dilluns, 12 d’abril del 2010

GARZÓN EN EL BANQUILLO, Y LOS FASCISTAS RIÉNDOSE...


TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Aquest és el que es llegeix a una de les pancartes col·locades per familiars de republicans assassinats durant la guerra civil, de suport al Jutge Garzón, al cementiri de San Salvador de Oviedo: “Garzón en el banquillo y los fascistas riéndose”

Ja n’hi a prou de tot això!

Com pot ser que la nostra Justícia es deixi manegar d’aquesta manera pel col·lectiu feixista espanyol?

Com pot ser que no els hi traiem els colors als feixistes que volen amagar els crims comesos per la seva gent o per ells mateixos?

Com pot ser que contemplem impassibles les crítiques que hi ha arreu del mon, perquè els “grans demòcrates” d’aquest país portaran a la banqueta dels acusats un Jutge que només volia destapar la veritat, netejar el nom i la memòria de les víctimes i dels innocents, i destapar els assassins?

Com podem permetre que duent a terme aquesta aberració, la resta de jutges decideixin que no val la pena jugar-se la reputació i la feina, i decideixin no fer res per restablir la Memòria Històrica?

A molts ja els hi està bé, però a mi i molts com jo no! Volem Justícia! Volem la Veritat! Els assassins i criminals de la dictadura no poden ser indultats..., aquest es el gran error i injustícia de la Llei d’Amnistia.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Esto es lo que se lee en una de las pancartas colocadas por los familiares de republicanos asesinados durante la guerra civil, de soporte al Juez Garzón, en el cementerio de San Salvador de Oviedo: “Garzón en el banquillo y los fascistas riéndose”.

¡Basta ya!

¿Cómo puede ser que nuestra Justicia se deje manipular de esta forma por el colectivo fascista español?

¿Cómo puede ser que no les saquemos los colores a los fascistas que quieren esconder los crímenes cometidos por su gente o por ellos mismos?

¿Cómo puede ser que contemplen impasibles las críticas en todo el mundo, porque los “grandes demócratas” de este país llevarán al banquillo de los acusados a un Juez que sólo quería descubrir la verdad, limpiar el nombre y la memoria de las victimas y de los inocentes, y destapar los asesinatos?

¿Cómo podemos permitir que llevando a cabo esta aberración, el resto de jueces decidan que no vale la pena jugarse la reputación y el trabajo, y decidan no hacer nada para restablecer la Memoria Histórica?

A muchos ya les está bien, ¡pero a mi y a muchos como yo no! ¡Queremos Justicia! ¡Queremos la Verdad! Los asesinos y criminales de la dictadura no pueden ser indultados..., he ahí el gran error e injusticia de la Ley de Amnistía.

dimarts, 6 d’abril del 2010

L’ESTAT VATICÀ NO ESTÀ A L’ALÇADA... / EL ESTADO VATICANO NO ESTÁ A LA ALTURA...


TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Sant Malaquies, un sant de origen irlandès va escriure al 1140 les nomenades “Profecies dels Papes”. Segons aquestes profecies, Benet XVI podria ser el penúltim Papa, i del següent i últim, sempre segons Malaquías, ens diu (text del tot interpretable amb la seva traducció en d’altres possibles):

“Durant la persecució final de la Santa Església de Roma regnarà, Pere el Romà, qui alimentarà al seu remat entre moltes tribulacions; desprès d’això, la ciutat dels set turons (Roma) serà destruïda i el Jutge Terrible jutjarà el poble.”

Vagi per endavant la meva admiració i respecte pels milions d’éssers humans catòlics que arreu del mon fan, amb total coherència de la seva fe i creences, una tasca transparent i encomiable d’ajut al proïsme.

No soc antisemita, com algú ha dit a les seves pastorals vaticanes d’aquells que denuncien els casos de pederastria dintre el si de l’Església Catòlica. No considero que tot el que fa referència a l’Església Catòlica, també ho faci amb el poble jueu. Tampoc soc anticatòlic... Soc simplement, una persona anti tot allò que violi l’essència mateixa de l’ésser humà, i que quan s’abusa dels infants sento fàstic i no trobo cap justificació per no denunciar-ho, i molt menys encara per no demanar que es depurin les responsabilitats que calgui.

Pel que fa a l’incompliment de les seves pròpies lleis cristianes, ho deixo en mans dels fidels i dels creients que els han atorgat en exclusiva la representació a la Terra de l’Energia primigènia, origen i font de tota Vida a l’Univers.

De tots aquells que d’una manera exclusiva, veuen tant sols un atac contra l’Església Catòlica en un moment de feblesa, penso que s’equivoquen, tot i que qualsevol institució sol tenir enemics, i l’Església n’ha cultivat molts al llarg de segles de greus errors, sovint no reconeguts. No defugim les responsabilitats del que ha succeït i de tot el que s’ha descobert fins ara.

L’Estat Vaticà és un poder que fa i desfà al seu antull, i que no practica allò que el seu Profeta Jesucrist predicà fa dos mil anys. Ara bé, deixem-ho de banda perquè és sorra d’altre costal, i referim-nos tant sols als casos de pederastria.

Estats Units, Irlanda, Alemanya... son la punta de l’iceberg. Senyors vaticans, cal ser humils, responsables, i fer justícia. Es necessari entonar obertament i amb humilitat el mea culpa. Benet XVI i l’Estat Vaticà han d’actuar amb total contundència. No poden decebre els seus fidels i a la humanitat. No poden defugir les seves responsabilitats, han de netejar la institució des de les més profundes bases, tot i que trontolli i s’enfonsi.

Pot ser que és el final que anunciava Malaquías. De vegades cal partir de zero per recuperar l’origen de la pròpia essència i renéixer, si cal amb més força. Però s’ha d’estar decidit a reconèixer els errors comesos i renunciar a un poder mantingut durant segles (de vegades amb la sang), la qual cosa, pel que jo veig hores d’ara, la cúpula vaticana no sembla estar decidida a fer.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
San Malaquías, un santo de origen irlandés escribió en 1140 las nombradas “Profecías de los Papas”. Según estas profecías, Benedicto XVI podría ser el penúltimo Papa, y del siguiente y último, siempre según Malaquías, nos dice (texto del todo interpretable en su traducción de otras posibles formas):

“Durante la persecución final de la Santa Iglesia de Roma reinará, Pedro el Romano, quien alimentará a su rebaño entre muchas tribulaciones; después de esto, la ciudad de las siete colinas (Roma) será destruida y el Juez Terrible juzgará el pueblo.”

Vaya por delante mi admiración y respeto por los millones de seres humanos católicos que hacen por todo el mundo, con total coherencia de su fe y creencias, una tarea transparente y encomiable de ayuda al prójimo.

No soy antisemita, como alguien ha dicho en sus pastorales vaticanas de aquellos que denuncian los casos de pederastria dentro el seno de la iglesia católica. No considero que todo lo que hace referencia a la Iglesia Católica, también lo haga del pueblo judío. Tampoco soy anticatólico..., simplemente soy una persona anti todo aquello que viole la esencia misma del ser humano, y que cuando se abusa de niños y niñas siento asco y no encuentro ninguna justificación para no denunciarlo, y mucho menos para no pedir que se depuren las responsabilidades que haga falta.

Por lo que respecta al incumplimiento de sus propias leyes cristianas, lo dejo en manos de sus fieles y creyentes, los cuales les han otorgado la exclusiva representación en la Tierra de la Energía primigenia, origen y fuente de toda Vida en el Universo.

De todos aquellos que de una forma exclusiva, ven tan sólo un ataque contra la Iglesia Católica en un momento de debilidad, pienso que se equivocan, aunque cualquier institución suele tener enemigos, y la iglesia ha cultivado muchos a lo largo de siglos de graves errores, a menudo no reconocidos. No eludamos las responsabilidades de lo que ha sucedido y de todo lo que se ha descubierto hasta ahora.

El Estado Vaticano es un poder que hace y deshace a su antojo, y que no practica aquello que su Profeta Jesucristo predicó hace dos mil años. Ahora bien, dejémoslo de lado porque es arena de otro costal, y refirámonos tan sólo a los casos de pederastria.

Estados Unidos, Irlanda, Alemania... son la punta del iceberg. Señores vaticanos, hay que ser humildes, responsables, y hacer justicia. Es necesario entonar abiertamente y con humildad el mea culpa. Benedicto XVI y el Estado Vaticano deben actuar con total contundencia. No pueden decepcionar a sus fieles y a la humanidad. No pueden eludir sus responsabilidades, deben limpiar la institución desde sus más profundas bases, aunque se tambalee y se hunda.

Puede que sea el final que anunciaba Malaquías. A veces hace falta partir de cero para recuperar el origen de la propia esencia y renacer, si es posible con más fuerza. Pero hay que estar decididos a reconocer los errores cometidos y renunciar a un poder mantenido durante siglos (a veces con la sangre), la cual cosa, por lo que yo veo en estos momentos, la cúpula vaticana no parece estar decidida a hacer.

divendres, 26 de març del 2010

AL PUNT DE MIRA DE LA DRETA / EN EL PUNTO DE MIRA DE LA DERECHA

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
El Jutge Baltasar Garzón, defensat i recolzat en el seu moment pel Partit Popular, per dur a terme les investigacions sobre el GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament) durant les dècades 80 i 90, es troba ara en el punt de mira d’aquest mateix partit.

Per què ara? Doncs perquè tot tirant del fil va destapar-se una xarxa de corrupció (cas Gürtel) vinculada a la direcció nacional del PP, i com no, s’han posat en moviment les forces vives fàctiques de la dreta espanyola, les quals estan introduïdes a tots els estaments del poder (empresarial, religiós, polític i jurídic) a la nostra societat.

No vull entrar per res en consideracions sobre la persona del Jutge, professional o privada. Desconec si és bo o és dolent, honest o fraudulent, transparent o opac, desconec si ha evadit el fisc o no... Una cosa sí que ho sé, Garzón és un expert a treure a la llum la merda i la corrupció, i sembla ser que el Partit Popular amb el seu tarannà li ho posa molt fàcil.

D’altre banda, l’ataquen amb “La Memòria Històrica” i volen jutjar-lo per investigar el franquisme. El Tribunal Suprem ho va confirmar ahir. Es possible que s’assegui al banc dels acusats per un delicte de prevaricació. L’acusen d’ignorar i esquivar conscientment la llei d’amnistia al declarar-se competent per investigar les desaparicions durant la guerra civil i el franquisme.

Ja vaig parlar dies enrere sobre aquesta llei, i penso que és molt indignant, perquè deixa impunes els assassinats, les injustícies i el terrorisme d’estat que va tenir lloc durant un període de quaranta anys, posteriors a l’acabament de la guerra civil espanyola.

Volen acabar amb ell i no sé si ho aconseguiran. Pot ser que sí... Tant de bo que surti un altre jutge Garzón, i un altre, i una altre... Tant de bo que els corruptes, que les pomes podrides del cistell que conforma la nostra societat, s’enfrontin a un exercit de jutges Garzón i acabin al lloc on els pertany, és a dir a l’abocador per ser reciclats i tornar a ser socialment útils.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
El Juez Baltasar Garzón, defendido y apoyado en su momento por el Partido Popular, para llevar a cabo las investigaciones sobre el GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) durante las décadas 80 y 90, se halla ahora en el punto de mira de éste mismo partido.

¿Por qué ahora? Porque tirando del hilo se destapó una red de corrupción (caso Gürtel) vinculada a la dirección nacional del PP, y como no, se han movilizado las fuerzas vivas fácticas de la derecha española, las cuales están introducidas en todos los estamentos del poder (empresarial, religioso, político y jurídico) en nuestra sociedad.

No quiero entrar para nada en consideraciones sobre la persona del Juez, profesional o privada. Desconozco si es bueno o malo, honesto o fraudulento, transparente u opaco, desconozco si ha evadido al fisco o no... Sí que sé una cosa, Garzón es un experto en sacar a la luz la mierda y la corrupción, y parece ser que el Partido Popular se lo pone muy fácil con su proceder.

Por otra parte, le atacan con “La Memoria Histórica” y quieren juzgarle por investigar el franquismo. El Tribunal Supremo lo confirmó ayer. Posiblemente se siente en el banco de los acusados por un delito de prevaricación. Le acusan de ignorar y esquivar conscientemente la ley de amnistía al declararse incompetente para investigar las desapariciones durante la guerra civil y el franquismo.

Ya hablé días atrás sobre esta ley, y creo que es muy indignante, porque deja impunes los asesinatos, las injusticias y el terrorismo de estado que tuvo lugar durante un período de cuarenta años, posteriores al fin de la guerra civil española.

Quieren acabar con él y no sé si lo conseguirán. Puede que sí... Ojalá que salga otro Juez Garzón, y otro, y otro... Ojalá que los corruptos, que las manzanas podridas del cesto que conforma nuestra sociedad, se enfrenten a un ejercito de jueces Garzón y terminen yendo allá donde les pertenece, es decir al basurero para poder ser reciclados y que vuelvan a ser socialmente útiles.

dimarts, 23 de març del 2010

VIA FEDERAL


TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
La setmana passada Ciutadans pel Canvi va iniciar la campanya Via Federal, tot i que ja fa molt de temps que s’està fargant a la cuina de CpC. A l’Ateneu Barcelonès es va presentar el següent Decàleg Federal:

1 – Govern compartit
2 – Plurinacionalitat de l’Estat Federal
3 – Cooperació i coordinació Federal
4 – Plena oficialitat de totes les llengües de l’Estat Federal
5 – Competències (simetria i asimetria)
6 – Finançament Federal
7 – Justícia Federal
8 – Infrastructures en xarxa
9 – Seus descentralitzades
10- Lliure Federació

Tot això, es clar, a partir d’una reforma de la Constitució...

L’estat de les autonomies ha tocat sostre. Ho demostra la retallada que va patir l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, i també que ara mateix es trobi al Tribunal Constitucional (el qual, paradoxes de la vida, incompleix la mateixa Constitució) doncs així ho va decidir el Partit Popular en utilitzar-lo com a arma contra el partit socialista que governa l’estat espanyol.

Hem de tenir molt clar què per tenir quelcom diferent del que hi ha ara, tot passa per la reforma constitucional. Es clar que parlo d’una via democràtica, ja que per les armes (ja sigui per un cop d’estat feixista, ja sigui per una revolució independentista, ja sigui pel terrorisme de bandes o d’estat) és molt evident que per sentit comú ho deixo de banda...

Via Federal no és un camí fàcil de fer. Hi ha molts interessos nacionalistes, de tots els colors i de tota procedència, que no ho volen.

Ara coexisteixen dos models que es retroalimenten fins arribar a la pròpia dependència l’un de l’altre. L’un, és l’immobilisme conservador d’un espanyolisme ranci, obsolet i absolutista, que viu en un mon passat (molt llunyà) i basat en un colonialisme conqueridor i acostumat al vassallatge. L’altre, és el model del vull però no puc i somio amb el que podria ser, el d’un independentisme que viu ancorat en els seus ideals i en els desitjos de lliurar-se’n d’un jou opressor que va existir fa cinquanta anys.

El Federalisme és una resposta clara a aquests dos models, i també ha de ser el futur de Catalunya, d’Espanya i d’Europa.

Per a més informació: www.viafederal.cat

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
La semana pasada Ciutadans pel Canvi inició la campaña Vía Federal, aunque hace ya tiempo que se está fraguando en la cocina de CpC. En el Ateneu Barcelonès se presentó el siguiente Decálogo Federal:

1 – Gobierno compartido
2 – Plurinacionalidad del Estado Federal
3 – Cooperación y coordinación Federal
4 – Plena oficialidad de todas la lenguas del Estado Federal
5 – Competencias (asimetría y simetría)
6 – Financiación Federal
7 – Justicia Federal
8 – Infraestructuras en red
9 – Sedes descentralizadas
10- Libre Federación

Todo ello, claro, a partir de una reforma de la Constitución...

El estado de las autonomías ha tocado techo. Lo demuestra el recorte que sufrió el Estatut que aprobó el Parlament de Catalunya, y también que ahora mismo se encuentre en el Tribunal Constitucional (el cual, paradojas de la vida, incumple la misma Constitución) pues así lo decidió el Partido Popular al utilizarlo como arma contra el partido socialista que gobierna el estado español.

Debemos tener muy claro que cualquier cosa distinta de lo que ahora hay, pasa por la reforma constitucional. Está claro que hablo de una vía democrática, ya que por las armas (ya sea por un golpe de estado fascista, ya sea por una revolución independentista, ya sea por el terrorismo de bandas o de estado), es muy evidente que por sentido común lo dejo de lado...

Vía Federal no es un camino fácil. Hay muchos intereses nacionalistas, de todos los colores y de toda procedencia, que no la quieren.

Ahora coexisten dos modelos que se retroalimentan hasta llegar a su propia codependencia. Uno, es el inmovilismo conservador de un españolismo rancio, obsoleto y absolutista, que vive en un mundo pasado (muy lejano) y basado en un colonialismo conquistador y acostumbrado al vasallaje. El otro es el modelo del quiero pero no puedo y sueño con lo que podría ser, el de un independentismo que vive anclado en sus ideales y en los deseos de librarse de un yugo opresor que existió hace cincuenta años.

El Federalismo es una clara respuesta a estos dos modelos, y también debe ser el futuro de Catalunya, de España y de Europa.

Para más información: www.viafederal.cat

dilluns, 15 de març del 2010

ANNA BACHS PER A SEMPRE / ANNA BACHS PARA SIEMPRE


TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Ahir va tenir lloc a Pineda de Mar un molt entranyable homenatge a Anna Bachs i Morell, ex regidora de l’Ajuntament de Pineda de Mar, i que fa més de vint anys va deixar empremta amb el seu tarannà adreçat a les persones i molt especialment a la dona i els seus drets.

Anna va col·locar una primera pedra a la nostra Vila, la d’un somni perseguit per milions de persones arreu del món, la igualtat entre dones i homes. Va iniciar un projecte, el Casal de la Dona, que ahir va culminar amb la seva re inauguració amb un altre nom, “Centre d’Informació i Recursos per a Dones Anna Bachs”, amb la intenció d’assentar, desenvolupar i enfortir els objectius socials que en el seu origen van impulsar-lo.

Ahir al matí vaig assistir a l’acte que es va realitzar al Centre Cultural i Recreatiu de Pineda. Vam comptar amb la presència de la presidenta de l’Institut Català de la Dona, Marta Selva, i la presidenta de l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, Imma Moraleda. Va ser un acte molt emotiu, on van intervenir familiars i amics de l’Anna, i va actuar l’Orfeó Monteverdi amb el Mestre Lluís Carretero al capdavant. Tot plegat va ser molt bonic.

Jo no la vaig conèixer, però a l’igual que van dir a les seves intervencions, Marta Selva i Imma Moraleda, m’hagués agradat molt poder fer-ho. L’Anna va fer política de ciutadania adreçada a les persones i a les seves necessitats reals, allò que hauria de ser el Sant Graal de tot dona i home que es dedica a la política. M’agradaria haver pogut parlar-ne i compartir idees...

Ara, el Centre Anna Bachs recull el testimoni del Casal de la Dona, per continuar amb una cursa iniciada fa 22 anys. Un equip de dones amb il·lusió renovada, amb empenta i molta passió per la seva feina, fa el relleu a l’Anna i a totes les persones que amb ella van col·laborar. S’inicia una nova era, amb un tarannà adaptat a la realitat dels nostres dies, tot superant esculls igual que va fer l’Anna temps enrere.

Des d’aquí vull felicitar l’organització i a tothom qui ha col·laborat en aquest acte d’homenatge. Perquè ha estat perfecte! Ara la feina a fer és feixuga i gens fàcil. S’ha d’aconseguir un binomi perfecte entre administració i ciutadania, entre home i dona, entre persona i persona..., i aquesta és una tasca que de ben segur es podrà fer per molts entrebancs que puguin aparèixer al camí.

Mentre que hagi una sola persona amb el coratge i la determinació de l’Anna, que continuï amb els valors i el tarannà que ella va fonamentar, el seu record perdurarà per sempre.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Ayer tuvo lugar en Pineda de Mar un entrañable homenaje a Anna Bachs i Morell, ex regidora del Ayuntamiento de Pineda de Mar, y que hace más de veinte años dejó huella con su gestión dirigida a las personas y muy especialmente a la mujer y sus derechos.

Anna colocó una primera piedra en nuestra Villa, la de un sueño perseguido por millones de personas en todo el mundo, la igualdad entre mujeres y hombres. Inició un proyecto, el Casal de la Dona, que ayer culminó con su re inauguración con otro nombre, “Centre d’Informació i Recursos per a Dones Anna Bachs”, con la intención de asentar, desarrollar y fortalecer los objetivos sociales que en su origen lo impulsaron.

Ayer por la mañana asistí al acto que se realizó en el Centre Cultural i Recreatiu de Pineda. Contamos con la presencia de la presidenta de l’Institut Català de la Dona, Marta Selva, y de la presidenta del Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, Imma Moraleda. Fue un acto muy emotivo, donde intervinieron familiares y amigos de Anna, y actuó el Orfeó Monteverdi con el Maestro Lluis Carretero al frente. Todo fue muy bonito.

Yo no la conocí, pero igual que dijeron en sus intervenciones, Marta Selva e Imma Moraleda, me hubiese gustado mucho poder hacerlo. Anna hizo política de ciudadanía dirigida a las personas y a sus necesidades reales, aquello que debería ser el Santo Grial de toda mujer y hombre que se dedica a la política. Me gustaría haber podido conversar y compartir ideas...

Ahora, el Centre Anna Bachs recoge el testigo del Casal de la dona, para continuar una carrera iniciada hace 22 años. Un equipo de mujeres con ilusión renovada, con decisión y mucha pasión por su trabajo, toma el relevo de Anna y de todas las personas que colaboraron con ella. Se inicia una nueva era, con una gestión adaptada a la realidad de nuestros días, superando escollos igual que hizo Anna tiempo atrás.

Desde aquí deseo felicitar a la organización y a todos los que han colaborado en este acto de homenaje. ¡Porque ha sido perfecto! Ahora la tarea es dura y nada fácil. Debe conseguirse un binomio perfecto entre administración y ciudadanía, entre hombre y mujer, entre persona y persona..., y esta es una tarea que seguro podrá hacerse, por muchos obstáculos que puedan aparecer en el camino.

Mientras que haya una sola persona con el coraje y la determinación de Anna, que continúe con los valores y la gestión que ella asentó, su recuerdo perdurará por siempre.

dissabte, 6 de març del 2010

LA “FESTA/FIESTA” TAURINA


TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
És acceptable fonamentar una “Festa”, sigui la que sigui, en fer patir un ésser viu fins que finalment se’l mata?

És raonable defensar quelcom semblant?

És digne determinar com a cultural i artístic, el fet de gaudir i ovacionar l’acció de tot un seguit de persones què, una darrere l’altre maltracten i fan patir un animal fins a la seva mort? Com podríem catalogar aquest comportament?

El més greu de tot però, és que persones amb responsabilitat política, que suposadament haurien de donar exemple i anteposar el sentit comú i la humanitat per damunt dels interessos creats a una tradició bàrbara i despietada com son les corregudes de toros, no ho facin. Em refereixo als governs autònoms de Madrid, Múrcia i València, curiosament tots ells en mans del Partit Popular.

Us recordeu d’aquella pel·lícula de l’any 1968 protagonitzada per Charlton Heston, “Planet of the Apes” (es va estrenar aquí com ‘El Planeta de los Simios’)? Us recordeu de Zira i Cornelius? Doncs penseu amb el mateix cas, però amb els toros, vaques i bous com a protagonistes, en comptes dels ximpanzés i orangutans de la pel·lícula. Us agrada la idea? Cal que ens veiem en una situació semblant (ho sé, és ficció), per entendre què és el que estem fent amb aquests éssers vius? Ja no es tracta de matar, es tracta de fer patir cruelment fins a la mort i a més a més gaudir amb l’espectacle.

Em costa d’entendre que es pugui gaudir amb el patiment i la mort final d’un animal, i que a més a més això es catalogui d’entreteniment, art i cultura. Ja sigui amb les baralles de gossos, de galls, o de qualsevol ésser viu. Ja sigui els corre bous, o el tant popular i famós ‘Encierro de los San Fermines’. I per això mateix, perquè em costa molt d’entendre i d’acceptar, jo també vaig signar la ILP que es debat al Parlament de Catalunya.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALTA EL TEXT EN CATALÀ):
¿Es aceptable basar una “Fiesta”, sea la que sea, en hacer sufrir un ser vivo hasta que finalmente se le mata?

¿Es razonable defender algo parecido?

¿Es digno determinar como cultural y artístico, el hecho de disfrutar y ovacionar la acción de toda una serie de personas que una tras otra maltratan y hacen sufrir un animal hasta su muerte? ¿Cómo podríamos catalogar éste comportamiento?

Aunque lo más grave de todo es que personas con responsabilidad política, que supuestamente deberían dar ejemplo y anteponer el sentido común y la humanidad por encima de los intereses creados en una tradición bárbara y despiadada como son las corridas de toros, no lo hagan. Me refiero a los gobiernos autónomos de Madrid, Murcia y Valencia, curiosamente todos ellos en manos del Partido Popular.

¿Os acordáis de aquella película del año 1968 protagonizada por Charlton Heston, “Planet of the Apes” (se estrenó aquí como “El Planeta de los Simios”)? ¿Os acordáis de Zira y Cornelius? Pues imaginad la misma situación, pero con los toros, vacas y bueyes como protagonistas, en vez de los chimpancés y orangutanes de la película. ¿Os gusta la idea? ¿Es necesario que no encontremos en una situación parecida (ya sé que es ficción), para comprender qué es lo que estamos haciendo con estos seres vivos? Ya no se trata de matar, se trata de hacer sufrir cruelmente hasta la muerte y además disfrutar con el espectáculo.

Me cuesta entender que se pueda disfrutar con el sufrimiento y la muerte final de un animal, y que además se catalogue de entretenimiento, arte y cultura. Ya sea con las peleas de perros, de gallos, o de cualquier ser vivo. Ya sea en los corre bous, o el tan popular y famoso ‘Encierro de los San Fermines’. Y por ello, porque me cuesta mucho de comprender y de aceptar, yo también firme la ILP que se debate en el Parlament de Catalunya.

dilluns, 15 de febrer del 2010

NO A LA POLITICA DE PARTIT, SI A LA POLITICA DE CIUTADANIA / NO A LA POLITICA DE PARTIDO, SI A LA POLITICA DE CIUDADANIA.


TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Els partits polítics tornen a decebre la ciutadania... En aquest cas parlem de dos dels partits que tenen representació al Parlament de Catalunya.

CiU i PP han estat aquest cop la poma de la discòrdia, per motius diferents però al cap i a la fi tots dos van junts de la ma prenent una decisió que perjudica clarament la ciutadania. Han trencat la baralla i han dit ‘No’ a una Llei Electoral per Catalunya. Han dit que no perquè l’informe dels experts, en el qual es centrava la ponència conjunta que s’havia creat, no afavoreix prou els seus interessos de partit, tot i que afavoreix molt més la ciutadania que l’actual sistema electoral. S’han cobert de glòria!

PSC-CpC, ERC, ICV-EUiA i Grup Mixt (Ciudadanos-Partido de la Ciudadania) estaven força d’acord amb l’informe creat pel grup d’experts (un grup consensuat per tots els partits representats al Parlament de Catalunya).

El PP no ens sorprèn i a més a més no te cap pes dintre l’arc parlamentari català, però CiU sí que té un pes específic i ens cal del seu recolzament per aprovar una Llei Electoral.

Sembla ser que a CiU no li agrada que el vot de tots els catalans i catalanes valgui per igual. Sembla ser que viure en un municipi amb molts habitants, com pot ser Barcelona, et converteix a ulls dels convergents en ciutadà de segona, i no mereixes que el teu vot tingui el mateix valor que el d’un altre ciutadà, per exemple un lleidatà.

Diuen a CiU que s’ha de protegir el pes electoral de les circumscripcions petites... (si s’ho llegeixen ja ho fa l’informe dels experts i la ILP presentada per CpC). Saben vostès com s’arreglaria això que diuen? Doncs fent propers els seus representants a aquestes poblacions (si s’ho llegeixen ja ho contempla l’informe dels experts i la ILP presentada per CpC), i deixant també que els seus electors puguin triar les persones amb llistes obertes o llistes desbloquejades amb vot preferent (si s’ho llegeixen ja ho contempla l’informe dels experts i la ILP presentada per CpC)...

Si durant vint anys haguessin fet altre tipus de política pot ser que la ciutadania de Catalunya no hagués despoblat part del territori migrant cap a Barcelona i el seu cinturó. Pot ser que la població immigrant de fora Catalunya s’hagués decidit per altres opcions que no fossin Barcelona i rodalies. Va ser llavors el seu gran moment, i no pas ara menyspreant el vot de la meitat de la ciutadania catalana. Tot plegat perquè no els surten els comptes electorals i ja els va bé que amb menys vots puguin tenir més escons...

Deixin de banda la política de partit, i apostin per una política de ciutadania, és a dir diguin “Sí” a Llei Electoral per Catalunya, diguin “Sí” a la ciutadania.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Los partidos políticos vuelven a decepcionar a la ciudadanía... En este caso hablamos de dos de los partidos que tienen representación en el Parlament de Catalunya.

CiU y PP han sido esta vez la manzana de la discordia, por motivos diferentes pero al fin y al cabo los dos van juntos de la mano tomando una decisión que perjudica claramente a la ciudadanía. Han roto la baraja y han dicho ‘No’ a una Ley Electoral para Catalunya. Han dicho que no porque el informe de los expertos, en el cual se centraba la ponencia conjunta creada, no favorece lo suficiente sus intereses de partido, aunque favorezca mucho más a la ciudadanía que no el actual sistema electoral. ¡Se han cubierto de gloria!

El PP no nos sorprende, y además no tiene ningún peso dentro del arco parlamentario catalán, pero CiU sí que tiene un peso específico y hace falta su apoyo para aprobar una Ley Electoral.

PSC-CpC, ERC, ICV-EUiA y Grupo Mixto (Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía) estaban de acuerdo con el informe creado por el grupo de expertos (un grupo consensuado por todos los partidos representados en el Parlament de Catalunya).

Parece ser que a CiU no le gusta que el voto de todos los catalanes y las catalanas valga por igual. Parece ser que vivir en un municipio con muchos habitantes, como puede ser Barcelona, te convierte a ojos de los convergentes en un ciudadano de segunda, y no mereces que tu voto tenga el mismo valor que el de otro ciudadano, por ejemplo un leridano.

Dicen los de CiU que debe protegerse el peso electoral de las circunscripciones pequeñas... (si se lo leen, ya lo hace el informe de los expertos y la ILP presentada por CpC). ¿Saben ustedes cómo se arreglaría esto que dicen? Pues haciendo sus representantes más próximos a estas poblaciones (si se lo leen, ya lo hace el informe de los expertos y la ILP presentada por CpC), y haciendo que sus electores puedan escoger a las personas con listas abiertas o listas desbloqueadas con voto preferente (si se lo leen, ya lo hace el informe de los expertos y la ILP presentada por CpC)...

Si durante veinte años hubiesen hecho otro tipo de política, tal vez la ciudadanía de Catalunya no hubiese despoblado parte del territorio migrando hacia Barcelona y su cinturón. Tal vez, la población inmigrante de fuera de Catalunya se hubiese decidido por otras opciones que no fuesen Barcelona y sus alrededores. Entonces fue su gran momento, y no ahora menospreciando el voto de la mitad de la ciudadanía catalana. Todo ello porque no les salen las cuentas electorales y ya les está bien que con menos votos puedan tener más escaños...

Dejen de lado la política de partido, y apuesten por una política de ciudadanía, es decir digan que “Sí” a la Ley Electoral para Catalunya, digan “Sí” a la ciudadanía.