diumenge, 30 d’octubre del 2011

POR LA BOCA MUERE EL PECES-BARBA...

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Les paraules que el “senyor” (???) Peces-Barba va deixar anar a Cadis, de Catalunya i els catalans, van estar desafortunades i de molt mal gust. Van ser tota una manca de respecte cap a una nació sense estat (escoltant aquestes i d’altres bajanades podem dir que, malauradament sense estat) i una ciutadania que des de sempre, l’únic que hem demanat és respecte i el dret a decidir.

Aquestes paraules de caire imperialista, dites en boca d’un personatget ignorant que es considera a si mateix i a els seus acòlits com a conqueridors, em porten també a la memòria unes altres paraules etzibades des del balcó de l’ajuntament de Salamanca quan vam voler recuperar el que ens pertanyia, de l’arxiu històric de l’esmentada ciutat. A les hores van dir que els preteníem prendre quelcom seu obtingut per dret de conquesta!

Quan Peces-Barba va “cagar-la”, molts a Catalunya el van aplaudir, perquè no feia més que reforçar les tesis independentistes i el desig de què, tant de bo hagués estat Portugal... Tot i això però, és un impresentable, un “demòcrata” de pa sucat amb oli, i podríem dir que d’esquerrà i progressista en té la ma, el peu..., i poc més.

A Espanya hi a molts que no ens volen als catalans (crec que tampoc ens coneixen prou bé...) Del poble català tenen la imatge que els han venut de manera interessada i malintencionada els populars i el nacionalisme espanyol (en defensa de la madre patria franquista, una grande y “libre”), deixant de banda als espanyols progressistes i de mires obertes que entenen i recolzen l’idea que l’única UNIÓ vàlida és la que s’aconsegueix de manera lliure i consensuada per totes les parts. Una Confederació amb interessos comuns té molta més UNIÓ i FORÇA que un estat amb diferents pobles sotmesos a unes lleis que els impedeixen decidir lliure i sobiranament.

No se’n a donen que amb la seva actitud rància i imperialista no fan més que reforçar el desig independentista dels catalans i catalanes.

En comptes de criticar els anhels d’independència catalans, els espanyols haurien de fer un exercici d’auto anàlisi i sinceritat, preguntant-se si volen els catalans tal i com son, o volen uns catalans supeditats a les seves normes i desitjos. Si ens volen tal com som podem parlar-ne i conviure, si no és així hauran de plantejar-se per què ens volen.

Senyor Peces-Barba, vostè tindrà molts estudis, però no té educació. Vostè es creurà llest i intel·ligent, però és un ignorant. Vostè es creurà amb dret de fer broma amb els bombardejos de Barcelona i treure’ls importància (no sé si ho sap però es va practicar el bombardeig per saturació, i va ser un dels primers bombardeigs sistemàtics de la història, 44 tones de bombes en 41 hores amb intervals de tres hores entre acció i acció, sobre població civil), però no crec pas que els meus pares opinin el mateix que vostè. Quan eren menuts i durant la guerra civil van sentir POR per les bombes que queien...

Por la boca muere el pez, senyor Peces-Barba, vostè però ha mort ofegat en la merda de les seves pròpies idees i paraules.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Las palabras que el “señor” (???) Peces-Barba soltó en Cádiz, de Catalunya y de los catalanes, fueron desafortunadas y de muy mal gusto. Fueron una total falta de respeto hacia una nación sin estado (oyendo éstas y otras tonterías podemos decir que, desgraciadamente sin estado) y una ciudadanía que desde siempre, lo único que hemos pedido es respeto y el derecho a decidir.

Estas palabras de tono imperialista, dichas en boca de un personajillo ignorante que se cree a sí mismo y a sus acólitos como conquistadores, me traen también a la memoria otras palabras espetadas desde el balcón del ayuntamiento de Salamanca cuando quisimos recuperar lo que nos pertenecía del archivo histórico de la mencionada ciudad. Entonces dijeron que ¡pretendíamos quitarles algo suyo obtenido por derecho de conquista!

Cuando Peces-Barba la “cagó”, muchos en Catalunya le aplaudieron, porque no hacía más que reforzar las tesis independentistas, y el deseo de que ojalá hubiese sido Portugal… Aun así, es un impresentable, un “demócrata” de tres al cuarto, y podríamos decir que de izquierdista progresista tiene la mano, el pie…, y poco más.

En España hay muchos que no quieren a los catalanes (creo que tampoco nos conocen lo suficiente…) Del pueblo catalán tienen la imagen que les han vendido de forma interesada y malintencionada los populares y el nacionalismo español (en defensa de la madre patria franquista, una grande y “libre”), dejando de lado a los españoles progresistas y de miras abiertas, que entienden y apoyan la idea de que la única UNIÓN válida es la que se consigue de forma libre y consensuada por todas las partes. Una Confederación con intereses comunes tiene mucha más UNIÓN y FUERZA, que un estado con diferentes pueblos sometidos a unas leyes que les impiden decidir libre y soberanamente.

No se dan cuenta que con su actitud rancia e imperialista no hacen más que reforzar el deseo independentista de catalanes y catalanas.

En vez de criticar los anhelos de independencia catalanes, los españoles deberían hacer un ejercicio de auto análisis y sinceridad, preguntándose si quieren a los catalanes tal y como son, o quieren a unos catalanes supeditados a sus normas y deseos. Si nos quieren tal y como somos podemos hablar y convivir, si no es así deberán plantearse para qué nos quieren.

Señor Peces-Barba, usted tendrá muchos estudios, pero no tiene educación. Usted se creerá listo e inteligente, pero es un ignorante. Usted se creerá con el derecho de hacer broma con los bombardeos de Barcelona y quitarle importancia (no sé si lo sabe pero se practicó el bombardeo por saturación, y fue uno de los primeros bombardeos sistemáticos de la historia, 44 toneladas de bombas en 41 horas con intervalos de tres horas entre acción y acción, sobre población civil), pero no creo que mis padres opinen lo mismo que usted. Cuando eran pequeños y durante la guerra civil sintieron MIEDO por las bombas que caían…

Por la boca muere el pez, señor Peces-Barba, pero usted ha muerto ahogado en la mierda de sus propias ideas y palabras.

dijous, 27 d’octubre del 2011

SUSPENS A RAJOY, SUSPENS AL PP... / SUSPENSO PARA RAJOY, SUSPENSO PARA EL PP...

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Diumenge passat vaig llegir a El Periódico una entrevista que Enric Hernández va fer a Mariano Rajoy, i n’hi ha dues coses que tot i que no em van sobtar gens, sí que em van amoïnar, perquè aquest senyor es perfila, segons totes les enquestes, com a futur president de l’estat espanyol.

Periodista: És obvi que un col·lapse financer enfonsaria el país, però el rescat de la banca genera una injustícia: se salva amb diner públic els bancs i es deixa a la intempèrie els que no poden pagar la hipoteca...

Rajoy: Però és que no hi ha alternativa. [...]

El text d’allò que el senyor Rajoy diu tot seguit ja no té res a veure amb la pregunta que li han fet, sortejant-la hàbilment per no parlar-ne gaire del tema. A l'hora, com veieu, amb poques paraules és molt clar i contundent. Crec que es indignant que l'única opció possible pel Partit Popular sigui reflotar les finances dels que més tenen a costa dels que tenen molt menys o res... Què podíem esperar però d’un partit de dretes?

L’altre apunt per comentar, sobre l’ETA i el seu anunci d’abandó definitiu de la lluita armada...

Periodista: Jo també insisteixo: el comunicat demana un diàleg sobre les “conseqüències del conflicte”, s’entén que sobre els presos. ¿Establiria un govern del PP aquest diàleg amb l’organització terrorista?

Rajoy: En cap cas el Govern, si jo el presideixo, tindrà cap diàleg amb una organització terrorista sobre res, encara que hagi abandonat definitivament la violència. Amb ETA no hi ha res de què parlar. Perquè que quedi més clar; no hi ha res a dialogar sobre cap “conseqüència” d’un “conflicte” que no ha existit. Al País Basc no ha existit cap conflicte polític; el que hi ha hagut és una banda criminal que ha volgut imposar per la força les seves tesis i que ha estat vençuda per la societat espanyola.

Pel que fa a aquest apartat vull recordar-me de totes aquelles persones que han estat víctimes del
terrorisme d’ETA..., a l’Ernest Lluch un socialista català enamorat del poble basc, assassinat per cercar la pau i el diàleg (2000), a Miguel Ángel Blanco, regidor del PP d’Ermua, assassinat per les seves idees (1997), a les víctimes del terrible atemptat a la casa-caserna de la guàrdia civil a Vic (1991), a les víctimes de l’horrorós atemptat a l’Hipercor (1987), i a tantes i tantes persones que han patit el sense sentit de la violència terrorista, dones, homes, nenes i nens...

Penso en tots i totes els que ens han deixat pel camí, i de veritat que els trobo a faltar... I per això mateix vull, i perquè no, exigeixo que hagi diàleg. El diàleg és la base i el fonament de la Pau. No hi ha res, cap actitud ni idea, que justifiqui la perpetuïtat d’un conflicte que “sí ha existit”, per molt que alguns s’esforcin a negar-ho, per amagar potser d’altres interessos que res tenen a veure amb els interessos de “tota” la ciutadania, inclosos els que pensen i se senten diferents.

Penso que aquells que no volen que els catalans, bascos o gallecs (i qualsevol d’altre) siguin lliures per escollir allò que per majoria vulguin ser, és perquè tenen molt poca confiança en si mateixos, en la pròpia capacitat per valer-se tot sols, i en la fermesa i fortalesa de la seva pròpia cultura i tradicions.

Mariano Rajoy defineix a ETA com una banda criminal que ha volgut imposar per la força les seves tesis, i per una vegada coincidim. Penso que té raó, i també crec que té una molt bona base per poder jutjar aquestes circumstàncies, perquè el Partit Popular ara, Alianza Popular abans, i el règim franquista originàriament, han utilitzat la mateixa estratègia d’imposar per la força (inclús manipulant les lleis) les seves pròpies doctrines sectàries més pròpies de temps de la inquisició.

La meva opinió és clara, i la meva nota també: Suspens a Rajoy, Suspens al PP...


TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
El pasado Domingo leí en El Periódico una entrevista que Enric Hernández hizo a Mariano Rajoy, y hay dos cosas que aunque no me sorprenden para nada, sí que me preocuparon, porque este señor se perfila, según todas las encuestas, como futuro presidente del estado español.

Periodista: es obvio que un colapso financiero hundiría el país, pero el rescate de la banca genera una injusticia: se salva con dinero público a los bancos y se deja a la intemperie a los que no pueden pagar la hipoteca…

Rajoy: pero es que no hay alternativa. […]

El texto de lo que el señor Rajoy dice a continuación ya no tiene que ver con la pregunta que le han hecho, sorteándola hábilmente para no hablar demasiado del tema. A su vez, como podéis ver, con pocas palabras es muy claro y contundente. Creo que es indignante que la única opción posible para el Partido Popular sea reflotar las finanzas de los que más tienen a costa de los que tienen mucho menos o nada… Pero ¿qué podíamos esperar de un partido de derechas?

El otro apunte para comentar, sobre ETA y su anuncio del abandono definitivo de la lucha armada…

Periodista: Yo también insisto: el comunicado pide un diálogo sobre las “consecuencias del conflicto”, se entiende que sobre los presos. ¿Establecería un gobierno del PP éste diálogo con la organización terrorista?

Rajoy: En ningún caso el gobierno, si yo lo presido, dialogará con una organización terrorista sobre nada, aunque haya abandonado definitivamente la violencia. Con ETA no hay nada que hablar. Para que quede más claro, no hay nada que dialogar sobre ninguna “consecuencia” de un “conflicto” que no ha existido. En el País Vasco no ha existido ningún conflicto político; lo que ha habido es una banda criminal que ha querido imponer por la fuerza sus tesis y que ha sido vencida por la sociedad española.

En lo que se refiere a este apartado quiero recordar a todas aquellas personas que han sido víctimas del terrorismo de ETA…, a Ernest LLuch, un socialista catalán enamorado del pueblo vasco, asesinado por buscar la paz y el diálogo (2000), a Miguel Ángel Blanco, concejal del PP de Ermua, asesinado por sus ideas (1997), a las víctimas del terrible atentado contra la casa-cuartel
de la guardia civil de Vic (1991), a las víctimas del horroroso atentado a Hipercor (1987), y a tantas y tantas personas que han sufrido el sin sentido de la violencia terrorista, mujeres, hombres, niñas y niños…

Pienso en todos y todas los que nos han dejado por el camino, y de verdad que les encuentro a faltar… Y por eso mismo quiero, y por qué no, exijo que haya diálogo. El diálogo es la base y los cimientos de la Paz. No hay nada, ninguna actitud ni idea, que justifique la perpetuidad de un conflicto que “sí ha existido”, por mucho que algunos se esfuercen en negarlo, tal vez para esconder otros intereses que nada tienen que ver con los intereses de “toda” la ciudadanía, incluidos los que piensan y se sienten diferentes.

Pienso que aquellos que no quieren que los catalanes, vascos o gallegos (y cualquier otro) sean libres para escoger aquello que por mayoría quieran ser, lo hacen porque tienen muy poca confianza en ellos mismos, en la propia capacidad de valerse por si solos, y en la desconfianza de la firmeza y fortaleza de su propia cultura y tradiciones.

Mariano Rajoy definió a ETA como una banda criminal que ha querido imponer por la fuerza sus tesis, y por una vez coincidimos. Pienso que tiene razón, y también creo que tiene una muy buena base para poder juzgar estas circunstancias, porque el Partido Popular ahora, Alianza Popular antes, y el régimen franquista originariamente, han utilizado la misma estrategia para imponer por la fuerza (incluso manipulando las leyes) sus propias doctrinas sectarias, más propias de tiempos de la inquisición.

Mi opinión es clara, y mi nota también: Suspenso para Rajoy, Suspenso para el PP…

dijous, 13 d’octubre del 2011

QUI CAPITALITZA LA CIUTADANIA? / ¿QUIÉN CAPITALIZA A LA CIUDADANIA?

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Segueixo indignat, i la veritat es que no veig el dia en que pugui deixar d’estar-ho. Darrerament veig molts gestos per part dels polítics d’alt standing que es rebaixen els sous milionaris dels que han estan gaudint durant molt i molt de temps...

Ho trobo molt bé perquè la situació econòmica és molt greu. I no en parlo pas de l’economia dels països..., parlo de l’economia de la ciutadania de a peu.

Ahir vaig llegir a la premsa el sou mig d’un diputat del Parlament de Catalunya (al voltant de 70.000 € anuals, dels quals 21.000 no cotitzen IRPF), i coincidia amb les dades que jo ja havia recollit dies enrere quan vaig decidir-me a escriure un article sobre l’excessiva quantitat de diners que guanyen alguns polítics al nostre país, i les despeses innecessàries que fa anys es realitzen. També vaig esbrinar que la Presidència del Parlament podia endur-se’n un mínim de 150.000 € anuals i el President de la Generalitat uns 170.000 € any...

Ja no en parlem de que els ex presidents cobren, fins els 65 anys, un sou vitalici del 80% del que cobra el President en actiu, i a partir dels 65 anys un 60 %... A més de disposar per sempre de cotxe oficial amb xofer, i serveis de seguretat, amb càrrec a les butxaques de la ciutadania (de vegades per només quatre anys de feina al capdavant del país).

A Catalunya sembla ser que reduiran de manera important (això diuen) els cotxes oficials. Tot i això però, només de pensar en la despesa anual al conjunt de l’estat espanyol en cotxes oficials (240.000.000 €) em poso malalt... Sobre tot tenint en compte què tots i totes qui gaudeixen d’aquest vehicles ja en disposen d’unes quanties fixes molt importants per dietes.

Em sento indignat, perquè si fem una ullada a la taula de suggeriments perquè els/les alcaldes es posin els seus sous hi trobarem que, per una població mitja d’entre 20.000 i 30.000 habitants (com podria ser Pineda de Mar), el sou del alcalde hauria de ser d’entre 66.373,02 € i 70.296 €. Si consultem el de una ciutat de més de 300.000 habitants la quantia es de 108.576,84 € anuals. Trobo que son unes quantitat lleugerament exagerades tenint en compte que el sou del President de l’estat espanyol rondarà entre els 80 i els 90.000 € anuals...

Tinguem en compte el cost que representa per a la ciutadania les Corts espanyoles (President, Diputats, etc.), els Parlaments autonòmics (President, Diputats, etc.), el Senat, Presidents de govern i autonòmics, Ministres espanyols i Consellers autonòmics, ex presidents encara vius del govern espanyol i autonòmics, Secretaris d’Estat, Subsecretaris, Directors Generals, President i membres del Consell d’Estat, Conseller Econòmic i Social, Ambaixadors i cossos diplomàtics, Diputats europeus, Casa Reial, Alcaldes i Regidors, d’altres alts càrrecs que possiblement me’n oblido, i càrrecs de confiança. Veient tot això i molt més, no s’acaba d’entendre que qui rebi contínuament els pals sigui com sempre la ciutadania de a peu.

També hem de considerar que un ciutadà del munt necessita 35 anys de treball per poder tenir dret a una jubilació decent i un diputat tan sols 7 anys per obtenir el 80% de la pensió màxima de la resta de ciutadans, d’entre 9 i 11 anys per obtenir el 90 %, i a partir d’onze anys obtindrà el 100%... Ah, m’oblidava que un membre del Govern té prou amb un dia de treball per obtenir el màxim de jubilació (es a dir quan juren el càrrec ja en tenen prou).

Els bancs son capitalitzats pel governs mundials perquè puguin sobreviure a la mala gestió que han fet els seus consells directius al llarg de molts anys, robant (sovint de manera legal), malgastant, i realitzant operacions de risc sense tenir cura d’uns actius que no eren seus i sense necessitat de responsabilitzar-se per fer-ho.

I jo em pregunto, qui capitalitza a la ciutadania, la principal víctima d’aquesta desfeta mundial provocada pel capitalisme lliberal? Qui tindrà cura de les persones que s’han quedat sense on poder viure? Qui tindrà cura de les persones que s’han quedat sense feina, fins i tot de la feina que prové de l’economia submergida? Qui tindrà cura dels joves que ja no disposen d’ajuts per estudiar i no ho podran fer? Qui tindrà cura de totes les persones que no poden pagar-se una sanitat privada i veuen retallats els serveis de la pública? Qui tindrà cura d’aquelles famílies en que tots els components es troben a l’atur? Qui tindrà cura de la gent gran que veu com els retallen els ajuts? ...

Són moltes preguntes i molt poques respostes. Les solucions no arriben i les que arriben colpegen com és habitual a la ciutadania de a peu. Què hem de fer? Estic fins els collons i totes les possibilitats que se’m passen pel cap son molt radicals... Estic indignat perquè estan ocupats en salvar els culpables de la desfeta i s’obliden d’una ciutadania que lluita per sobreviure sense ajuts. Qui capitalitza la ciutadania?

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Sigo indignado, y la verdad es que no veo el día en que pueda dejar de estarlo. Últimamente veo muchos gestos por parte de los políticos de alto standing que se rebajan los sueldos millonarios de los que han estado disfrutando durante mucho tiempo...

Lo encuentro muy bien porque la situación económica es muy grave. Y no me refiero a la economía de los países..., me refiero a la economía de la ciudadanía de a pie.

Ayer leí en la prensa el sueldo medio de un diputado del Parlament de Catalunya (alrededor de 70.000 € anuales, de los cuales 21.000 no cotizan IRPF), y coincidía con los datos que ya había recopilado días atrás cuando decidí escribir un artículo sobre la excesiva cuantía de dinero que ganan algunos políticos de nuestro país, y los gastos innecesarios que hace años se realizan. También averigüé que la Presidencia del Parlament podía llevarse un mínimo de 150.000 € anuales y el Presidente de la Generalitat unos 170.000 € año...

No hablemos ya de que los ex presidentes cobran, hasta los 65 años, un sueldo vitalicio del 80% de lo que cobra el Presidente en activo, y a partir de los 65 años un 60%... Además de disponer para siempre de coche oficial con chofer y servicios de seguridad, con cargo a los bolsillos de la ciudadanía (a veces por tan sólo cuatro años de trabajo al frente del país).

En Catalunya, parece ser que reducirán de manera importante (eso dicen) los coches oficiales. Aún así, con tan sólo pensar en el gasto anual en el conjunto del estado español en coches oficiales (240.000.000 €) me pongo enfermo... Sobre todo teniendo en cuenta que todos y todas los que disfrutan de estos vehículos ya tienen unas cantidades fijas, muy importantes, por dietas.

Me siento indignado, porque si damos una ojeada a la tabla de sugerencias para que los alcaldes se asignen sus sueldos veremos que, para una población media de entre 20.000 y 30.000 habitantes (como podría ser Pineda de Mar), el sueldo del alcalde debería ser entre 66.373,02 € y 70.296 €. Si consultamos el de una ciudad de más de 300.000 habitantes, la cantidad es de 108.576,84 € anuales. Creo que son unas cantidades ligeramente exageradas teniendo en cuenta que el sueldo del Presidente del estado español rondará entre los 80 y los 90.000 € anuales...

Tengamos en cuenta el coste que representa para la ciudadanía las Cortes españolas (Presidente, Diputados, etc.), los Parlamentos autonómicos (Presidente, Diputados, etc.), el Senado, Presidentes de gobierno y autonómicos, Ministros españoles y Consejeros autonómicos, ex presidentes todavía vivos del gobierno español y autonómicos, Secretarios de Estado, Subsecretarios, Directores Generales, Presidente y miembros del Consejo de Estado, Consejero Económico y Social, Embajadores y cuerpos diplomáticos, Diputados europeos, Casa Real, Alcaldes y Concejales, otros cargos que posiblemente me olvido, y cargos de confianza. Viendo todo esto y mucho más, no se entiende que quien recibe continuamente los palos sea, como siempre, la ciudadanía de a pie.

También debemos considerar que un ciudadano del montón necesita 35 años de trabajo para poder tener derecho a una jubilación decente y un diputado tan sólo 7 años para obtener el 80% de la pensión máxima del resto de ciudadanos, entre 9 y 11 años para obtener el 90%, y a partir de once años obtendrá el 100%... Ah, me olvidaba que un miembro del gobierno tiene bastante con un día de trabajo para obtener el máximo de jubilación (es decir, cuando juran cargo ya tienen suficiente).

Los bancos son capitalizados por los gobiernos mundiales para que puedan sobrevivir a la mala gestión que han hecho sus consejos directivos a lo largo de muchos años, robando (a menudo de forma legal), malgastando, y realizando operaciones de riesgo sin tener cuidado de unos activos que no eran suyos, y sin necesidad de responsabilizarse por ello.

Yo me pregunto, ¿quién capitaliza a la ciudadanía? la principal víctima de éste desastre mundial provocado por el capitalismo liberal. ¿Quién cuidará de las personas que se ha quedado sin hogar donde poder vivir? ¿Quién cuidará de las personas que se han quedado sin trabajo, incluso del trabajo que proviene de la economía sumergida? Quién cuidará de los jóvenes que no disponen de ayudas para estudiar y por lo tanto no podrán hacerlo? ¿Quién cuidará de todas las personas que no pueden pagarse una sanidad privada y ven recortados los servicios de la pública? ¿Quién cuidará de aquellas familias en que todos sus componentes se encuentran en el paro? ¿Quién cuidará de los ancianos que ven como se recortan las ayudas? ...

Son muchas preguntas y muy pocas respuestas. Las soluciones no llegan y las que llegan golpean como es habitual a la ciudadanía de a pie. ¿Qué podemos hacer? Estoy hasta los cojones, y todas las opciones que se me ocurren son muy radicales... Estoy indignado porque están ocupados en salvar a los culpables del desastre y se olvidan de una ciudadanía que lucha para sobrevivir sin ayudas. ¿Quién capitaliza a la ciudadanía?