contenien majoritàriament valors d’alt risc...
D’altre banda, juguen també un paper fonamental en aquesta història les agències de qualificació de risc (al meu parer uns dels més grans especuladors legals dels mercats financers), que qualifiquen els productes financers o actius d’empreses, estats i governs regionals (Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch...). Ells van donar la màxima qualificació (AAA) a aquests paquets de valors d’alt risc, i fins i tot li van atorgar la màxima qualificació a Lehman Brothers un mes abans de la seva fallida (no vull ser mal pensat però...).
Finalment els valors tòxics generats pels bancs es van estendre per tot el mon i molt particularment a Europa.
Els bancs espanyols no es van veure excessivament afectats per aquests valors tòxics perquè el Banc d’Espanya ha exercit sempre un control molt estricte. Però no va succeir el mateix amb els bancs europeus que van rebre molt directament la sotragada econòmica que venia d’Estats Units, i per superar el tràngol van començar a tancar l’aixeta dels crèdits als bancs espanyols, els quals per crear la seva pròpia bombolla immobiliària s’havien alimentat de crèdits dels bancs europeus. És en aquest moment quan l’economia espanyola es veu greument afectada, perquè els nostres bancs redueixen dràsticament els crèdits a la petita i mitjana empresa (PIME), així com als autònoms, que havien crescut en un nombre extraordinàriament elevat degut a una situació de creixement fictici generada al voltant del “totxo”. Les grans empreses resisteixen a canvi de fer dràstiques reduccions de personal, i les multinacionals estrangeres marxen per establir-se en països a on la mà d’obra és molt més barata. El negoci de la construcció (motor econòmic durant més d’una dècada) s’atura, i les xifres de l’atur es disparen a nivells mai abans assolits. Els ingressos de les administracions (fonamentats a la construcció) pràcticament desapareixen, l’estat ha de fer-se’n càrrec de milions d’aturats i alhora deixa d’ingressar grans quantitats en concepte de rendes del treball i també d’impostos per la Seguretat Social (utilitzat pel pagament de pensions i manteniment del sistema sanitari públic)...
Els bancs espanyols han de fer front a les seves pròpies deutes i fan palès la seva manca de líquid, a l’hora què es descobreix la mala gestió que han dut a terme dels seus propis recursos amb operacions dubtoses a favor d’alts directius i accionistes (la corrupció es troba per a tot arreu). Alguns bancs i caixes han de ser rescatats per l’Estat per poder evitar un col·lapse de l’economia espanyola, i qui rep de totes bandes (com sempre) és la ciutadania, que entoma tota una sèrie de mides per retallar el dèficit d’una crisi generada per un sistema econòmic neoliberal... La crisi espanyola és diferent de la que pateix la resta d’Europa, i sembla ser que trigarà força més en sortir-se’n. Penso que la responsabilitat de tot plegat és dels dos partits polítics majoritaris a l’estat espanyol. Els uns (PP) per originar aquesta economia fictícia (basada en el totxo) que finalment ens ha esclatat a la cara. Els altres (PSOE), per continuar amb la dinàmica que s’havia generat sense fer res per esmenar-ho, i per negar la realitat d’una crisi, que si s’hagués reconegut a temps potser que hores d’ara ja n’estaríem sortint... Ara per ara pinten bastons!
TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Erase una vez en Estados Unidos de América un grupo de hombres y de mujeres que querían ganar mucho dinero especulando con los mercados de valores. No se trataba de nada nuevo porque toda la vida ha sucedido de esta forma, pero aun así no tenían bastante y querían ganar mucho más.
Wall Street (Nueva York) era el lugar donde se centraban la mayoría de negocios de especulación financiera, y diversos bancos y empresas de gestión financiera se repartían el gran pastel de los beneficios. Entre ellos destacaba Lehman Brothers holdings Inc (el actual ministro de hacienda español, Luis de Guindos, fue presidente de esta compañía en Europa), una compañía americana de servicios financieros y Goldman Sachs, uno de los más grandes bancos de inversiones del mundo.
Lo cierto es que los bancos empezaron a conceder hipotecas a mansalva sin tener en cuenta la capacidad de las personas que recibían estos prestamos hipotecarios para devolverlos, incluso con créditos que superaban el 80%, y mucho más del 100% del valor de la propiedad, creando de esta forma lo que se cataloga como valores financieros de riesgo (más tarde denominadas como hipotecas subprime o basura). ¿Cómo y por qué lo hacían? Pues tasaban las casas muy por encima de su valor real. De esta forma hacían que el mercado subiera y subiera sin parar llegando a niveles inimaginables. Con esta especulación ficticia y dirigida del mercado inmobiliario los agentes de inversiones, los constructores y los propietarios del suelo, empezaron a acumular fácilmente ganancias millonarias en períodos muy cortos de tiempo.
Pero aun así, todavía había escollos por superar. Los EEUU ejercían un control muy fuerte sobre estos tipos de inversiones de riesgo. ¿Cómo lo solucionaron? Pues yo creo que fue clave que George W. Bush nombró Secretario del Tesoro de los Estados Unidos a Henry Merrit Paulson Jr. (20/05/069 hasta 20/01/09), que anteriormente había sido presidente ejecutivo de Goldman Sachs. Durante su mandato se relajo muchísimo el control por parte del estado de este tipo de valores de riesgo (no quiero ser mal pensado pero…).
Se introdujeron en el mercado unos paquetes de valores de inversiones que contenían valores seguros y valores de riesgo. Al principio estos paquetes estaban formados mayoritariamente por valores seguros y unos pocos de alto riesgo, pero a medida que crecía el número de hipotecas basura, estos paquetes de valores contenían mayoritariamente valores de alto riesgo…
Por otra parte, juegan también un papel fundamental en esta historia las agencias de calificación de riesgo (a mi parecer unos de los más grandes especuladores legales de los mercados financieros), que califican los productos financieros o activos de empresas, estados y gobiernos regionales (Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch…). Ellos dieron la máxima calificación (AAA) a estos paquetes de valores de alto riesgo, e incluso le dieron la máxima calificación a Lehman Brothers un mes antes de su quiebra (no quiero ser mal pensado pero…).
Finalmente los valores tóxicos generados por los bancos se extendieron por todo el mundo y muy en particular por Europa.
Los bancos españoles no se vieron excesivamente afectados por estos valores tóxicos porque el Banco de España ha ejercido siempre un control muy estricto. Pero no sucedió lo mismo con los bancos europeos que recibieron muy directamente el impacto del tsunami económico que venía de Estados Unidos, y para superar el mal momento comenzaron a cerrar el grifo de los créditos a los bancos españoles, los cuales para crear su propia burbuja inmobiliaria se habían alimentado de créditos de los bancos europeos. Es en este momento cuando la economía española se ve gravemente afectada, porque los bancos reducen drásticamente los créditos a la pequeña y mediana empresa (PYME), así como a los autónomos, que habían crecido extraordinariamente debido a una situación ficticia generada alrededor del “tocho”. Las grandes empresas resisten a cambio de hacer reducciones drásticas de personal, y las multinacionales extranjeras se van para establecerse en países donde la mano de obra es mucho más barata. El negocio de la construcción (motor económico durante más de una década) se para, y las cifras del paro se disparan a niveles antes jamás alcanzados. Los ingresos de las administraciones (basados en la construcción) prácticamente desparecen, el estado debe hacerse cargo de millones de parados y a su vez deja de ingresar grandes cantidades en concepto de rentas del trabajo y también de impuestos por Seguridad Social (pago de pensiones y mantenimiento del sistema sanitario público)…
Los bancos españoles han de hacer frente a sus propias deudas y manifiestan su falta de líquidez, a la vez que se descubre la mala gestión que han llevado a cabo de sus propios recursos mediante operaciones dudosas a favor de altos directivos y accionistas (la corrupción se encuentra por todos lados). Algunos bancos y cajas deben ser rescatados por el Estado para poder evitar el colapso de la economía española, y quien recibe por todos lados (como siempre) es la ciudadanía, que carga con toda una serie de medidas para recortar el déficit de una crisis generada por un sistema económico neoliberal… la crisis española es diferente de la que sufre el resto de Europa, y parece ser que tardará mucho más en salir de ella. Pienso que la responsabilidad de todo lo sucedido aquí es de los dos partidos políticos mayoritarios en el estado español. Unos (PP) por originar esta economía ficticia (basada en el tocho) que finalmente nos ha explotado en la cara. Los otros (PSOE), por continuar con la dinámica que se había generado sin hacer nada por cambiarlo, y por negar la realidad de una crisis, que si se hubiese reconocido a tiempo tal vez, en estos momentos, ya estaríamos saliendo de ella… ¡Por ahora pintan bastos!
