dijous, 29 de març del 2012

LA CRISI ESPANYOLA EN DEU FASES / LA CRISIS ESPAÑOLA EN DIEZ FASES

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):

Un pla estudiat i premeditat que va originar la crisi en la que ens trobem des de fa uns quants anys. Aquesta és la meva particular visió desglossada en deu “fases”, pel que fa l’afectació de la mateixa en l’estat espanyol.

Primera fase. Els grans especuladors es fan d’or amb grans estafes que inunden els mercats financers de “paper mullat”.

Segona fase. Els grans poders econòmics a l’ombra, els quals s’escapen del coneixement i l’enteniment de tot neòfit de la economia especulativa, com jo mateix, decideixen que arribat el moment en que ja s’han omplert les butxaques, toca realitzar un gran cop d’estat amb l’economia mundial.

Tercera fase. Les petites i mitjanes empreses són les primeres en rebre les conseqüències, i moltes han de tancar perquè els bancs tallen l’aixeta dels crèdits. El nombre d’aturats puja d’una manera esfereïdora, la ciutadania no pot fer front als crèdits hipotecaris i son desnonats sense contemplacions, tot i això però mantenint un deute amb les entitats de crèdit impossible de poder pagar.

Quarta fase. Amb l’excusa d’evitar un daltabaix econòmic, el govern decideix ajudar les entitats financeres amb diners públics, és a dir diners de ciutadans com tu i com jo. El govern s’endeuta per ajudar a bancs i caixes.

Cinquena fase. El Banc Central Europeu fa emissió de diners a l’1% d’interès per activar l’economia dels països de la zona euro. Els bancs i caixes espanyols utilitzen aquests diners per fer més negoci a costa de la ciutadania. Compren deute de l’estat i dels governs autonòmics al 5, 6 i 7%. Un negoci rodó que no ajuda gens la reactivació econòmica i posa els governs, espanyol i autonòmics, en mans de les entitats financeres (les quals, paradoxalment, han estat salvades per l’administració).

Sisena fase. El governs, espanyol i autonòmics, es troben escanyats pel deute i han de cercar solucions. Decideixen fer retallades (salut, educació, seguretat, administració, benestar social, igualtat, etc...). Evidentment, sempre a costa de l’estat del benestar de la ciutadania de base i la que menys té.

Setena fase. Retallada d’un 5% en el sou dels funcionaris de l’estat, i posterior aplicació d’altres mesures que afecten aquest col·lectiu. També succeeix quelcom semblant amb el personal de les administracions autonòmiques. Quan parlem de funcionaris ens referim a administració, salut, educació, cossos de seguretat, bombers, etc.

Vuitena fase. Pujada dels impostos i d’altres serveis, IRPF, IVA, IBI, aigua, electricitat, gas, etc., la qual cosa afecta a tota la ciutadania.

Novena fase. Reforma laboral, aprovada unilateralment pel govern sense el consens amb treballadors i treballadores. Afecta al conjunt de tota la ciutadania. Aquesta reforma no soluciona en cap cas el problema de l’atur a curt termini sinó que en crea més. L’únic que permet és eliminar tot el que s’ha aconseguit des de la restauració de la democràcia, i preveu un futur laboral molt precari i sense la majoria de drets que gaudíem fins ara. A la vista tenim un futur d’esclavatge laboral.

Desena fase. El que ha de venir... Pinten bastons !!! I ja en parlarem més endavant dels partits polítics i dels sindicats...

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):

Un plan estudiado y premeditado que originó la crisis en la que nos hallamos desde hace unos años. Ésta es mi particular visión, desglosada en diez “fases”, por lo que hace a su afectación en el estado español.

Primera fase. Los grandes especuladores se hacen de oro con grandes estafas que inundan los mercados financieros de “papel mojado”.

Segunda fase. Los grandes poderes económicos en la sombra, los cuales escapan del conocimiento y entendimiento de todo neófito de la economía especulativa como yo mismo, deciden que llegado el momento en que se han llenado los bolsillos, toca realizar ya un gran golpe de estado con la economía mundial.

Tercera fase. Las pequeñas y medianas empresas son las primeras en notar las consecuencias, y muchas deben cerrar porque los bancos cortan el grifo de los créditos. El número de parados sube de manera escalofriante, la ciudadanía no puede hacer frente a los créditos hipotecarios y son desahuciados sin contemplaciones, aun así teniendo que seguir haciendo frente a una deuda con las entidades de crédito imposible de poder pagar.

Cuarta fase. Con la excusa de evitar un desastre económico, el gobierno decide ayudar a las entidades financieras con dinero público, es decir dinero de ciudadanos como tú y como yo, el gobierno se endeuda para ayudar a bancos y cajas.

Quinta fase. El Banco Central Europeo emite dinero al 1% de interés para activar la economía de los países de la zona euro. Los bancos y cajas españoles utilizan este dinero para hacer más negocio a costa de la ciudadanía. Compran deuda del estado y de los gobiernos autonómicos al 5, 6 y 7%. Un negocio redondo que no ayuda para nada la reactivación económica y pone a los gobiernos, español y autonómicos, en manos de las entidades financieras (las cuales, paradójicamente, han sido salvadas por la administración).

Sexta fase. Los gobiernos, español y autonómicos, se encuentran ahogados por la deuda y han de buscar soluciones. Deciden llevar a cabo recortes (salud, educación, seguridad, administración, bienestar social, igualdad, etc…). Evidentemente, siempre a costa del estado del bienestar de la ciudadanía de base y la que menos tiene.

Séptima fase. Recorte de un 5% en el sueldo de los funcionarios del estado y posterior aplicación de otras medidas que afectan a este colectivo. También sucede algo parecido con el personal de las administraciones autonómicas. Cuando hablamos de funcionarios nos referimos a administración, salud, educación, cuerpos de seguridad, bomberos, etc.

Octava fase. Subida de los impuestos y otros servicios, IRPF, IVA, IBI, agua, electricidad, gas, etc., lo cual afecta a toda la ciudadanía.

Novena fase. Reforma laboral, aprobada unilateralmente por el gobierno sin el consenso de trabajadores y trabajadoras. Afecta al conjunto de toda la ciudadanía. Esta reforma no soluciona en ningún caso el problema del paro a corto plazo sino que crea más. Lo único que permite es eliminar todo lo que se ha conseguido desde la restauración de la democracia, y prevé un futuro laboral muy precario y sin la mayoría de derechos que hemos disfrutado hasta ahora. Tenemos a la vista un futuro de esclavismo laboral.

Décima fase. Lo que ha de venir… ¡Pintan bastos! Y ya hablaremos más delante de los partidos políticos y de los sindicatos…

dissabte, 17 de març del 2012

ACTE DE CLOENDA DE CIUTADANS PEL CANVI. FINS SEMPRE! / ACTO DE CLAUSURA DE CIUTADANS PEL CANVI. ¡HASTA SIEMPRE!


TEXTO EN CATALAN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):

Desprès de decidir la seva dissolució el desembre de 2011, dijous passat, Ciutadans pel Canvi va fer el seu acte de cloenda al Centre d’Arts Santa Mònica, a les Rambles de Barcelona, un indret entranyable pel seu simbolisme, per la seva història i per acollir la seu social de CpC. Desprès de 12 anys fent política participativa de ciutadania i proximitat, CpC ha deixat caure el teló i el projecte iniciat l’any 1999 per en Pasqual Maragall ha arribat a la seva fi.

Jo sóc un Ciutadà pel Canvi. Sóc un més, d’entre molts homes i dones, que sent companys de viatge hem compartit aquesta magnífica aventura, i me’n sento molt orgullós de poder dir-ho. Han estat anys en els que n’he après molt, i gràcies a CpC he tingut l’oportunitat de participar activament en el desenvolupament social i polític de Catalunya, des dels carrers fins a la Generalitat, passant pel Parlament. També he tingut la valuosa possibilitat d’afegir el meu granet de sorra als afers del meu municipi, del meu país, i dels problemes i necessitats de persones i associacions. CpC m’ha ofert una possibilitat immillorable per créixer i sentir-me realitzat com a persona. Fins sempre Ciutadans pel Canvi, i moltes gràcies!

Imatges per a la història. Aquí us deixo l’enllaç d’un vídeo resum d’aquests anys de Ciutadans pel Canvi:

http://www.youtube.com/watch?v=niUMivW9a9s&list=UUaPHYjZJbMcfWQQqlqz-HGA&index=1&feature=plcp

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):

Después de decidir su disolución en diciembre de 2011, jueves pasado, Ciutadans pel Canvi hizo su acto de clausura en el Centre d’Arts Santa Mònica, en las Ramblas de Barcelona, un lugar entrañable, por su simbolismo, por su historia, y por acoger la sede social de CpC. Después de 12 años haciendo política participativa de ciudadanía y proximidad, CpC ha dejado caer el telón y el proyecto iniciado en el año 1999 por Pasqual Maragall ha llegado a su fin.

Yo soy un Ciutadà pel Canvi. Soy uno más, de los muchos hombres y mujeres, que siendo compañeros de viaje hemos compartido esta magnífica aventura, y me siento muy orgulloso de poder decirlo. Han sido años en los que he aprendido mucho, y gracias a CpC he tenido la oportunidad de participar activamente en el desarrollo social y político de Catalunya, desde las calles hasta la Generalitat, pasando por el Parlament. También he tenido la valiosa posibilidad de aportar mi granito de arena en los asuntos de mi municipio, de mi país, y de los problemas y necesidades de personas y asociaciones. CpC me ha ofrecido una inmejorable oportunidad para crecer y sentirme realizado como persona. ¡Hasta siempre Ciutadans pel Canvi, y muchas gracias!

Imágenes para la historia. Aquí os dejo el enlace de un video resumen de estos años de Ciutadans pel Canvi:

http://www.youtube.com/watch?v=niUMivW9a9s&list=UUaPHYjZJbMcfWQQqlqz-HGA&index=1&feature=plcp

dissabte, 4 de febrer del 2012

EL MEU LLIBRE PER COMPARTIR / LIBRO PARA COMPARTIR: "UN BLOCAIRE PEL CANVI"

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):

Fa un parell d'anys vaig acabar d'escriure un llibre que es titula "Un Blocaire pel Canvi". La meva intenció era publicar-lo, però no és gens fàcil si no disposes dels diners necessaris o ets molt bo. Finalment, perquè el veritablement important és compartir-ho he pensat de penjar-ho de la xarxa perquè sigui a l'abast de tothom. Aquest llibre és un recull dels meus articles al blog des de que vaig començar l'any 2007 i he afegit comentaris posteriors. Trobareu a faltar el pròleg, ja que vaig deixar l'espai perquè el fes una persona de la qual valoro molt la seva opinió, però que finalment no va poder ser, i ha quedat en blanc. Espero que el gaudiu tant com jo quan el vaig escriure.

Aquí teniu l'enllaç:

https://skydrive.live.com/?mkt=es-es#cid=56909388610419FD&id=56909388610419FD!109

Salut!!!

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):

Hace un par de años terminé de escribir un libro que se titula “Un blocaire pel Canvi” Mi intención era publicarlo, pero no es nada fácil si no dispones del dinero necesario o eres muy Bueno. Finalmente, porque lo verdaderamente importante es compartirlo he querido colgar-lo de la red para que esté al alcance de todos. Éste libro es una recopilación de mis artículos en el blog desde que empecé en el año 2007 y he añadido comentarios posteriores. Encontrareis a faltar el prologo, ya que dejé el espacio para que lo hiciera una persona de la cual valoro mucho su opinión, pero que finalmente no pudo ser, y ha quedado en blanco. Espero que lo disfrutéis tanto como yo cuando lo escribí.

Está escrito en catalán. Mi intención era traducirlo en cuanto pudieses publicar el original, pero no pudo ser. Os pido disculpas si no entendéis el catalán y por lo tanto no puedo compartirlo con vosotros.

Aquí tenéis el enlace:

https://skydrive.live.com/?mkt=es-es#cid=56909388610419FD&id=56909388610419FD!109

¡Salud!

diumenge, 15 de gener del 2012

MESURES PRO-CIUTADANIA CONTRA LA CRISI / MEDIDAS PRO-CIUDADANIA CONTRA LA CRISIS

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Vagi per endavant que sóc un neòfit en economia i que a ben segur molts dels que llegeixin aquest article tindran informació pròpia molt vàlida per dir la seva. Ara bé, no puc veure com el senyor Rajoy i el govern del PP carreguen amb tota la artilleria pesada neoliberal contra la ciutadania. Així que, si més no, he volgut cercar informació el més acurada possible, per intentar trobar solucions que no massacrin la ciutadania tal i com succeeix hores d’ara. Senyor Rajoy, aquí té unes quantes idees perquè el seu país se’n surti:

Podríem començar per aplicar la Taxa Tobin. James Tobin, fou premi Nobel d’economia l’any 1981. Aquesta taxa es un impost que s’aplica als moviments financers. Cada operació de compra venda de valors estaria gravada amb una taxa del 0,1%. A Espanya podria suposar fins a 6.300 milions d’euros anuals.

Avui dia es qüestiona i molt l’existència del Senat, fins i tot pels mateixos que hi formen part. Per tant crec que ens hauríem de plantejar molt seriosament la seva eliminació, la qual cosa podria suposar uns 3.500 milions d’euros anuals.

Amb l’Església ens hem topat. Cada any es lliura a l’Església Catòlica, directament i sense sorteig, 13 milions d’euros, la qual cosa no s’entén en un estat laic com és l’espanyol.

Els cotxes oficials. Espanya és el sisè país del mon amb més cotxes oficials. Reduir un 90% els 35.000 cotxes oficials existents seria 4.750 milions d’euros per compra de vehicles, i 54 milions d’eros anuals de manteniment. El càlcul està fet en funció a 31.500 cotxes per un valor mig, de 150.000 euros (tenint en compte que el valor per cotxe oscil•la entre un mínim de 60.000 i un màxim de 500.000), més 1.725 euros anuals per vehicle de manteniment.

Reduir un 95% la despesa de telefonia mòbil ens suposaria uns 1.425 milions d’euros anuals.

Eliminar totalment l’assignació a sindicats, partits polítics, fundacions polítiques, i CEOE, ens suposaria uns 3.000 milions d’euros anuals. Han de tenir la possibilitat de finançar-se per si mateixos.

I per últim les Comunitats Autònomes. Eliminar les Comunitats Autònomes, excepte Catalunya, Navarra i País Basc, 160.000 milions d’euros anuals. Café per a tothom va ser un error i una càrrega extra del sistema econòmic espanyol.

El cafè per a tothom ha servit per donar l’autogovern a qui no ho havia demanat i que no ho exigia, i evidentment per crear una despesa addicional per a l’estat espanyol que no és assumible hores d’ara. Això tan sols ha servit perquè els partits polítics (siguin del color que siguin) col•loquin els seus familiars, amics i militants, i es paguin favors com a resultat de l’ajut rebut, de moltes maneres, a les campanyes electorals i/o privadament, creant una bombolla salarial innecessària i no assumible.

D’altres no quantificats:
- Regulació per Llei dels sous d’alcaldes i regidors.
- Supressió del 100% de càrrecs de confiança.
- Racionalitzar els alts càrrecs directius de l’Administració.
- Responsabilitzar administrativa i penalment la gestió fraudulenta i/o incompetència per gestionar els cabals públics.
- Eliminar les dietes fixes de parlamentaris, ministres i consellers.
- Eliminar els sous vitalicis i privilegis.
- Eliminar privilegis de tota mena de presidents, ministres, consellers i parlamentaris. Se suposa que estan més que orgullosos d’haver estat escollits per la ciutadania, i a part de cobrar un sou digne d’acord amb la tasca realitzada no han de tenir cap privilegi, ni amb l’IRPF, ni amb la seva jubilació, ni amb res.
- Exigir als bancs el retorn de les ajudes. Si no son viables nacionalitzar-los, i com no, depurar responsabilitats administratives i penals per la mala gestió i el frau.
- Hisenda Pública. Persecució del frau fiscal d’alt nivell i l’evasió de capitals. Contrarestar els paranys legals que permeten eludir impostos als grans capitals.
- Eliminar la Casa Real. Establir un estat federal. Eliminar càrrecs innecessaris.
- Etc...

Ja ho veu senyor Rajoy, no es pas tant difícil, i sense fer les bestieses que estan decidint hores d’ara. De ben segur que vostès tenen moltes més idees que no afectin a la ciutadania de base i a les polítiques socials, que no pas jo. De moment, un servidor que no té ni puta idea d’economia, li dona unes quantes bones idees que l’estalvien uns 179.000 milions d’euros anuals. Suposo que tan sols és un tema de marcar prioritats...

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Vaya por delante que soy neófito en economía y que seguro que muchos de los que lean éste artículo tendrán información propia muy válida para opinar. Ahora bien, no puedo ver cómo el señor Rajoy y el gobierno del PP cargan con toda la artillería pesada neoliberal contra la ciudadanía. Así que, al menos, he querido buscar información lo más aproximada posible, para intentar encontrar soluciones que no masacren la ciudadanía tal y como está sucediendo ahora. Señor Rajoy, aquí tiene unas cuantas ideas para que su país repunte:

Podríamos empezar por aplicar la Tasa Tobin. James Tobin, fue premio Nobel de economía el año 1981. Esta tasa es un impuesto que se aplica a los movimientos financieros. Cada operación de compra venta de valores estaría gravada con una tasa del 0,1%. En España podría suponer hasta 6.300 millones de euros anuales.

Hoy día se cuestiona y mucho la existencia del senado, incluso por los mismos que forman parte. Por lo tanto creo que deberíamos plantearnos muy seriamente su eliminación, lo cual podría suponer unos 3.500 millones de euros anuales.

Con la Iglesia hemos topado. Cada año se entrega a la Iglesia Católica, directamente y sin sorteos, 13 millones de euros, lo cual no se entiende en un estado laico como es el español.

Los coches oficiales. España es el sexto país del mundo con más coches oficiales. Reducir un 90% los 35.000 coches oficiales existentes serían 4.750 millones de euros por compra de vehículos, y 54 millones de euros anuales de mantenimiento. El cálculo está hecho en función de 31.500 coches por un valor medio de 150.000 euros (siendo benévolos y teniendo en cuenta que el valor por coche oscila entre un mínimo de 60.000 y un máximo de 500.000), más 1.725 euros anuales por vehículo, de mantenimiento.

Reducir un 95% el gasto de telefonía móvil supondría unos 1.425 millones de euros anuales.

Eliminar totalmente la asignación a sindicatos, partidos políticos, fundaciones políticas, y CEOE, nos supondría unos 3.000 millones de euros anuales. Han de tener la posibilidad de financiarse por si mismos.

Y por ultimo las Comunidades Autónomas. Eliminar las Comunidades Autónomas, excepto Catalunya, Navarra y País Vasco, supone unos 160.000 millones de euros anuales. Café para todos fue un error y una carga extra del sistema económico español.

El café para todos ha servido para dar autogobierno a quien no lo había pedido y que no lo exigía, y evidentemente para crear un gasto adicional para el estado español que no es asumible en estos momentos. Esto, tan sólo ha servido para que los partidos políticos (sean del color que sean) coloquen a sus familiares, amigos y militantes, y se paguen favores como resultado de la ayuda recibida, de muchas formas, en las campañas electorales y/o privadamente, creando una burbuja salarial innecesaria e inasumible.

Otros no cuantificados:
- Regulación por ley de los sueldos de alcaldes y concejales.
- Supresión del 100% de los cargos de confianza.
- Racionalizar los altos cargos directivos de la administración.
- Responsabilizar administrativa y penalmente la gestión fraudulenta y/o incompetencia para gestionar los caudales públicos.
- Eliminar las dietas fijas de parlamentarios, ministros y consejeros.
- Eliminar los sueldos vitalicios y privilegios.
- Eliminar privilegios de todo tipo de presidentes, ministros, consejeros y parlamentarios. Se supone que están más que orgullosos de haber sido escogidos por la ciudadanía, y a parte de cobrar un sueldo digno acorde con la tarea realizada no han de tener ningún privilegio, ni con el IRPF, ni con la jubilación, ni con nada.
- Exigir a los bancos la devolución de las ayudas. Si no son viables nacionalizarlos, y cómo no, depurar responsabilidades administrativas y penales por la mala gestión y el fraude.
- Hacienda Pública. Persecución del fraude fiscal de alto nivel y la evasión de capitales. Contrarrestar las trampas legales que permiten eludir impuestos a los grandes capitales.
- Eliminar la Casa Real. Establecer un estado federal. Eliminar cargos innecesarios.
- Etc…

Ya lo ve señor Rajoy, no es tan difícil, y sin hacer las barbaridades que están decidiendo ahora. Seguro que ustedes tienen muchas más ideas que yo que no afecten a la ciudadanía de base y a las políticas sociales. De momento, un servidor que no tiene ni puta idea de economía, le da unas cuantas buenas ideas que le ahorran unos 179.000 millones de euros anuales. Supongo que tan sólo es un tema de marcar prioridades…

divendres, 30 de desembre del 2011

CRISI I RESPONSABILITATS / CRISIS Y RESPONSABILIDADES

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):

Hi havia una vegada als Estats Units d’Amèrica un grup d’homes i dones que volien guanyar molts diners especulant amb els mercats de valors. No es tractava de res de nou perquè tota la vida ja havia estat així, tot i això però no en tenien prou i volien guanyar molt i molt més.

Wall Street (Nova York) era el lloc a on es centraven la majoria de negocis d’especulació financera, i diversos bancs i empreses de gestió financera es repartien el gran pastís dels guanys. D’entre ells destacava Lehman Brothers Holdings Inc (l’actual ministre d’hisenda espanyol Luis de Guindos va ser el President d’aquesta companyia a Europa), una companyia americana de serveis financers i Goldman Sachs, un dels més grans bancs d’inversions del mon.

El cas es que el bancs van començar a donar hipoteques a dojo sense tenir en compte la capacitat de les persones que rebien aquest préstecs hipotecaris per tornar-los, fins i tot amb crèdits que superaven el 80%, i molt més del 100% del valor de la propietat, creant d’aquesta manera el que se nomena valors financers de risc (després nomenades hipoteques subprime o brossa). Com i per què ho feien? Doncs taxaven les cases molt per sobre del seu valor real. D’aquesta manera feien que el mercat pugés i pugés sense parar arribant a nivells mai imaginats. Amb aquesta especulació fictícia i dirigida del mercat immobiliari els agents d’inversions, els constructors i els propietaris del sòl, van començar a acumular fàcilment guanys milionaris en períodes de temps molt curts.

Tot i això però, encara hi havia esculls per superar. Els EEUU exercia un control molt fort sobre aquest tipus d’inversions de risc. Com ho van arreglar? Bé doncs, jo crec que va ser clau que en George W. Bush va nomenar com a Secretari del Tresor dels Estat Units a Henry Merrit Paulson Jr. (20/05/06 fins a 20/01/09), que havia estat prèviament president executiu de Goldman Sachs. Durant el seu mandat es va relaxar moltíssim el control per part de l’estat amb aquest tipus de valors de risc (no vull ser mal pensat però...).

Es van introduir al mercat uns paquets de valors d’inversions que contenien valors segurs i valors de risc. Al principi aquest paquets estaven conformats majoritàriament per valors segurs amb uns pocs d’alt risc, però a mida que creixia el nombre d’hipoteques brossa concedides, aquests paquets de valors contenien majoritàriament valors d’alt risc...

D’altre banda, juguen també un paper fonamental en aquesta història les agències de qualificació de risc (al meu parer uns dels més grans especuladors legals dels mercats financers), que qualifiquen els productes financers o actius d’empreses, estats i governs regionals (Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch...). Ells van donar la màxima qualificació (AAA) a aquests paquets de valors d’alt risc, i fins i tot li van atorgar la màxima qualificació a Lehman Brothers un mes abans de la seva fallida (no vull ser mal pensat però...).

Finalment els valors tòxics generats pels bancs es van estendre per tot el mon i molt particularment a Europa.

Els bancs espanyols no es van veure excessivament afectats per aquests valors tòxics perquè el Banc d’Espanya ha exercit sempre un control molt estricte. Però no va succeir el mateix amb els bancs europeus que van rebre molt directament la sotragada econòmica que venia d’Estats Units, i per superar el tràngol van començar a tancar l’aixeta dels crèdits als bancs espanyols, els quals per crear la seva pròpia bombolla immobiliària s’havien alimentat de crèdits dels bancs europeus. És en aquest moment quan l’economia espanyola es veu greument afectada, perquè els nostres bancs redueixen dràsticament els crèdits a la petita i mitjana empresa (PIME), així com als autònoms, que havien crescut en un nombre extraordinàriament elevat degut a una situació de creixement fictici generada al voltant del “totxo”. Les grans empreses resisteixen a canvi de fer dràstiques reduccions de personal, i les multinacionals estrangeres marxen per establir-se en països a on la mà d’obra és molt més barata. El negoci de la construcció (motor econòmic durant més d’una dècada) s’atura, i les xifres de l’atur es disparen a nivells mai abans assolits. Els ingressos de les administracions (fonamentats a la construcció) pràcticament desapareixen, l’estat ha de fer-se’n càrrec de milions d’aturats i alhora deixa d’ingressar grans quantitats en concepte de rendes del treball i també d’impostos per la Seguretat Social (utilitzat pel pagament de pensions i manteniment del sistema sanitari públic)...

Els bancs espanyols han de fer front a les seves pròpies deutes i fan palès la seva manca de líquid, a l’hora què es descobreix la mala gestió que han dut a terme dels seus propis recursos amb operacions dubtoses a favor d’alts directius i accionistes (la corrupció es troba per a tot arreu). Alguns bancs i caixes han de ser rescatats per l’Estat per poder evitar un col·lapse de l’economia espanyola, i qui rep de totes bandes (com sempre) és la ciutadania, que entoma tota una sèrie de mides per retallar el dèficit d’una crisi generada per un sistema econòmic neoliberal... La crisi espanyola és diferent de la que pateix la resta d’Europa, i sembla ser que trigarà força més en sortir-se’n. Penso que la responsabilitat de tot plegat és dels dos partits polítics majoritaris a l’estat espanyol. Els uns (PP) per originar aquesta economia fictícia (basada en el totxo) que finalment ens ha esclatat a la cara. Els altres (PSOE), per continuar amb la dinàmica que s’havia generat sense fer res per esmenar-ho, i per negar la realitat d’una crisi, que si s’hagués reconegut a temps potser que hores d’ara ja n’estaríem sortint... Ara per ara pinten bastons!

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):

Erase una vez en Estados Unidos de América un grupo de hombres y de mujeres que querían ganar mucho dinero especulando con los mercados de valores. No se trataba de nada nuevo porque toda la vida ha sucedido de esta forma, pero aun así no tenían bastante y querían ganar mucho más.

Wall Street (Nueva York) era el lugar donde se centraban la mayoría de negocios de especulación financiera, y diversos bancos y empresas de gestión financiera se repartían el gran pastel de los beneficios. Entre ellos destacaba Lehman Brothers holdings Inc (el actual ministro de hacienda español, Luis de Guindos, fue presidente de esta compañía en Europa), una compañía americana de servicios financieros y Goldman Sachs, uno de los más grandes bancos de inversiones del mundo.

Lo cierto es que los bancos empezaron a conceder hipotecas a mansalva sin tener en cuenta la capacidad de las personas que recibían estos prestamos hipotecarios para devolverlos, incluso con créditos que superaban el 80%, y mucho más del 100% del valor de la propiedad, creando de esta forma lo que se cataloga como valores financieros de riesgo (más tarde denominadas como hipotecas subprime o basura). ¿Cómo y por qué lo hacían? Pues tasaban las casas muy por encima de su valor real. De esta forma hacían que el mercado subiera y subiera sin parar llegando a niveles inimaginables. Con esta especulación ficticia y dirigida del mercado inmobiliario los agentes de inversiones, los constructores y los propietarios del suelo, empezaron a acumular fácilmente ganancias millonarias en períodos muy cortos de tiempo.

Pero aun así, todavía había escollos por superar. Los EEUU ejercían un control muy fuerte sobre estos tipos de inversiones de riesgo. ¿Cómo lo solucionaron? Pues yo creo que fue clave que George W. Bush nombró Secretario del Tesoro de los Estados Unidos a Henry Merrit Paulson Jr. (20/05/069 hasta 20/01/09), que anteriormente había sido presidente ejecutivo de Goldman Sachs. Durante su mandato se relajo muchísimo el control por parte del estado de este tipo de valores de riesgo (no quiero ser mal pensado pero…).

Se introdujeron en el mercado unos paquetes de valores de inversiones que contenían valores seguros y valores de riesgo. Al principio estos paquetes estaban formados mayoritariamente por valores seguros y unos pocos de alto riesgo, pero a medida que crecía el número de hipotecas basura, estos paquetes de valores contenían mayoritariamente valores de alto riesgo…

Por otra parte, juegan también un papel fundamental en esta historia las agencias de calificación de riesgo (a mi parecer unos de los más grandes especuladores legales de los mercados financieros), que califican los productos financieros o activos de empresas, estados y gobiernos regionales (Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch…). Ellos dieron la máxima calificación (AAA) a estos paquetes de valores de alto riesgo, e incluso le dieron la máxima calificación a Lehman Brothers un mes antes de su quiebra (no quiero ser mal pensado pero…).

Finalmente los valores tóxicos generados por los bancos se extendieron por todo el mundo y muy en particular por Europa.

Los bancos españoles no se vieron excesivamente afectados por estos valores tóxicos porque el Banco de España ha ejercido siempre un control muy estricto. Pero no sucedió lo mismo con los bancos europeos que recibieron muy directamente el impacto del tsunami económico que venía de Estados Unidos, y para superar el mal momento comenzaron a cerrar el grifo de los créditos a los bancos españoles, los cuales para crear su propia burbuja inmobiliaria se habían alimentado de créditos de los bancos europeos. Es en este momento cuando la economía española se ve gravemente afectada, porque los bancos reducen drásticamente los créditos a la pequeña y mediana empresa (PYME), así como a los autónomos, que habían crecido extraordinariamente debido a una situación ficticia generada alrededor del “tocho”. Las grandes empresas resisten a cambio de hacer reducciones drásticas de personal, y las multinacionales extranjeras se van para establecerse en países donde la mano de obra es mucho más barata. El negocio de la construcción (motor económico durante más de una década) se para, y las cifras del paro se disparan a niveles antes jamás alcanzados. Los ingresos de las administraciones (basados en la construcción) prácticamente desparecen, el estado debe hacerse cargo de millones de parados y a su vez deja de ingresar grandes cantidades en concepto de rentas del trabajo y también de impuestos por Seguridad Social (pago de pensiones y mantenimiento del sistema sanitario público)…

Los bancos españoles han de hacer frente a sus propias deudas y manifiestan su falta de líquidez, a la vez que se descubre la mala gestión que han llevado a cabo de sus propios recursos mediante operaciones dudosas a favor de altos directivos y accionistas (la corrupción se encuentra por todos lados). Algunos bancos y cajas deben ser rescatados por el Estado para poder evitar el colapso de la economía española, y quien recibe por todos lados (como siempre) es la ciudadanía, que carga con toda una serie de medidas para recortar el déficit de una crisis generada por un sistema económico neoliberal… la crisis española es diferente de la que sufre el resto de Europa, y parece ser que tardará mucho más en salir de ella. Pienso que la responsabilidad de todo lo sucedido aquí es de los dos partidos políticos mayoritarios en el estado español. Unos (PP) por originar esta economía ficticia (basada en el tocho) que finalmente nos ha explotado en la cara. Los otros (PSOE), por continuar con la dinámica que se había generado sin hacer nada por cambiarlo, y por negar la realidad de una crisis, que si se hubiese reconocido a tiempo tal vez, en estos momentos, ya estaríamos saliendo de ella… ¡Por ahora pintan bastos!