diumenge, 31 de juliol del 2011

PSC: UNA REVOLTA DE PA SUCAT AMB OLI / PSC: UNA REVUELTA DE TRES AL CUARTO

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Fa uns dies vaig llegir al diari la noticia de la “revolta” (així és com ho titulava el rotatiu “El Periódico de Catalunya”) originada per un manifest (Carta oberta a la ciutadania de Catalunya) que s’havia fet públic de cara al proper Congrés del PSC previst inicialment per la tardor, i vaig pensar “ja tocava!!!”. Ara bé, quan vaig llegir el text de la noticia i vaig saber els noms dels polítics i polítiques que signen el manifest Units x Canvi - PSC, em vaig decebre del tot.

Per què? Us ho explicaré...


Hi ha persones, de les que signen el manifest, que no en conec prou i per tant no opino d’elles. Hi ha d’altres, com en Toni Comín (bon amic i company a Ciutadans pel Canvi), que mereix tota la meva confiança ja que és una persona molt vàlida i preparada, totalment coherent amb el manifest que ha signat. Però hi d’altres que també en conec força, i de veritat que no entenc perquè estan formant part d’aquest grup.

Tot seguit vaig llegir a la plana web d’aquest moviment el nom de les persones que s’adherien al manifest, vaig reconèixer alguns dels noms, i encara ho vaig entendre menys...

Per què ho dic això? Intentaré explicar-me. Dintre el Partit dels Socialistes de Catalunya, hi ha afiliats i simpatitzants socialistes catalans (que en tot moment parlen i es consideren del PSC) i també hi ha afiliats y simpatitzants socialistes que mai es refereixen al PSC i què es consideren en tot moment PSOE. Malauradament en el meu entorn més proper sempre he conegut més dels segons que no pas dels primers.

Bé doncs, alguna persona dels signants inicials del manifest és PSOE, i varies persones de les que donen el seu suport al manifest també son PSOE (i això no ho dic pas perquè m’ho hagin explicat, si no que ho sé per mi mateix). És a dir cap d’ells creu en Catalunya com a nació i alguns d’ells ni tan sols saben què vol dir un Estat Federal o fins i tot el significat de la paraula “federalisme”...

Aleshores jo no entenc que algú d’aquesta condició ideològica hagi signat i recolzat un manifest que diu:

Treballarem per un nou PSC que actuï amb personalitat pròpia i amb coherència tant en la política catalana com en l’espanyola. Un PSC que lideri l’aposta federal en una Espanya que accepti sense reserves i sense complexos Catalunya com a nació.

És un començament força incoherent per aquest projecte de canvi, que inicialment podria semblar del tot il·lusionant pel socialisme català, i que em fa pensar (bé n’estic segur) que hi ha qui tan sols cerca un lloc privilegiat dintre d’una possible estructura de canvi al PSC, camuflant-se per assolir un càrrec important dintre del partit. Els llops agafen posicions, deixant de banda els seus collars d’identificació i barrejant-se entre els lleials a l’esquerra catalana. En definitiva més del mateix... Llàstima!

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Hace unos días leí en el periódico la noticia de la “revuelta” (así es como lo titulaba el rotativo “El Periódico de Catalunya”) originada por un manifiesto (Carta abierta a la ciudadanía de Catalunya) que se había hecho público de cara al próximo Congreso del PSC previsto inicialmente para otoño, y pensé “¡ya era hora!. Ahora bien, cuando leí el texto de la noticia y supe los nombres de los políticos y políticas que firman Units x Canvi – PSC, me decepcioné del todo.

¿Por qué? Os lo explicaré...


Hay personas, de las que firman el manifiesto, que no conozco lo suficiente y por lo tanto no opino de ellas. Hay otras, como Toni Comín (buen amigo y compañero en Ciutadans pel Canvi), que merece toda mi confianza ya que es una persona muy válida y preparada, totalmente coherente con el manifiesto que ha firmado. Pero hay otras personas que también conozco bastante, y la verdad es que no entiendo por qué están formando parte de este grupo.

A continuación leí en la página web de este movimiento el nombre de las personas que se adhieren al manifiesto, reconocí algunos de los nombres, y todavía lo entendí menos...

¿Por qué lo digo? Intentaré explicarme. Dentro del Partido de los Socialistas de Catalunya, hay afiliados y simpatizantes socialistas catalanes (que en todo momento hablan y se consideran del PSC) y también hay afiliados y simpatizantes socialistas que jamás se refieren al PSC, y que se consideran PSOE en todo momento. Desgraciadamente en mi entorno más próximo siempre he conocido más de los segundos que de los primeros.

Pues bien, alguna persona de las firmantes iniciales del manifiesto es PSOE, y varias personas de las que dan soporte al manifiesto también son PSOE (y no lo digo porque me lo hayan explicado, lo sé por mi mismo). Es decir, ninguno de ellos cree en Catalunya como nación y algunos de ellos no saben tan siquiera qué quiere decir un Estado Federal o incluso el significado de la palabra “federalismo”...

Entonces, yo no entiendo que alguien de esta condición ideológica haya firmado y apoyado un manifiesto que dice:

Trabajaremos por un nuevo PSC que actúe con personalidad propia y con coherencia tanto en la política catalana como en la española. UN PSC que lidere la apuesta federal en una España que acepte sin reservas y sin complejos Catalunya como nación.

Es un comienzo bastante incoherente para este proyecto de cambio, que inicialmente podría parecer muy ilusionante para el socialismo catalán, y que me hace pensar (estoy seguro) que hay quien tan sólo busca un lugar privilegiado dentro de una posible estructura de cambio en el PSC, camuflándose para conseguir un cargo importante dentro del partido. Los lobos cogen posiciones, dejando de lado sus collares de identificación y mezclándose entre los leales a la izquierda catalana. En definitiva más de lo mismo... ¡Lástima!

dimecres, 20 de juliol del 2011

AUTISMO SIN MITOS

Os paso el escrito de una amiga de Terrassa, madre de Natalia, una preciosa niña que padece de autismo. Gracias por vuestra atención y por dedicarle un poco de vuestro tiempo... Por cierto, me encanta cómo finaliza Cristina su escrito “El autismo no limita a la persona. A la persona con autismo la limita una sociedad mal informada”:



¡Hola!
Soy la mamá de una niña con autismo y quisiera pedir vuestra colaboración para difundir una campaña que un grupo de padres y profesionales hemos puesto en marcha. El objetivo es ayudar a desmitificar muchos mitos que hay sobre este trastorno y concienciar a la sociedad sobre el uso de la palabra autismo, ya que las familias estamos cansadas y dolidas también de escuchar como se utiliza esta palabra para insultar a otros o simplemente, con un significado que no se corresponde con la realidad.

Agradeceríamos mucho vuestra colaboración, quisiéramos hacer ruido, que nuestra campaña llegue a todas partes y para eso necesitamos la ayuda y la implicación de todo aquel que quiera sumarse.

Por nuestros hijos y un futuro mejor para ellos, donde puedan tener los mismos derechos y oportunidades que los demás.

Solo debéis difundir con vuestro blog la campaña, darla a conocer....ser las voces de miles de niños con autismo y de sus familias...ellos y nosotros os lo agradeceremos de corazón.

Os envío el enlace de la entrada que podéis copiar y publicar en vuestro blog. Gracias.

Gracias una vez más.

http://laprincesadelasalasrosas.blogspot.com/2011/07/campana-de-concienciacion-sobre-el.html

Éste es el blog de la campaña, para más información:
http://autismosinmitos.blogspot.com/

Cristina.

Autismo. Es hora de informarse.
El autismo no limita a la persona... A la persona con autismo la limita una sociedad mal informada.
http://laprincesadelasalasrosas.blogspot.com/

dimarts, 5 de juliol del 2011

INDIGNAT AMB EL SOU DE CHRISTINE LAGARDE / INDIGNADO CON EL SUELDO DE CHRISTINE LAGARDE

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
La nova directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde, cobrarà un salari anual lliure d’impostos sobre la renda de 323.000 euros, més un suplement per despeses no justificables de 58.000 euros. És a dir, 381.000 euros anuals lliures d’impostos. Per fer una petita comparació, guanyarà en un any el que jo en disset anys de treball.

Això però no ho es tot. El FMI reembossarà a Lagarde, igual que a tots els seus directius, les despeses en que incorri al desenvolupar la seva tasca, així com d’altres despeses degudament justificades i que no estiguin inicialment recollides a les dietes.

Ah, però encara hi ha més... El FMI abonarà totes les despeses en viatges o actes oficials que requereixin la seva presència com a membre del Fons, i també les despeses del seu cònjuge.

Ostres, se m’oblidava... Haurà de viatjar sempre a primera classe, i tindrà dret a un període raonable de vacances i dies lliures per assumptes personals.

M’esgarrifo de pensar si sumem i sumem d’altres “personatges” de la política i les finances mundials. M’esgarrifo de pensar que aquesta gentussa exigeix als governs dels països que retallin la despesa a costa de la sanitat, de l’educació, de les polítiques socials, i de la ciutadania. En definitiva, estic indignat amb aquesta merda d’hipocresia mundial que ens vol fer creure que acostant l’espatlla som nosaltres els que ens hem de sacrificar perquè tota aquesta colla de paràsits puguin seguir manipulant l’economia mundial, decidint en tot moment qui viu i qui mor.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
La nueva directora gerente del Fondo Monetario Internacional (FMI), Chirstine Lagarde, cobrará un salario anual libre de impuestos sobre la renta de 323.000 euros, más un suplemento para gastos no justificables de 58.000 euros. Es decir, 381.000 euros anuales libres de impuestos. Para hacer una pequeña comparación, ganará en un año lo que yo en diecisiete años de trabajo.

Pero esto no lo es todo. El FMI reembolsará a Lagarde, igual que a todos sus directivos, los gastos en que incurra al desarrollar su trabajo, así como otros gastos debidamente justificados y que no estén inicialmente recogidos en las dietas.

Ah, pero todavía hay más... El FMI abonará todos los gastos en viajes o actos oficiales que requieran su presencia como miembro del Fondo, y también los gastos de su cónyuge.

Ostras, se me olvidaba... Deberá viajar siempre en primera clase, y tendrá derecho a un período razonable de vacaciones y días libres para asuntos personales.

Me estremezco al pensar si sumamos y sumamos a otros “personajes” de la política y las finanzas mundiales. Me estremezco de pensar que esta gentuza exige a los gobiernos de los países que recorten los gastos a costa de la sanidad, de la educación, de las políticas sociales y de la ciudadanía. En definitiva, estoy indignado con esta mierda de hipocresía mundial que nos quiere hacer creer que arrimando el hombro somos nosotros los que debemos sacrificarnos, para que todos estos parásitos puedan seguir manipulando la economía mundial, decidiendo en todo momento quién vive y quién muere.

dissabte, 2 de juliol del 2011

SOCIALDEMOCRÀCIA O SOCIALISME DEMOCRÀTIC / SOCIALDEMOCRACIA O SOCIALISMO DEMOCRÁTICO

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Socialdemocràcia o socialisme democràtic, sembla el mateix però no ho és. Avui dia hi ha molta gent, i partits polítics, que es defineixen com a socialdemòcrates. Què vol dir això? Doncs que han abandonat el desig d’aconseguir una societat socialista a favor d’un posicionament molt més centrat, ideològicament parlant, fins al punt, de vegades, en que es cauen per la dreta de l’ideari polític, i queden atrapats en el parany capitalista. En canvi, el socialisme democràtic cerca canviar la societat capitalista d’una manera democràtica.

El que hem vist al llarg dels darrers anys i el que estem vivint i patint en aquests moments, ens ha demostrat que la socialdemocràcia, hores d’ara, ha fracassat estrepitosament, i que ha permès i està permetent que un capitalisme depredador i voraç s’engoleixi la ciutadania proletària sense cap mena de compassió.

Si fem un repàs de les llistes dels partits socialistes arreu de l’estat espanyol, més d’un ens portem les mans al cap i pensem, aquest senyor/a és socialista? Però si pel seu tarannà podria estar a les files del PP! Trist però real com la vida mateixa. Us convido a fer aquest exercici, a petita escala, sense anar més lluny als vostres propis municipis, i veureu que de socialistes de veritat ben pocs...

Jo sempre he dit que calia un punt de trobada entre la societat capitalista i la societat socialista. Fins i tot havia arribat a pensar que la socialdemocràcia podia ser-ho. Però està clar que no ho és. Hem de seguir buscant aquest punt intermedi i de moment anem per molt mal camí. L’horitzó que veiem a curt termini no és gaire favorable.

Alguns exemples vergonyosos del que ara tenim a la nostre societat:

Bankia ha de tornar l’estat central prop de 5.000 milions d’euros, quan pugui, i 32 dels seus alts directius tenen assignats, entre fix i variables, més de vint milions d’euros l’any...

Molts equips de futbol tenen deutes milionaris, des de fa anys, amb la Seguretat Social i amb Hisenda. També ens ho permetrà l’Administració als ciutadans i ciutadanes del munt? I a sobre permeten el pagament de xifres indecents en fitxes i traspassos amb impostos més baixos que d’altres països.

Milers de famílies han estat, són, i seran desnonades dels seus habitatges perquè no son capaços de fer front al pagament de les hipoteques. Ara l’estat ha aprovat unes lleis que suavitzarà la pirateria dels bancs i l’espoli de la ciutadania. Però seguirem veient famílies que es queden sense llar...

SGAE. Han estat extorsionant la ciutadania al llarg de molt temps amb el beneplàcit de la Llei. Ara s’ha vist el que realment són, una màfia, i els seus principals càrrecs estan a la presó per estafar 400 milions d’euros...

I podríem seguir amb moltes d’altres coses més, però no acabaríem mai...

La veritat és que a España ho veig molt magre i crec que els caldrà una bona patacada perquè se’n adonin de la realitat social que vivim els ciutadans i ciutadanes del munt. A Euskadi veurem ben aviat que la seva realitat social donarà pas a un mapa polític natural i no forçat com el que existia fins no fa gaire, amb una dreta del PNB i una esquerra de Bildu, i amb la desaparició definitiva d’ETA. A Catalunya, penso que l’única solució és la creació d’una partit socialista català de veritat i que no estigui supeditat de cap de les maneres al PSOE. Si s’aconsegueix que la part catalanista del PSC desperti i tingui prou valentia com per anteposar la seva ideologia als resultats electorals de torn, potser sí que podrem trobar aquest punt intermedi que cerquem desesperadament i que de moment no trobem, un socialisme democràtic que convisqui amb un capitalisme agafat per les rendes i controlat pels estats.

El liberalisme polític i econòmic ens ha dut a la vora de l’abisme i ara s’està rescatant aquest sistema pervers a costa de la ciutadania més desvalguda. Això ha de canviar, ja! La base democràtica dels partits polítics ha de canviar ja!, i repeteixo el que ja he dit molts altres vegades, ens calen els polítics de ciutadania, i hem de fer fora els polítics de partit. Llistes obertes ja!

TEXT EN CASTELLÀ (A DALTA EL TEXT EN CATALÀ):
Socialdemocracia o socialismo democrático, parece que es lo mismo pero no es así. Hoy día hay mucha gente, y partidos políticos, que se definen como socialdemócratas. ¿Qué quiere decir? Pues que han abandonado el deseo de conseguir una sociedad socialista a favor de un posicionamiento mucho más centrado, ideológicamente hablando, hasta el punto, a veces, en que se caen por la derecha del ideario político, y quedan atrapados en la trampa capitalista. En cambio, el socialismo democrático busca cambiar la sociedad capitalista de una forma democrática.

Lo que hemos visto a lo largo de los últimos años y lo que estamos viviendo y sufriendo en estos momentos, nos ha demostrado que la socialdemocracia, hoy por hoy, ha fracasado estrepitosamente, y que ha permitido y está permitiendo que un capitalismo depredador y voraz engulla la ciudadanía proletaria sin ninguna compasión.

Si hacemos un repaso de las listas de los partidos socialistas del estado español, más de uno nos llevamos las manos a la cabeza y pensamos, este señor/a ¿es socialista? ¡Pero si por su talante podría estar en las filas del PP! Triste pero real como la vida misma. Os invito a hacer este ejercicio, a pequeña escala, sin ir más allá de vuestros propios municipios, y veréis que de socialistas de verdad, muy pocos...

Yo siempre he dicho que hace falta un punto de encuentro entre la sociedad capitalista y la sociedad socialista. Incluso había llegado a pensar que la socialdemocracia podía serlo. Pero está claro que no es así. Tenemos que seguir buscando ése punto intermedio y de momento vamos por muy mal camino. El horizonte que vislumbramos a corto plazo no es muy favorable.

Algunos vergonzosos ejemplos de lo que ahora tenemos en nuestra sociedad:

Bankia debe devolver al estado central cerca de 5.000 millones de euros, cuando pueda, y 32 de sus altos directivos tienen asignados, entre fijos y variables, más de veinte millones de euros al año...

Muchos equipos de fútbol tienen deudas millonarias, desde hace años con la Seguridad Social y con Hacienda. ¿También nos permitirá lo mismo la Administración a los ciudadanos y ciudadanas del montón? Y además permiten el pago de cifras indecentes en fichas y traspasos, aplicando impuestos más bajos que en otros países.

Miles de familias ha estado, son, y serán desahuciadas de sus casas porque no son capaces de hacer frente al pago de las hipotecas. Ahora, el estado ha aprobado unas leyes que suavizarán la piratería de los bancos y el expolio de la ciudadanía. Pero seguiremos viendo familias que se quedan sin hogar...

SGAE. Han estado extorsionando a la ciudadanía a lo largo de mucho tiempo con el beneplácito de la Ley. Ahora se ha confirmado lo que realmente son, una mafia. Y sus principales cargos están en prisión por estafar 400 millones de euros...

Y podríamos seguir con muchas otras cosas más, pero jamás terminaríamos...

La verdad es que en España lo veo muy mal, y creo que les hará falta un gran batacazo para que se den cuenta de la realidad social que vivimos los ciudadanos y ciudadanas del montón. En Euskadi veremos muy pronto que su realidad social dará paso a un mapa político natural, y no forzado como el que existía hasta no hace mucho, con una derecha del PNV, y una izquierda de Bildu, y con la desaparición definitiva de ETA. En Catalunya, pienso que la única solución es la creación de un partido socialista catalán de verdad, y que no esté supeditado de ninguna de las maneras al PSOE. Si se consigue que la parte catalanista del PSC despierte y tenga suficiente valentía como para anteponer su ideología a los resultados electorales de turno, tal vez entonces podamos encontrar este punto intermedio que buscamos desesperadamente y que de momento no encontramos, un socialismo democrático que conviva con un capitalismo cogido por las riendas y controlado por los estados.

El liberalismo político y económico nos ha llevado al borde del abismo y ahora se está rescatando éste sistema perverso a costa de la ciudadanía desvalida. ¡Esto debe cambiar ya! ¡La base democrática de los partidos políticos deber cambiar ya!, y repito lo que ya he dicho muchas otras veces, hacen falta políticos de ciudadanía, y debemos echar a los políticos de partido. ¡Listas abiertas ya!

dilluns, 27 de juny del 2011

REFORMA DE LA LLEI/LEY ELECTORAL

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Llegeixo en els diaris de premsa què els partits polítics parlen, i molt, de que cal canviar la Llei Electoral. Per què ho fan ara? Doncs perquè volen fer veure que els amoïna tot el que el moviment dels indignats ha desfermat a la nostra societat i al mon sencer.

Quan ho veig no sé què pensar. Si riure o plorar. Ho dic perquè jo vaig ser un dels molts fedataris i fedatàries que van recollir més de vuitanta vuit mil signatures per poder portar al Parlament de Catalunya una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), per tenir una Llei Electoral per Catalunya, ja que som l’única Comunitat que no en té una de pròpia i funcionem des de fa més de trenta anys amb la de l’estat central. Aquesta ILP que va confeccionar i dur a terme Ciutadans pel Canvi encara està al Parlament, perquè els “democràtics” partits polítics que ens representen en cap moment han demostrat interès per abordar-la.

L’anterior legislatura, i degut a un fort enrenou produït per greus casos de corrupció política i finalment pel cas Millet, l’expresident Montilla va dir que calia resoldre ja el tema de la Llei Electoral catalana, i es va crear una ponència conjunta al Parlament, tot i que alguns polítics com l’Iceta feia temps que deien que passat l’equador de la legislatura no es podien abordar temes tant importants com aquest... Al final, com cabia d’esperar, tot plegat va quedar en un no rés. No es van posar d’acord i la Llei Electoral per Catalunya presentada per Ciutadans pel Canvi segueix oblidada.

Perquè els costa tant d’arribar a un acord? Doncs és molt fàcil! Quan els partits polítics han d’aprovar quelcom tant important per la ciutadania i pel mateix sistema democràtic han d’estudiar abans la rendibilitat política que els reporta. Sí, ho sentiu bé. El més important no és el millor per la ciutadania, si no la rendibilitat política que poden treure els partits polítics amb el canvi. Us ho dic perquè ho sé de bona tinta i d’entre partits polítics així de clar se’n parlen entre ells. Aquesta és la vergonyosa realitat per la qual encara no tenim Llei Electoral pròpia a Catalunya.

Ara, quan escolto o llegeixo les paraules de polítics de partit, com l’Oriol Pujol, dient que cal donar resposta a la ciutadania indignada amb el sistema democràtic actual, abordant temes com la Llei Electoral, el budells se’m regiren, ja que el principal bloqueig de la ILP presentada per CpC, que va haver-hi la darrere legislatura va ser per part de Convergència i Unió. A qui volen enganyar ara? O potser que ja li han trobat rendibilitat?

Torno a dir el que ja he dit molts d’altres cops, existeixen dos tipus de polítics i polítiques. Polítics de ciutadania i polítics de partit. I cal canviar la partitocràcia o democràcia representativa que abanderen els polítics de partit, per una democràcia participativa real representada pels polítics de ciutadania. Si els partits polítics no son capaços de realitzar aquest canvi de forma natural, assistirem amb el temps a una degradació tal de la democràcia que ja no tindrà retorn, i caldrà un renaixement qual au fènix ressorgint de les cendres llibertàries per aconseguir una democràcia com cal.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Leo en los periódicos que los partidos políticos hablan, y mucho de que hace falta cambiar la Ley Electoral. ¿Por qué ahora? Pues porque quieren hacer ver que les preocupa todo lo que el movimiento de los indignados ha desatado en nuestra sociedad y en el mundo entero.

Cuando lo veo no sé qué pensar. Si reír o llorar. Lo digo porque yo fui uno de los muchos fedatarios y fedatárias que recogieron más de ochenta y ocho mil firmas para poder llevar al Parlament de Catalunya una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), para tener una Ley Electoral para Catalunya, ya que somos la única Comunidad que no tiene ley propia y funcionamos desde hace más de treinta años con la del estado central. Ésta ILP, que confeccionó y llevó a cabo Ciutadans pel Canvi todavía está en el Parlament, porque los “democráticos” partidos políticos que nos representan, no han demostrado interés por abordarla en ningún momento.

En la anterior legislatura, y debido al un gran revuelo producido por los graves casos de corrupción política y finalmente por el caso Millet, el expresidente Montilla dijo que hacía falta resolver ya el tema de la Ley Electoral catalana, y se creó una ponencia conjunta en el Parlament, a pesar de que algunos políticos como Iceta hacía tiempo que decía que pasado el ecuador de la legislatura no se podían abordar temas tan importantes como éste... Al final, como cabía de esperar, quedo en nada. No se pusieron de acuerdo y la Ley Electoral para Catalunya presentada por Ciutadans pel Canvi sigue olvidada.

¿Por qué les cuesta tanto ponerse de acuerdo? ¡Pues es muy fácil! Cuando los partidos políticos deben aprobar algo tan importante para la ciudadanía y para el mismo sistema democrático deben estudiar antes la rentabilidad política que les aporta. Sí, lo oís bien. Lo más importante no es lo mejor para la ciudadanía, sino la rentabilidad política que pueden obtener los partidos políticos con el cambio. Lo digo porque lo sé de buena tinta, y entre partidos políticos se hablan así de claro. Ésta es la vergonzosa realidad por la cual no tenemos todavía Ley Electoral propia en Catalunya.

Ahora que escucho o leo las palabras de los políticos de partido, como Oriol Pujol, diciendo que hace falta dar respuesta a la ciudadanía que está indignada con el sistema democrático actual, abordando temas como la Ley Electoral, las tripas se me retuercen, ya que el principal bloqueo a la ILP presentada por CpC, que hubo la pasada legislatura vino por parte de Convergència i Unió. ¿A quien quieren engañar? ¿O tal vez ya le han encontrado rentabilidad?

Vuelvo a decir lo que ya he dicho muchas otras veces, existen dos tipos de políticos y políticas. Políticos de ciudadanía y políticos de partido. Debemos cambiar la partitocrácia o democracia representativa que abanderan los políticos de partido, por una democracia participativa real representada por los políticos de ciudadanía. Si los partidos políticos no son capaces de realizar este cambio de forma natural, asistiremos con el tiempo a una degradación tal de la democracia que no tendrá retorno, y hará falta un renacimiento cual ave fénix resurgiendo de las cenizas libertarias para conseguir una democracia como es debido.

dijous, 16 de juny del 2011

INDIGNAT I AVERGONYIT / INDIGNADO Y AVERGONZADO

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Des de un principi m’he comptat com un més dels indignats, quan ahir vaig veure les imatges del que va succeir als accessos del Parc de la Ciutadella de Barcelona, vaig sentir indignació i vergonya.

El moviment dels indignats i les seves concentracions arreu de Catalunya, España, Europa i el mon sencer, és una més de les accions pacífiques que s’han originat arrel del 15-M, i que han de tenir continuïtat en el temps amb activitats i accions de protesta i reivindicació ben diverses que no facin que el moviment perdi pistonada.

El que va succeir a les portes del recinte del Parlament de Catalunya es inadmissible en temps de democràcia. Si volem millorar el nostre sistema democràtic, si volem fiançar les nostres llibertats i els nostres drets, si volem canviar la partitocràcia per la democràcia participativa..., no podem transgredir els drets i llibertats dels altres. Jo sempre he dit què “la meva llibertat acaba on comença la llibertat dels altres”. Crec que si no respectes els drets dels altres tampoc pots exigir que es respectin els teus drets. Tot forma part de la reciprocitat...

Jo sóc un indignat i no em sento representat per quatre descerebrats que estic segur que no creuen en el moviment iniciat el 15-M, i que utilitzen la violència, la vexació i l’insult per interessos personalistes i que res tenen a veure amb el moviment dels indignats. Les seves accions ja els retraten i ens donen una imatge clara de com són aquestes “persones”. Precisament representen una part d’allò contra el que estem lluitant. A aquests delinqüents que habitualment rebenten celebracions esportives, concentracions o manifestacions, els diré què:

“La vostre acció d’ahir és un acte de covardia, tot el contrari que el comportament d’aquells i aquelles que van patir la fura desproporcionada de les forces de seguretat en el desallotjament de la Plaça de Catalunya, mantenint una actitud pacífica i no bel·ligerant. Ells i elles van ser herois i n’estic orgullós, vosaltres sou uns maleïts covards i em teniu indignat.”

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Desde un principio me he contado como uno más de los indignados, cuando ayer vi las imágenes de lo que sucedió en los accesos al Parc de la Ciutadella de Barcelona, sentí indignación y vergüenza.

El movimiento de los indignados y sus concentraciones por toda Catalunya, España, Europa y el mundo entero, es una más de las acciones pacíficas que se han originado a raíz del 15-M, y que deben tener continuidad en el tiempo con actividades y acciones de protesta y reivindicación muy diversas para evitar que el movimiento no pierda pistonada.

Lo que sucedió a las puertas del recinto del Parlament de Catalunya es inadmisible en tiempos de democracia. Si queremos mejorar nuestro sistema democrático, si queremos afianzar nuestras libertades y nuestros derechos, si queremos cambiar la partitocracia por la democracia participativa..., no podemos transgredir los derechos y libertades de los demás. Yo siempre he dicho “mi libertad termina donde empieza la libertad de los demás”. Creo que si no respetas los derechos de los demás tampoco puedes exigir que se respeten los tuyos. Todo forma parte de una reciprocidad...

Yo soy un indignado y no me siento representado9 por cuatro descerebrados, que estoy convencido que no creen en el movimiento del 15-M, y que utilizan la violencia, la vejación y el insulto por intereses personalistas que nada tienen que ver con el movimiento de los indignados. Sus acciones les retratan y nos dan una imagen clara de cómo son estas “personas”. Representan precisamente una parte de aquello contra lo que estamos luchando. A estos delincuentes que habitualmente revientan celebraciones deportivas, concentraciones o manifestaciones, les diré que:

“Vuestra acción de ayer es un acto de cobardía, todo lo contrario que el comportamiento de aquellos y aquellas que sufrieron la furia desproporcionada de las fuerzas de seguridad en el desalojo de la Plaça de Catalunya, manteniendo una actitud pacífica y no beligerante. Ellos y ellas fueron héroes y me siento orgulloso, vosotros sois unos malditos cobardes y me tenéis indignado.”

dissabte, 11 de juny del 2011

CIUTADANIA VS PREDATOR (ECONOMIA / POLITICA ESPECULATIVA)


TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
No hi ha diners, diu la gent, però no és veritat! Els diners hi són, però un capitalisme depredador i especulatiu els té amagats i ben guardats. Especulen amb l’estat del benestar i de moment se’n surten, recolzats pels partits polítics de dretes i rebent homenatge d’uns agenollats i mig asfixiats partits d’esquerres.

L’any 2007 el dèficit públic espanyol era inferior al de molts països de la UE, entre ells Alemanya. De l’any 2007 al 2009, el dèficit públic espanyol es va doblar. Per què? Doncs perquè un dels ingressos més importants de l’estat, la renda del treball, va patir una gran davallada amb l’augment de l’atur. La crisis mundial de les hipoteques brossa dels EEUU va afectar greument a la banca internacional i de retruc a la banca espanyola que havia alimentat la bombolla immobiliària amb crèdits rebuts dels bans estrangers i del Banc Central Europeu. Això va fer que molta petita i mitjana empresa no pugues aconseguir els crèdits bancaris que habitualment els permetien tirar endavant amb els seus negocis, i tinguessin que reduir plantilla i fins i tot tancar. Pel capitalisme, no són més que uns petits danys col·laterals provocats per foc amic, d’un conflicte d’interessos que tant sols permet la subsistència de les grans empreses i grans bancs internacionals.

Amb una decisió incoherent, des del punt de vista de una ciutadania cuejant i boquejant per intentar agafar l’aire que els permeti malviure, el govern decideix ajudar i rescatar els bancs. Uns bancs que sense pietat cobren uns interessos abusius per finalment quedar-se amb les propietats de ciutadans i ciutadanes, que a més a més de quedar-se sense casa han de seguir pagant un deute que no poden fer front. També ajuden a les grans empreses automobilístiques amb un “pla renove” que a la llarga acaba penalitzant el comprador. I per acabar d’adobar-ho la reforma laboral. S’ha d’ajudar a l’empresari, tornant a penalitzar el treballador, perquè si no ho sabeu ja “la crisis que estem patint ha estat creada per la classe proletària”.

Els bancs segueixen fent diners, les empreses segueixen repartint beneficis entre els accionistes i primes milionàries per objectius als seus directius. Europa intenta rescatar desesperadament països com Grècia per evitar el col·lapse dels seus propis bancs i la moneda euro. De mentre la dreta espanyola es troba a l’espera que un govern d’esquerres a la deriva i sense recursos els faci la feina bruta per quan hagi canvi de govern al 2012.

Finalment la classe treballadora, decebuda d’uns sindicats que han perdut de vista la seva veritable funció, ha de veure impotent com la societat del benestar s’ensorra, i el capitalisme depredador avança com una piconadora per establir-se i construir “la societat del benestar dels privilegiats”.

Potser és això el que caldrà per fer reaccionar definitivament la ciutadania. Els/les indignats/des són el principi, però cal continuar amb d’altres iniciatives, una rere d’altre, sense pausa i amb determinació. La determinació de qui té al seu costat un dret de justícia com és el de viure amb dignitat.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
No hay dinero, dice la gente, ¡pero no es verdad! El dinero está ahí, pero un capitalismo depredador y especulativo lo tiene bien escondido. Especulan con el estado del bienestar y de momento se salen con la suya, apoyados por los partidos políticos de derechas y recibiendo pleitesía de unos arrodillados y medio asfixiados partidos de izquierdas.

En el año 2007 el déficit público español era inferior a la de muchos países de la UE, entre ellos Alemania. Del año 2007 al 2009, el déficit público español se dobló. ¿Por qué? Pues porque uno de los ingresos más importantes del estado, la renta del trabajo, sufrió un gran descenso al aumentar el paro. La crisis mundial de las hipotecas basura de los EEUU afectó gravemente a la banca internacional y de rebote a la banca española que había alimentado la burbuja inmobiliaria con créditos recibidos de los bancos extranjeros y del Banco Central Europeo. Esto hizo que mucha pequeña y mediana empresa no pudiese conseguir los créditos bancarios que habitualmente les permitía llevar adelante sus negocios. Para el capitalismo, no son más que unos pequeños daños colaterales provocados por fuego amigo, de un conflicto de intereses que tan sólo permite la subsistencia de las grandes empresas y de los grandes bancos internacionales.

Con una decisión incoherente, desde el punto de vista de una ciudadanía coleteando y boqueando para intentar coger el aire que les permita malvivir, el gobierno decide ayudar y rescatar a los bancos. Unos bancos que sin piedad cobran unos intereses abusivos para, finalmente, quedarse con las propiedades de ciudadanos y ciudadanas, que además de quedarse sin casa deben seguir pagando una deuda a la que no pueden hacer frente. También ayudan a las grandes empresas automovilísticas con un “plan renove” que a la larga acaba penalizando al comprador. Y como guinda, la reforma laboral. Hay que ayudar al empresario, penalizando al trabajador, porque por si no lo sabéis ya “la crisis que sufrimos ha sido creada por la clase proletaria”.

Los bancos siguen ganando dinero, las empresas siguen repartiendo beneficios entre los accionistas y primas millonarias por objetivos a sus directivos. Europa intenta rescatar desesperadamente a países como Grecia para evitar el colapso de sus propios bancos y de la moneda euro. De mientras la derecha española se encuentra a la espera de que un gobierno de izquierdas a la deriva y sin recursos les haga el trabajo sucio para cuando haya un cambio de gobierno en el 2012.

Finalmente, la clase trabajadora, decepcionada por unos sindicatos que han perdido de vista su verdadera función, ha de ver impotente como la sociedad del bienestar se hunde, y el capitalismo depredador avanza como una apisonadora para establecerse y construir “la sociedad del bienestar de los privilegiados”.

Puede que sea esto lo que haga falta para hacer reaccionar definitivamente a la ciudadanía. Los / las indignados/as son el principio, pero hace falta seguir con otras iniciativas, una tras otra, sin pausa y con determinación. La determinación de quien tiene de su lado un derecho de justicia como es el de vivir con dignidad.