divendres, 28 de desembre del 2007

CARTA A UN AMIGO EN LA CARCEL...

Hoy, he recibido un link de amnistía internacional a través del cual he podido enviar unas palabras a algunas de las muchas personas que se encuentran encarceladas en China, por el simple hecho de querer ser libres y expresarse libremente.

Estas son mis palabras para Bu Dongwei, un preso de conciencia detenido exclusivamente por el ejercicio pacífico de su derecho a la libertad de credo, expresión y asociación. Yu Chankxin, de 78 años de edad y también preso de conciencia. Abidján Obulkasim, Reshat Mehmet, Ismael Mehmet, y Tursunhan Mehmet, acusados de formar un grupo contrarrevolucionario y proyectar implicarse en actividades separatistas, también presos de conciencia. Y Zhang Shanguang, profesor de enseñaza media, y acusado de proporcionar ilegalmente información confidencial a organizaciones hostiles y personas de fuera del país. También un preso de conciencia:

Amigo,
Para mi es muy fácil poder hablar y dar ánimos, cuando no estoy sufriendo en mis propias carnes la injusticia y la pena de un castigo inmerecido. Un castigo recibido por ser y por expresarte libremente. Pero aún así quiero hacerte llegar mis más sinceras palabras de aliento.

En el mundo hay miles, millones de personas que estamos luchando, cada uno a nuestra manera, para que situaciones como en la que te encuentras dejen de ser y de existir... Evidentemente, no es suficiente..., y tú lo sabes mejor que nadie.

Aún así deseo hacerte saber que seguiremos adelante sin desfallecer con tu libertad como objetivo, y espero que pronto llegue el día en que tu sonrisa pueda unirse a la de los hombres y mujeres libres del mundo. Y recuerda amigo mío, que los dictadores han encerrado tu cuerpo, pero jamás doblegarán ni conseguirán aprisionar tu espíritu libre de hombre libre...

En algún momento, en algún lugar, nos encontraremos, nos reconoceremos, y hablaremos de la libertad... ¡Amigo, no pierdas la esperanza!
Un abrazo.

Este es el link donde si queréis podréis enviarles vuestro apoyo:
http://www.es.amnesty.org/regalatuspalabras/

Aprovecho la ocasión para lanzar al viento mi personal grito de libertad:

Podrán acallar nuestras voces, podrán encerrarnos en oscuras mazmorras y privarnos de la ‘libertad’, pero jamás podrán contener nuestras ideas y nuestros pensamientos, cuyos ecos viajarán a través de las almas libres de gentes como nosotros. De gente como tú y como yo...

En la profunda oscuridad de sus almas intentarán retorcer, doblegar y asesinar nuestros ideales, pero pronto se darán cuenta de cuán imposible les ha de resultar, y finalmente..., sus máscaras de hierro caerán sobre la tierra polvorienta mostrando sus rostros sin rostro, y dando paso a la luz y al grito unánime de paz y libertad. Una libertad de todos, y para todos los que sepan respetar la propia libertad y lo que la misma significa.

Que tomen buena nota aquí también, en este país... Aquellos que asesinan a las personas, las ideas y las libertades, haciendo correr la sangre ocultos cobardemente tras sus máscaras de hierro... Y también aquellos que desde la impunidad de una imagen de “bondad”, de “ley” y de “justicia” asesinan toda posibilidad para que una paz sin sangre y sin violencia vuelva a nuestras vidas. Los unos y los otros, con su hipocresía como bandera sobran en nuestra sociedad. Cuando sus máscaras de hierro caigan hechas pedazos, y sus rostros sin rostro desaparezcan..., sólo entonces seremos realmente libres.
¡Feliz Año Nuevo y Libre!

diumenge, 23 de desembre del 2007

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU / FELIZ NAVIDAD Y PRÓSPERO AÑO NUEVO

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
L’any 2007 s’acaba, i un de nou començarà ben aviat per portar-nos i oferir-nos els seus fruits... Jo, des d’aquí vull demanar els meus desitjos pel nou any...

En unes dates com aquestes, molts canviem el nostre xip i deixem de banda moltes de les actituds agressives i bel·ligerants que ens han caracteritzat durant l’any que s’acaba, per donar pas a unes d’altres més TOLERANTS i pacífiques.

Doncs DESITJO A L’ANY 2008 que això que ens caracteritza per aquestes festes es faci realitat durant tot l’any que aviat naixerà!

Desitjo que des de la PLURALITAT d’idees i de pensaments, des de la DIVERSITAT de creences i de races, i des de la VARIETAT d’ideologies i cultures, TOTS ens RESPECTEM.

Desitjo que l’ IGUALTAT i la VALORACIÓ entre l’home i la dona sigui una realitat que neixi de l’espontaneïtat de les PERSONES, i no d’una quota o una llei que s’ha de complir.

Desitjo que la violència de qualsevol mena deixi d’existir..., perquè NO TE CAP JUSTIFICACIÓ possible i es totalment contraria a la veritable essència de l’esser humà.

Desitjo que els polítics deixin de fer política de partit, i es centrin a la POLÍTICA PER LA CIUTADANIA. Desitjo que els ciutadans i les ciutadanes siguin els eixos de la seva política, i no tan sols de les seves campanyes electorals.

Desitjo que l’any 2008 (numerològicament suma 1, que és l’inici d’alguna cosa), sigui quan la llavor del FEDERALISME comenci a fer arrels a la nostra societat, i molt aviat puguem parlar de quelcom que creix fort i vigorós cap a un futur FEDERAL.

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU! Per a tot el mon, independentment de la seva ideologia, pensament o raça.


TEXT EN CASTELLÀ (D’ALT EL TEXT EN CATALÀ):
El año 2007 se termina, y uno nuevo dará comienzo muy pronto para traernos y ofrecernos sus frutos… Yo, desde aquí quiero pedir mis deseos al nuevo año…

En unas fechas como estas, muchos cambiamos nuestro chip y dejamos de lado muchas de las actitudes agresivas y beligerantes que nos han caracterizado durante el año que termina, para dar paso a otras más TOLERANTES y pacíficas.

¡Pues DESEO PARA EL AÑO 2008 que esto que nos caracteriza durante estas fiestas se haga realidad durante todo el año que muy pronto nacerá!

Deseo que desde la PLURALIDAD de ideas y de pensamientos, desde la DIVERSIDAD de creencias y de razas, y desde la VARIEDAD de ideologías y culturas, TODOS nos RESPETEMOS.

Deseo que la IGUALDAD y la VALORCIÓN entre el hombre y la mujer sea una realidad que nazca de la espontaneidad de las PERSONAS, y no de una cuota o una ley que se ha de cumplir.

Deseo que deje de existir cualquier forma de violencia…, porque NO TIENE NINGUNA JUSTIFICACIÓN posible y es totalmente contraria a la verdadera esencia del ser humano.

Deseo que los políticos dejen de hacer política de partido, y se centren en la POLÍTICA PARA LA CIUDADANÍA. Deseo que los ciudadanos y las ciudadanas sean los ejes de su política, y no tan solo de sus campañas electorales.

Deseo que el año 2008 (numerologicamente suma 1, que es el inicio de algo), sea cuando la simiente del FEDERALISMO comience a echar raíces en nuestra sociedad, y muy pronto podamos hablar de algo que crece fuerte y vigoroso hacia un futuro FEDERAL.


¡FELIZ NAVIDAD Y PRÓSPERO AÑO NUEVO! Para todo el mundo, independientemente de la ideología, pensamiento o raza.

dijous, 20 de desembre del 2007

FEDERALISME SÍ, GRÀCIES… / FEDERALISMO, SÍ GRACIAS…

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO)
Dissabte passat a la reunió Coordinadora de Ciutadans pel Canvi es van aprovar els nous Estatuts de l’Associació, i també endegar un Projecte Federal per part de CpC.

Personalment va ser molt satisfactori, perquè des de fa temps que penso que l’única via possible per poder arreglar molts dels problemes de convivència que avui dia ens acuiten és el Federalisme.

Ja no entraré en el debat de si ha de ser simètric o asimètric, perquè com vaig dir en aquest mateix bloc (21 d’octubre de 2007 Ciudadania por la Democrácia):

“Si es necesario creemos y démosle forma a un federalismo global y universal... Seamos creativos por nuestro futuro y por el futuro democrático de las generaciones venideras.”

El cas és que la nostra societat reclama a crits un Canvi. Un Canvi de pensament, un Canvi d’estructures, un Canvi de realitat democràtica, i un Canvi de la Constitució...
I això és una de les coses per les que Ciutadans pel Canvi, des de la vesant civica i política que ens caracteritza, treballarem d’ara endavant.

La societat ha de veure i de ser conscient que la fi de la violència, si més no la fi de qualsevol argument esgrimit pels violents, ha de quedar obsolet i sense cap mena de sentit (tenint en compte de que la violència en un estat democràtic mai no tindrà sentit ni justificació possible), amb una societat federal, que no deixarà de ser mes que el reflex del futur d’una Europa Confederal.

Així que us diré a tots i a totes, Federalisme sí, gràcies...


TEXT EN CASTELLÀ (D’ALT EL TEXT EN CATALÁ)
El pasado sábado, en la reunión de la Coordinadora de Ciutadans pel Canvi se aprobaron los nuevos Estatutos de la Asociación, y también poner en marcha un Proyecto Federal por parte de CpC.

Personalmente fue muy satisfactorio, por que desde hace tiempo que pienso en que la única vía posible para poder solventar muchos de los problemas de convivencia que hoy día nos acucian es el Federalismo.

Ya no entraré en el debate de si debe ser simétrico o asimétrico, porque como ya dije en este mismo bloc (21 de octubre de 2007, Ciudadanía por la Democracia):

“Si es necesario creemos y démosle forma a un federalismo global y universal... Seamos creativos por nuestro futuro y por el futuro democrático de las generaciones venideras.”

El caso es que nuestra sociedad reclama a gritos un Cambio. Un Cambio de pensamiento, un Cambio de estructuras, un Cambio de realidad democrática, y un Cambio de la Constitución…
Y esto es una de las cosas por las que Ciutadans pel Canvi, desde la vertiente cívica y política que nos caracteriza, trabajaremos a partir de ahora.

La sociedad ha de ver y ser consciente de que el fin de la violencia, si más no el fin de cualquier argumento esgrimido por los violentos, quedará obsoleto y sin ningún sentido (teniendo en cuenta de que la violencia en un estado democrático jamás tendrá sentido ni justificación posible), dentro de una sociedad federal, que no dejará de ser mas que el reflejo del futuro de una Europa Confederal.

Así que os diré a todos y a todas, Federalismo sí, gracias…

divendres, 14 de desembre del 2007

ZAPATERO, NO PERDIS DE VISTA QUI ERES! / ZAPATERO, ¡NO PIERDAS DE VISTA QUIEN ERAS!

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO)
Ja fa uns dies que porto escoltant als mitjans de comunicació que la formació política ANB (Acció Nacionalista Basca) està a punt de ser il·legalitzada. Jo suposo que forma part de l’estratègia conservadora d’en Zapatero per lligar al màxim les pròximes eleccions al mes de març. Això, tanmateix com l’acció caciquil i antidemocràtica pressa pel PSOE contra el Partit Socialista de Navarra, o la decisió de proposar al senyor Bono com a President del proper Parlament (un individu que ha manifestat el seu menyspreu a tot el que no sigui espanyol i punt, i que no desentonaria gens ni mica a les files del PP), etc..., son tota una sèrie de moviments polítics per fer-se amb els votants conservadors de centre i els espanyolistes.

Pot ser que el senyor Zapatero s’asseguri els propers quatre anys de mandat (si es això el que li interessa preferentment), però està perdent el recolzament i credibilitat per part d’una gran part de la ciutadania de l’estat espanyol.

La solució per eliminar la violència del terrorisme no està en il·legalitzar els partits polítics (que son la representació pacífica i sense violència de les idees), i d’aquesta manera deixar sense veu a milers de ciutadans i ciutadanes. La solució es fer la feina que li pertoca com a President, i que no es d’altre que governar un país plural i divers, amb diverses nacionalitats (si diverses nacionalitats, encara que a molts se’ls hi retorcin els budells tan sols escoltar-ho). La seva tasca es ser valent i progressista, i no mirar constantment el que pugui pensar o fer una dreta rància, antiquada i obsoleta. Ha de governar sense estar condicionat per la dreta política i social. Ha de governar per a tothom i no tan sols per als nacionalistes espanyols!

Sembla ser que volen convertir les properes eleccions generals en bipartidistes, només entre PP i PSOE. Però vagi en compte senyor Zapatero, perquè encegat en aquesta lluita per el poder està perdent de vista el ideari socialista i progressista que el caracteritzava abans de ser President. I s’està apropant perillosament al del seu adversari Rajoy. A veure si al final les dues opcions de govern, per similitud, es convertiran en una sola...


TEXT EN CASTELLÀ (D’ALT TENIU EL TEXT EN CATALÀ)
Hace ya unos días que escucho en los medios de comunicación que la formación política ANB (Acción Nacionalista Vasca) está a punto de ser ilegalizada. Yo supongo que forma parte de la estrategia conservadora de Zapatero para atar al máximo las próximas elecciones del mes de marzo. Esto, así como la acción caciquil y antidemocrática tomada por el PSOE contra el Partido Socialista de Navarra, o la decisión de proponer al señor Bono como Presidente del próximo Parlamento (un individuo que ha manifestado su menosprecio a todo lo que no sea español y punto, y que no desentonaría para nada en las filas del PP), etc…, son toda una serie de movimientos políticos para hacerse con los votantes conservadores de centro, y los españolistas.

Puede que el señor Zapatero se asegure los próximos cuatro años de mandato (si es esto lo que preferentemente le interesa), pero está perdiendo el apoyo y la credibilidad por parte de una gran parte de la ciudadanía del estado español.

La solución para eliminar la violencia del terrorismo no está en ilegalizar los partidos políticos (que son la representación pacífica y sin violencia de las ideas), y de esta forma dejar sin voz a miles de ciudadanos y ciudadanas. La solución es hacer la tarea que le toca como Presidente, y que no es otra que gobernar un país plural y diverso, con diversas nacionalidades (sí, diversas nacionalidades, aunque a muchos se les retuercen los intestinos con tan sólo escucharlo). Su tarea es ser valiente y progresista, y no mirar constantemente lo que pueda pensar o hacer una derecha rancia, anticuada y obsoleta. Debe gobernar sin estar condicionado por la derecha política y social. ¡Debe gobernar para todos y no sólo para los nacionalistas españoles!

Parece ser que quieren convertir las próximas elecciones en bipartidistas, sólo entre PP y PSOE. Pero vaya con cuidado señor Zapatero, porque cegado en una lucha por el poder está perdiendo de vista el ideario socialista y progresista que le caracterizaba antes de ser Presidente. Y se está acercando peligrosamente al de su adversario Rajoy. A ver si al final las dos opciones de gobierno, por similitud, se convertirán en una sola…

dilluns, 26 de novembre del 2007

¡TÚ!!! ¿POR QUÉ NO TE CALLAS?

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO)
Fa pocs dies, que l’Olivier Herrera Marín, va demanar-me que si jo estava d’acord amb l’escrit que s’havia estat gestant a la seva ànima lliure de poeta, fes una difusió del mateix. A nivell personal, aquest blog és la meva gran i humil eina per comunicar-me lliurement amb el mon, per això més abaix us poso el link perquè pugueu accedir a les seves paraules.

Personalment, penso que l’Hugo Chávez es una persona prepotent, fatxenda i irrespectuosa, i no es una persona que m’agradi en excés.

D’altra banda, encara que no sóc monàrquic, considero al rei d’España com una persona simpàtica i trempada, que en moments claus per la democràcia ha fet valer el seu pes per mantenir-la. I jo s’ho agraeixo... Però a la Cimera Iberoamericana es va equivocar..., li va sortir a flotació la supèrbia i va quedar en evidència. Per a algú que representa una institució i que ha de cenyir-se a un protocol i a un status, es va equivocar y va posar-se a la mateixa alçada que l’Hugo Chávez.

I per a més inri, tot va venir perquè als Quixots d’en Zapatero i Borbón van voler defensar a un impresentable, l’Aznar. Quina vergonya! També defensaran a Bush i a Blair?, que com l’Aznar van ser escollits democràticament...

Respecte sí, per a tothom! I jo no embrutaré la meva consciència defensant a personatges que han demostrat no ser dignes del càrrec que un mal dia el poble va decidir donar lis.

Bé doncs, aquí teniu el link al text del company de Democràcia Cívica:

http://www.democraciacivica.org/spip/spip.php?article35
TEXT EN CASTELLÀ (D'ALT EL TEXT EN CATALÀ)
Hace unos días, Olivier Herrera Marín, me pidió que si estaba de acuerdo con el escrito que se había estado gestando en su alma libre de poeta, hiciera difusión del mismo. En lo personal, éste blog es mi gran y humilde herramienta de comunicarme libremente con el mundo, por lo que más abajo os incluyo un link para que podáis acceder a sus palabras.

Personalmente, creo que Hugo Chávez es una persona prepotente, chulesca e irrespetuosa, y no es una persona que me agrade en exceso.

Por otra parte, aunque no soy monárquico, considero al rey de España como una persona simpática y campechana, que en momentos claves para la democracia ha hecho valer su peso específico para mantenerla. Y se lo agradezco... Pero en la Cumbre Iberoamericana se equivocó..., le salió a flote la soberbia y quedó en evidencia. Para alguien que representa a una institución y que debe ceñirse a un protocolo y un status, se equivocó y se puso a la misma altura que Hugo Chávez.

Y para mas inri, todo vino porque los Quijotes de Zapatero y Borbón se pusieron a defender a un impresentable, Aznar. ¡Qué vergüenza! ¿También defenderán a Bush y a Blair?, que como Aznar fueron escogidos democráticamente...

Respeto sí, ¡para todos! Y yo no ensuciaré mi conciencia defendiendo a personajes que han demostrado no ser dignos del cargo que en un mal día el pueblo decidió darles.

Bien aquí tenéis el link al texto del compañero de Democracia Cívica:

http://www.democraciacivica.org/spip/spip.php?article35

dimarts, 20 de novembre del 2007

PDE (PARTIT DEMÒCRATA EUROPEU / PARTIDO DEMÓCRATA EUROPEO)

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO)
Fa uns dies que van arribar a les meves mans uns articles que diferents persones havien escrit sobre el Partit Demòcrata Europeu. Aleshores se’m va acudir fer un petit collage amb alguns d’ells, els quals jo veia que servien al meu propòsit d’explicar la meva opinió al respecte. Ho considero un divertit exercici creatiu...

En José Luís López Bulla cita a un escrit del seu blog (article del 06/09/07), en Raimón Obiols: “Jo vull veure, José Luís”...

I jo us dic, que també vull veure i saber el mateix que en Raimón Obiols demana (29/04/07) als comentaris finals del seu escrit on parla del PDE:

“Resta una darrera qüestió, la més de fons. En totes aquestes discussions, de què es tracta: de parlar dels politics, dels partits i de les institucions, o de parlar del ciutadà i de la ciutadania en concret i dels seus problemes?”

També jo abans que res ho voldria saber..., perquè la ciutadania ha de ser la base i els fonaments de qualsevol construcció democràtica.

D’altre banda en Jordi Borja (El País 05/09/07), plasma els meus propis pensaments: “El partit democràtic és un intent de donar resposta a la crisis de representació dels sistemes de partits que existeix.”

També hi diu: “Les dificultats son obvies. En primer lloc, per a bé o malament, els espais politics estan ocupats per partits estructurats, amb una organització i una idiosincràsia pròpies, amb història i personalitat cultural, amb un patriotisme ideològic i d’aparell, que arrosseguen molts interessos particulars vinculats a la permanència, i tot això sembla que fa molt difícil d’unificar en un sol partit, especialment si el que es vol es unir dos partits pesants.”

Jo penso que tot això es molt cert, i es quelcom que precisament s’ha de canviar..., abans de poder fer res amb cara i ulls. Arreglem primer la nostra casa per dintre..., després ja veurem què fem.

A tot això, en Joan Subirats diu al seu article de El País (14/10/07): “Convindria saber si el problema es de nom o de contingut.” I jo dic que abans que res s’ha d’aconseguir deixar de banda els personalismes i els interessos personals i partidistes, i mirar molt més per la ciutadania...

Per acabar aquest recull d’articles, en Toni Comín, ja ho diu al final de la seva trilogia escrita a El Ciervo (Maig/Juny/Juliol 2007): “Hi a una exigència de democratització de la vida política, que passa com a mínim per dues reformes –la de les institucions representatives i la dels partits- que permetin avançar cap a un model de democràcia participativa. Els partits polítics no poden tenir el monopoli de les institucions, que han de estar obertes als ciutadans; i els aparells no poden tenir el monopoli dels partits, que han d’oferir un espai de participació real a militants i simpatitzants i actuar amb transparència davant l’opinió pública.” A mi me sembla que en Toni Comín ja ho diu ben clar què es el que s’ha de fer i ho subscric.

Com a conclusió personal i final, diré que això del Partit Demòcrata Europeu es una idea molt interessant, però que abans de pujar-nos a aquest tren i començar una aventura, primer tindríem que pensar a democratitzar els nostres partits polítics i fer que realment siguin dels seus associats i simpatitzants. De tots, i no tan sols de uns quants que acaben creant uns aparells inamovibles i de poder totalitari i antidemocràtic. D’aquesta manera acabarem fent que els partits politics siguin veritablement una opció de vot plenament vàlida per a la ciutadania, i no simplement l’opció menys dolenta...
Aleshores pot ser que els ciutadans i ciutadanes deixaran enrere el desencís i la desafecció política. Fins que no arreglem tot això, la creació d’un nou partit serà molt possiblement, traspassar tots els greus defectes que hi a als partits politics ja existents en aquests moments, i no servirà de res.


TEXT AMB CASTELLÀ (D’ALT EL TEXT AMB CATALÀ)
Hace unos días que llegaron a mis manos unos artículos que sobre el Partido Demócrata Europeo habían escrito diferentes personas. Entonces se me ocurrió hacer un pequeño collage con algunos de ellos, los cuales yo vi que servían al propósito de dar a conocer mi opinión al respecto. Lo considero un divertido ejercicio creativo…

José Luís López Bulla cita en un escrito de su blog (artículo del 06/09/07), a Raimón Obiols: “Yo quiero ver, José Luís”…

Y yo os digo, que también quiero ver y saber lo mismo que Raimón Obiols dice (29/04/07) en los comentarios finales de su escrito donde habla del PDE:

“Queda una última cuestión, la más de fondo. En todas estas discusiones, de qué se trata: de hablar de los políticos, de los partidos y de las instituciones, o de hablar del ciudadano y de la ciudadana en concreto, y de sus problemas?"

También yo, antes que nada, lo querría saber…, porque la ciudadanía debe ser la base y los cimientos de cualquier construcción democrática.

Por otra parte Jordi Borja (El País 05/09/07), plasma mis propios pensamientos: “El partido democrático es un intento de dar respuesta a la crisis de representación de los sistemas de partidos que existen.”

También dice: “Las dificultades son obvias. En primer lugar, para bien o para mal, los espacios políticos están ocupados por partidos estructurados, con una organización y una idiosincrasia propias, con una historia y personalidad cultural, con un patriotismo ideológico y de aparato, que arrastran muchos intereses particulares vinculados con la permanencia, y todo ello parece que hace muy difícil de unificar en un solo partido, especialmente si se quiere unir dos partidos pesados.”

Yo pienso que todo esto es muy cierto, y que es precisamente algo que se debe de cambiar…, antes de poder hacer algo que tenga cara y ojos. Arreglemos primero nuestra casa por dentro…, después ya veremos lo que hacemos.

A todo esto, Joan Subirats dice en su artículo de El País (14/10/07): “Convendría saber si el problema es de nombre o de contenido.” Y yo digo que antes que nada hay que conseguir dejar de lado los personalismos y los intereses personales y partidistas, y mirar mucho más por la ciudadanía…

Para terminar esta recopilación de artículos, Toni Comín, ya lo dice al final de su trilogía escrita en El Ciervo (Mayo/Junio/Julio 2007): "Hay una exigencia de democratización de la vida política que pasa como mínimo por dos reformas –la de las instituciones representativas y la de los partidos- que permitan avanzar hacia un modelo de democracia participativa. Los partidos políticos no pueden tener el monopolio de las instituciones, que han de estar abiertas a los ciudadanos; y los aparatos no pueden tener el monopolio de los partidos, que han de ofrecer un espacio de participación real a militantes y simpatizantes, y actuar con transparencia ante la opinión pública.” A mi me parece que Toni Comín ya dice bien claro qué es lo que hay que hacer, y lo suscribo.

Como conclusión personal final, diré que esto del Partido Demócrata Europeo es una idea muy interesante, pero que antes de subirnos a este tren y empezar una aventura, deberíamos pensar en democratizar nuestros partidos políticos y hacer que sean realmente de sus asociados y simpatizantes. De todos, y no tan sólo de unos cuantos que acaban creando unos aparatos inamovibles y de poder totalitario y antidemocrático. De esta forma conseguiremos hacer que los partidos políticos sean verdaderamente una opción de voto plenamente válida para la ciudadanía, y no simplemente la opción menos mala…
Sólo entonces, puede que los ciudadanos y ciudadanas dejen atrás el desencanto y la desafección política. Hasta que no se arregle todo esto, la creación de un nuevo partido será, muy posiblemente, traspasar todos los graves defectos que hay en los partidos políticos ya existentes en estos momentos, y no servirá para nada.

dissabte, 10 de novembre del 2007

15 DE NOVEMBRE DE 2007 / 15 DE NOVIEMBRE DE 2007

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Amb ocasió de la presentació de l’informe científic de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic a València, nombroses organitzacions ecologistes, sindicals, socials i ciutadanes d’arreu de l’Estat, convoquen una apagada general el proper 15 de novembre de 20:00 h. a 20:05 h. amb el lema:

En front del canvi climàtic: actua ja!

Com a ciber activista que sóc (és una de les maneres que utilitzo per participar) i a més a més, persona amoïnada pel futur nostre planeta i per l’herència que deixarem a les generacions futures, vull adherir me a aquesta crida i demanar-vos que hi col·laboreu. Tan sols seran cinc minuts el dia 15...

A l’hora vull fer arribar una crida a la nostra societat i als nostres governs. El canvi climàtic no es cap bajanada com va dir no fa gaire el senyor Rajoy. És quelcom molt seriós i malauradament, molt real!

Els científics adverteixen que és imprescindible limitar l’augment de la temperatura mitja global a 2 º C, per evitar els efectes més perillosos del canvi climàtic.

Si volem mantenir l’augment de la temperatura global del planeta per sota dels 2 graus centígrads, és necessari que les emissions mundials arribin al seu màxim a l’any 2015, perquè després es redueixin al menys un 50% al 2050 (a partir dels nivells de 1990). Això significa que els països industrialitzats retallin les seves emissions, al menys un 30% a l’any 2020 i un 80% per l’any 2050 (dades extretes de Greenpeace).

És molt preocupant veure a les noticies que Barcelona ha arribat a un índex de contaminació superior al de ciutats com Nova York o Londres! I què s’està fent? Doncs sigui el que sigui el que s’està fent, tenim molt clar que no es suficient...

La Unió Europea s’ha compromès, dintre el protocol de Kioto, a reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle un 8% sobre els nivells de 1990 pel període 2008-2012. Dintre les negociacions internes a Europa, España es va comprometre a no augmentar les seves emissions d’efecte hivernacle per sobra del 15% dels nivells al 1990.

Malauradament, la política energètica espanyola ha fet que les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle hagin crescut sense mesura, arribant fins a l’augment del 48% sobre els nivells de 1990, i això suposa que s’ha superat en 33 punts el límit màxim d’emissions. Abans hi havia un compromís en que a España li permetien augmentar les emissions fins a cert punt, i ara degut a una política energètica errònia (de tots els governs als darrers anys) ens trobem amb una situació en que necessàriament s’han de reduir aquestes emissions.

Després de tot això, i molt més del que podríem parlar, sembla temerari i irresponsable qualsevol declaració que es faci per desqualificar tots els estudis científics que s’han fet (des de fa temps però ara amb molta més difusió mediàtica).

El dijous, 15 de novembre de 2007, apaguem la llum!
Mercès



TEXT EN CASTELLÀ (D'ALT TENIU EL TEXT EN CATALÀ):
Con ocasión de la presentación en Valencia del informe científico de las Naciones Unidas sobre el cambio climático, numerosas organizaciones ecologistas, sindicales, sociales y ciudadanas de todo el Estado, convocan un apagón general el próximo 15 de noviembre, de 20:00 h. a 20:05 h. con el lema:

Frente al cambio climático: ¡actúa ya!

Como ciber activista que soy (es una de las formas que utilizo para participar) y además, persona preocupada por el futuro de nuestro planeta y por la herencia que dejaremos a las generaciones futuras, quiero adherirme a esta llamada y pediros que colaboréis. Tan sólo serán cinco minutos el día 15…

A su vez quiero hacer llegar un llamamiento a la sociedad y a nuestros gobernantes. El cambio climático no es ninguna tontería, tal y como dijo no hace mucho el señor Rajoy. ¡Es algo muy serio y desgraciadamente, muy real!

Los científicos advierten que es imprescindible limitar el aumento de la temperatura media global a 2º C, para evitar los efectos más peligrosos del cambio climático.

Si queremos mantener el aumento de la temperatura global del planeta por debajo de los 2 grados centígrados, es necesario que las emisiones mundiales lleguen a su máximo en el año 2015, para que después se reduzcan al menos en un 50% en el 2050 (a partir de los niveles de 1990). Esto significa que los países industrializados recorten sus emisiones, al menos un 30% en el año 2020 y un 80% para el año 2050 (datos extraídos de Greenpeace).

¡Es muy preocupante ver en las noticias que Barcelona ha llegado a un índice de contaminación superior al de ciudades como Nueva York o Londres! ¿Y qué se está haciendo? Pues sea lo que sea que se esté haciendo, tenemos muy claro de que no es suficiente…

La Unión Europea se ha comprometido, dentro del protocolo de Kioto, a reducir sus emisiones de gases de efecto invernadero un 8% sobre los niveles de 1990 para el período 2008-2012. Dentro de las negociaciones internas en Europa, España se comprometió a no aumentar sus emisiones de efecto invernadero por encima del 15% de los niveles de 1990.

Desgraciadamente, la política energética española ha hecho que sus emisiones de gases de efecto invernadero hayan crecido desmesuradamente, llegando a un aumento del 48% sobre los niveles de 1990, y esto supone que se ha superado en 33 puntos el límite máximo de emisiones. Antes había un compromiso en que a España le permitían aumentar las emisiones hasta cierto punto, y ahora debido a una mala política energética (por parte de todos los gobiernos en los últimos años) nos encontramos en que necesariamente se deben reducir estas emisiones.

Después de todo esto, y mucho más de lo cual podríamos hablar, parece temerario e irresponsable cualquier declaración que se haga para descalificar todos los estudios científicos que se han hecho (desde hace tiempo pero ahora con mucha más difusión mediática).

El jueves, 15 de noviembre de 2007, ¡apaguemos la luz!
Gracias

dissabte, 3 de novembre del 2007

AVE CAESAR MORITURI...

Texto en Catalán (más abajo el texto en castellano):
Ave Caesar morituri te salutant, es el que deien els gladiadors quan sortien a l’arena i saludaven al César, amb grans possibilitats de morir lluitant en uns jocs bàrbars i sagnants. D’això ja fa molts anys i forma part de la història.

Els ciutadans i ciutadanes de Barcelona i d’altres poblacions afectades per la construcció de l’AVE, no es poden resignar al sense raó de una mala gestió de molts anys a nivell d’infraestructures a Catalunya, i molt menys de la manca de sensibilitat i responsabilitat de certes persones i institucions d’avui dia. Fa molts anys que la xarxa ferroviària a Catalunya ha estat molt oblidada (millor dit oblidada del tot). Aquí hi trobarem responsabilitats (o irresponsabilitats) a tot arreu. La principal responsabilitat la tenim per part del govern estatal de torn (tant de dretes com d’esquerres), que històricament han tingut d’altres prioritats que no pas invertir a Catalunya. I d’altre banda, també hi tenim les responsabilitats per part de la Generalitat de Catalunya, que encara que el tema Renfe no ha estat de la seva competència, jo penso que tampoc ha fet la pressió que calia (quan ha estat en disposició de poder fer ho) per reivindicar-ho, i s’ha marcat d’altres prioritats... I quin es el resultat? Doncs que els que reben, com sempre, son els soferts ciutadans i ciutadanes de a peu.

Primer que res penso que la Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, hauria d’assumir clarament la seva responsabilitat, ja que al menys a la resta de feines s’acostuma a demanar responsabilitats...

Jo no dubto que aquesta senyora sigui una persona perfectament qualificada per prendre responsabilitats, ja que ha estat vinculada a la docència universitària durant més de trenta anys, i sembla ser que es una autèntica experta en assumptes de la Hisenda Pública, a més de tenir (segons diuen) una voluntat de ferro. Per tant no dubto que sàpiga gestionar molt bé els diners de l’Estat, però el que si dubto es que sàpiga marcar se unes prioritats que beneficiïn a tota la ciutadania de l’Estat per igual. I la prova que això no ha estat així, es el total abandó de la xarxa de rodalies Renfe durant la vigent legislatura (de res serveix parlar de les anteriors que han estat igual de decebedores), i que només s’ha decidit prendre cartes amb la assumpte a darrera hora quan tot se’ls hi ha anat de les mans.
Tampoc sé es si el seu nomenament com a Ministra de Foment, es el peatge que el senyor Zapatero ha tingut que pagar al senyor Chaves per poder ser president...

Cóm se’ls hi acudeix prioritzar la construcció d’una infraestructura com l’AVE, sense assentar i condicionar abans la xarxa ferroviària existent que es troba en una situació alarmantment precària? Això es com si decidíssim construir la segona planta d’una casa sense arreglar la primera planta que te una antiguitat de molts anys (i que tots tenim clar que no suportarà la nova construcció).

I això que encara no ha arribat el pitjor, quan l’AVE hagi de creuar el centre de Barcelona. I ja no es tracta de la Sagrada Família, que seria una pena que es veies afectada però que tampoc es el més important. Per a mi el més important son tots aquells edificis plens de famílies que hi viuen amb por, veient els resultats que s’estan tenint a les obres que hi en marxa ara mateix...
Aquesta gent és el més important! L’important son totes aquelles famílies que estan veient cóm amb les obres que s’estan fent, apareixen les esquerdes a les seves vivendes. Què passarà quan el tren ja funcioni i les vibracions siguin de continu?

I per acabar de adobar-ho el Partit Popular... Hem d’aguantar la seva demagògia... Ara s’amoïnen pel benestar dels catalans! Quan la seva política ha estat un continu donar pel sac (i perdoneu l’expressió) a la nostra gent i a les nostres institucions. I es que el govern del senyor Zapatero els hi posa molt fàcil!

Està molt bé que el president del govern vingui a Catalunya a prendre les rendes de la responsabilitat, unes rendes que ha perdut la seva ministra. Però penso que cal un total replantejament del projecte de l’AVE. Un replantejament que s’ha de fer en base a la ciutadania i no en clau electoral...


Text amb castellà (d’alt el text en català):
Ave Caesar morituri te salutant, es lo que decían los gladiadores cuando saltaban a la arena y saludaban al César, con grandes posibilidades de morir luchando en unos juegos bárbaros y sangrientos. De esto hace ya muchos años y forma parte de la historia.

Los ciudadanos y las ciudadanas de Barcelona y de otras poblaciones afectadas por la construcción del AVE, no se pueden resignar a la sin razón de una mala gestión de muchos años a nivel de infraestructuras de Catalunya, y mucho menos de la falta de sensibilidad y responsabilidad de ciertas personas e instituciones de hoy día. Desde hace muchos años que la red ferroviaria de Catalunya ha estado muy olvidada (mejor dicho olvidada del todo). Aquí encontraremos responsabilidades (o irresponsabilidades) en todos los sitios. La principal responsabilidad la tenemos por parte del gobierno estatal de turno (tanto de derechas como de izquierdas), que históricamente han tenido otras prioridades que no la inversiones en Catalunya. Y por otro lado, también tenemos la responsabilidad de la Generalitat de Catalunya, que aunque el tema de RENFE no ha sido de su competencia, yo pienso que tampoco ha hecho la presión necesaria (cuando ha estado en disposición de poder hacerlo) para reivindicarlo, y se han marcado otras prioridades… ¿Y cuál ha sido el resultado? Pues que los que reciben, como siempre, son los sufridos ciudadanos y ciudadanas de a pie.

Primero de todo, pienso que la Ministra de Fomento, Magdalena Álvarez, tendría que asumir claramente su responsabilidad, ya que al menos en el resto de trabajos se suelen pedir responsabilidades…

Yo no dudo de que esta señora sea una persona perfectamente cualificada para asumir responsabilidades, ya que ha estado vinculada a la docencia universitaria durante más de treinta años, y parece ser que es una auténtica experta en asuntos de la Hacienda Pública, además de tener (según dicen) una voluntade de hierro. Por lo tanto, no dudo que sepa gestionar muy bien el dinero del Estado, pero lo que si pongo en duda es que sepa marcarse unas prioridades que beneficien a toda la ciudadanía del estado por igual. Y la prueba de que esto no ha sido así, es el total abandono de la red de cercanías de RENFE durante la vigente legislatura (de nada sirve hablar de las anteriores que han sido igual de decepcionantes), y que sólo se ha decidido a tomar cartas en el asunto a última hora cuando todo se le ha ido de las manos.
Tampoco sé es si su nombramiento como Ministra, es el peaje que el señor Zapatero ha tenido que pagar al señor Chaves para poder ser presidente…

¿Cómo se les ha ocurrido priorizar la construcción de una infraestructura como el AVE, sin antes asentar y acondicionar la red ferroviaria existente que se encuentra en una situación alarmantemente precaria? Esto es como si decidiéramos construir la segunda planta de una casa sin arreglar la primera planta que tiene una antigüedad de muchos años (y que todos tenemos muy claro que no soportará la nueva construcción).

Y eso que todavía no ha llegado lo peor, cuando el AVE tenga que cruzar el centro de Barcelona. Y y ya no se trata de la Sagrada Familia, que sería una pena que se viera afectada pero que tampoco es lo más importante. Para mi lo más importante son todos aquellos edificios llenos de familias que viven con miedo, viendo los resultados que están teniendo las obras que hay en marcha ahora mismo… ¡Esta gente es lo más importante! Lo importante, son aquellas familias que están viendo cómo a raíz de las obras que se están haciendo aparecen las grietas en sus viviendas. ¿Qué pasará cuando el tren funcione y las vibraciones sean un continuo?

Y para terminar de arreglarlo, el Partido Popular… Tenemos que aguantar su demagogia… ¡Ahora se preocupan por el bienestar de los catalanes! Cuando su política ha sido de un continuo dar por el saco (perdonad la expresión) a nuestra gente y a nuestras instituciones. ¡Y es que el gobierno del señor Zapatero se lo pone muy fácil!

Está muy bien que el presidente del gobierno venga a Catalunya a tomar las riendas de la responsabilidad, unas riendas que ha perdido su ministra. Pero pienso que es necesario un total replanteamiento del proyecto del AVE. Un replanteamiento hecho en base a la ciudadanía y no en clave electoral…

dimarts, 30 d’octubre del 2007

PROCÉS CONTRA LA CIUTADANIA / PROCESO CONTRA LA CIUDADANIA

Texto en catalán (más abajo el texto en castellano):

El Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) obre un procés contra el Lehendakari Juan José Ibarretxe i els dirigents del PSE Patxi López i Rodolfo Ares, per haver-se reunit amb Batasuna!

Ja hi tornem, un altre cop el Govern de l’Estat li fa el joc al PP. O pot ser no. Pot ser que es part de l’estratègia que els darrers temps està duent a terme el PSOE per què te molta por a perdre les properes eleccions del mes de març. Una estratègia per no perdre el vot nacionalista espanyol, ja sigui de dretes o d’esquerres. Sigui el que sigui, tot el que està passant es molt trist.

Primer, no varen saber dur a bon terme unes negociacions que podrien haver acabat per sempre amb el terrorisme d’ETA. No fa gaire varen desautoritzar al Partit Socialista de Navarra amb una acció antidemocràtica digne de règims anteriors que no voldríem tornar a viure, i amb la que van lliurar el govern de Navarra a la dreta. I ara succeeix això, perquè no han sabut o no han volgut canviar les lleis per d’altres més democràtiques! Què vindrà després?

Es trist trobar-nos en un moment de la nostra història “democràtica” en que lluitar per la pau i intentar que la sang innocent no torni a vessar els carrers es considerat un delicte. El senyor Ibarretxe em caurà millor o pitjor, però el que no podem canviar es que va ser escollit per la majoria del poble basc perquè els representés i vetllés pel seu benestar. I ho ha fet! I per això s’ha obert un procés contra ell i dos ciutadans més (Patxi López i Rodolfo Ares). La lectura que tinc de tot això es que el nostre sistema democràtic no ens permet treballar lliurament per la pau...

D’altres diran que es la llei i que per tant s’ha de fer complir..., i jo els diré que les lleis no sempre son justes, ja que les fan els polítics, les majories polítiques del moment, i estan subjectes a les ideologies d’uns quants, sovint parcials..., i les lleis es poden canviar, i s’han de canviar. Unes lleis i una Constitució que no es poden canviar, vol dir que no son prou bones. Perquè amb el temps tot es millorable, perquè si no ens quedarem estancats sense evolucionar... I una societat democràtica si vol sobreviure als que no la volen i que lluiten per destruir-la, necessita dels canvis.

Text en castellà (d’alt el text amb català):

¡El Tribunal Superior de Justicia del País Vasco (TSJPB) abre un proceso contra el Lehendakari Juan José Ibarretxe y los dirigentes del PSE Patxi López y Rodolfo Ares, por haberse reunido con Batasuna!

Otra vez el Gobierno del Estado le hace el juego al PP. O puede que no. Puede que sea parte de la estrategia que en los últimos tiempos está llevando a cabo del PSOE, porque tiene miedo a perder las próximas elecciones del mes de marzo. Una estrategia para no perder el voto nacionalista español, ya sea de derechas o de izquierdas. Sea lo que sea, todo lo que está sucediendo es muy triste.

Primero, no supieron llevar a buen término unas negociaciones que podrían haber terminado para siempre con el terrorismo de ETA. Hace muy poco desautorizaron al Partido Socialista de Navarra en una acción antidemocrática digna de regimenes anteriores que no querríamos volver a vivir, y entregaron el gobierno de Navarra a la derecha. ¡Y ahora sucede esto porque no han sabido, o no han querido cambiar las leyes por otras más democráticas! ¿Qué vendrá después?

Es triste encontrarnos en un momento de nuestra historia “democrática” en que luchar por la paz, e intentar evitar que sangre inocente vuelva a derramarse por las calles es considerado un delito. El señor Ibarretxe, me caerá mejor o peor, pero lo que no podemos cambiar es que fue escogido por la mayoría del pueblo vasco para que los representase y velase por su bienestar. ¡Y lo ha hecho! Y por ello se ha abierto un proceso contra él y dos ciudadanos más (Patxi López y Rodolfo Ares). La lectura que obtengo de todo esto es que nuestro sistema democrático no nos permite trabajar libremente por la paz…

Otros dirán que es la ley y que por lo tanto se ha de hacer cumplir…, y yo les diré que las leyes no siempre son justas, ya que las hacen los políticos, las mayorías políticas del momento, y que están sujetas a las ideologías de unos cuantos, a menudo parciales…, y las leyes se pueden cambiar, y se deben cambiar. Unas leyes y una Constitución que no se pueden cambiar, quiere decir que no son buenas. Porque con el tiempo todo es mejorable, ya que si no nos quedamos estancados sin evolucionar... Y una sociedad democrática, si quiere sobrevivir a los que no la quieren y que luchan para destruirla, necesita de los cambios.

dijous, 25 d’octubre del 2007

AGRESSIÓ XENÒFOBA / AGRESIÓN XENÓFOBA

Text amb català (más abajo el texto en castellano):

Indignació i ràbia es el que vaig sentir quan vaig veure les imatges per televisió, sense poder donar crèdit del que veien els meus ulls. La càmera de seguretat d’un Ferrocarril de la Generalitat va gravar a un jove, colpejar a una adolescent equatoriana menor de edat. Sense cap raó aparent, i a més a més segons la noia, proferint insults racistes. Indignant! ...

Tan indignant com veure que un altre noi que hi anava al vagó no va fer res per defensar a la jove. Malauradament vivim a una societat incívica en molts aspectes, ja sigui per por (crec que ha estat aquest el cas), per comoditat, o simplement perquè això no va amb mi... (i quan ens toca a nosaltres a les hores ens queixem d’insolidaritat). El cas es que sovint la gent es desentén. Esperem que la nova assignatura per la ciutadania desperti tots els valors cívics que fa molt de temps s’han deixat aparcats i oblidats per la ciutadania i la classe política.

Però encara vaig sentir més indignació al veure el desinterès de la “justícia” per aquest succés delictiu, al igual que ha succeït moltes d’altres vegades. Per sort, hi havia una càmera, i les imatges les han pogut veure tot el mon. Per sort, la víctima ha tingut la valentia de denunciar-ho. Per sort, s’ha interessat el govern equatorià. Per sort, al Ministre de Justícia li han sortit els colors i s’ha decidit a intervenir. Per sort, la Generalitat, sentint vergonya aliena, s’ha decidit a presentar se com acusació popular. I mentre tant, jutges i fiscalia passant se la pilota per justificar un mes dels errors i la desídia de la nostra “justícia”. Molt trist tot això.

Desitjo que tot el que està succeint amb aquest incident serveixi per ajudar a que la justícia es posi d’una vegada per totes les piles i facin la seva feina, que es l’únic que els ciutadans i ciutadanes els hi reclamem. Senyors i senyores, deixen se d’estupideses i facin vostès la seva feina.

Texto en castellano (d’alt teniu el text amb català):

Indignación y rabia es lo que sentí cuando vi las imágenes por televisión, sin poder dar crédito a lo que mis ojos veían. La cámara de seguridad de un Ferrocarril de la Generalitat grabó a un joven, golpear a una adolescente ecuatoriana menor de edad. Sin razón alguna aparente, y además según la chica, profiriendo insultos racistas. ¡Indignante!…

Tan indignante como ver que otro chico que viajaba en el vagón no hacía nada por defender a la joven. Desgraciadamente vivimos en una sociedad incívica en muchos aspectos, ya sea por miedo (creo que éste ha sido el caso), por comodidad, o simplemente porque esto no va conmigo… (y cuando nos toca a nosotros entonces nos quejamos de la insolidaridad). El caso es que a menudo la gente se desentiende. Esperemos que la nueva asignatura por la ciudadanía despierte todos los valores que hace mucho tiempo se han dejado aparcados y olvidados por la ciudadanía y por la clase política.

Pero todavía sentí más indignación al ver el desinterés de la “justicia” por este suceso delictivo, igual que ha sucedido muchas otras veces. Por suerte, había una cámara, y las imágenes han podido ser vistas por todo el mundo. Por suerte, la víctima ha tenido la valetía de denunciarlo. Por suerte, se ha interesado el gobierno ecuatoriano. Por suerte, al Ministro de Justicia le han salido los colores y se ha decidido a intervenir. Por suerte, la Generalitat, sintiendo vergüenza ajena, ha decidido presentarse como acusación popular. Y mientras tanto, jueces y fiscalía pasándose la pelota para justificar uno más de los errores y de la desidia de nuestra “justicia”. Todo esto es muy triste.

Deseo que todo lo que está sucediendo con este incidente sirva para ayudar a que la justicia se ponga, de una vez por todas, las pilas y hagan su trabajo, que es lo único que los ciudadanos y ciudadanas reclamamos. Señores y señoras, déjense de estupideces y hagan ustedes su trabajo.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

CIUDADANIA POR LA DEMOCRACIA

Hoy he tenido oportunidad de asistir al primer encuentro de Ciudadanía por la Democracia, organizado por Ciutadans pel Canvi con la colaboración y la participación de numerosas asociaciones cívicas de todo el Estado. Ha sido una experiencia enriquecedora que quisiera compartir y por ello la reflejo en mi bloc personal.

Antes que nada, quisiera expresar mi más profundo respeto por la persona de Pasqual Maragall, que ha realizado en el día de hoy unas declaraciones sobre su estado de salud, y que además, acompañado por su hermano el Conseller Ernest Maragall, ha acudido a este encuentro para apoyar la iniciativa de Ciutadans pel Canvi.

El programa se ha dividido en dos partes. Una primera parte, en la que hemos hablado sobre los derechos de la ciudadanía en la participación política, y una segunda parte sobre federalismo. Ambas muy interesantes, enriquecedoras, y debatidas aunque no lo suficiente por la falta de tiempo material...

Sobre la participación ciudadana y la pedagogia de la ciudadania ha quedado claro que son necesarias para crear un estado de derecho progresista. Se ha hablado sobre la democracia participativa y sobre los mecanismos existentes en una democracia directa, exponiendo ejemplos claros ya existentes en Europa. Llegados a este punto se ha hablado de los partidos políticos y de la necesidad de un cambio profundo y democrático (haciendo alusión muy directa al PSOE). Hemos contado con la presencia y el testimonio de Ángel Oliver y de otros compañeros de Navarra que después de sufrir en sus carnes la sin razón del despotismo antidemocrático del que era su partido político, han decidido crear la Plataforma de Navarra por el Cambio.

Se ha hablado de la necesidad de generar ese cambio democrático en los partidos políticos, pero particularmente yo creo que asociaciones cívico-políticas, como las que hoy nos hemos reunido, debemos centrar nuestros esfuerzos en la pedagogía ciudadana partiendo desde los entornos y los gobiernos locales. Creo que nuestra acción a nivel local debe extenderse en forma de círculos concéntricos (al igual que los producidos por una piedra que cae sobre el agua de un estanque), los cuales tendrán sus intersecciones con otros, que a su vez establecerán una red ciudadana entre todos los puntos locales. Esto generará ya de por sí un cambio profundo de las bases sociales y políticas, y por ende de los propios partidos políticos, los cuales para subsistir dentro de la democracia deberán sumarse al cambio...

Federalismo, esa palabra tabú y sacrílega para tantos, pero que en mi modesta opinión debe convertirse en el futuro de la convivencia pacífica del Estado. Un proceso que se ve obstaculizado por la vigente Constitución. ¡Una Constitución inamovible y pétrea no sirve! La Constitución debe modificarse para que el cambio hacia una democracia participativa y federal se pueda llevar a cabo... Éste es el gran primer paso a realizar...

Federalismo simétrico o federalismo asimétrico..., he ahí el dilema...

Particularmente me inclino por el federalismo asimétrico, ya hablé de ello en este mismo bloc, aunque parece ser que hay serias discrepancias sobre este aspecto. ¿Qué mas da, si ya tenemos clara la idea federalista? Si es necesario creemos un nuevo concepto que abarque e incluya todas nuestras expectativas. Las de todos y no sólo las de unos cuantos. Si es necesario creemos un híbrido entre ambos conceptos. Si es necesario creemos y démosle forma a un federalismo global y universal... Seamos creativos por nuestro futuro y por el futuro democrático de las generaciones venideras.

Este primer encuentro ha sido el resultado de las semillas plantadas en el pasado, y que con las acciones presentes esperemos que den sus abundantes frutos en un futuro no muy lejano.

diumenge, 30 de setembre del 2007

HABEMUS DEPURADORA !!!

Per fi, Habemus Depuradora! Ja la tenim aquí, i les aigües de la nostra platja tornaran a ser netes un altre cop.

I a més a més s’ha aconseguit que no facin aquesta infraestructura a la nostra platja, així que entre una cosa i l’altre podrem tornar a aspirar per un turisme que permeti a la nostre Vila estar al capdavant de la qualitat i del benestar. Ara i per aconseguir-ho del tot, tan sols caldrà canviar les mentalitats de algunes persones, i veure l’enfocament turístic i de desenvolupament econòmic del municipi, que es farà des de el govern de Pineda de Mar.

Aquesta setmana ha estat molt moguda, i el dimarts mateix per la nit, tant sols unes hores després de la reunió dels alcaldes implicats i el Conseller de Medi Ambient, se’ns va convocar a una reunió informativa per explicar nos la decisió i el projecte que s’endegarà molt aviat.

Com era d’esperar han hagut reaccions ben diverses. Hi a qui no està d’acord amb la solució escollida i decidida per l’ACA, i pel que he pogut veure per motius molt diferents (alguns d’ells gens clars i foscos...), ara bé pel que es pot copsar al carrer, la majoria dels ciutadans i ciutadanes es mostren favorables a la solució a que s’ha arribat, després de molts anys d’incertesa i mals rotllos.

L’enrenou per la construcció d’aquesta depuradora ve de fa molts anys, ara bé, el gran problema per Pineda de Mar va aparèixer ara farà poc més d’una any, quan els a les hores alcaldes de Pineda i Santa Susanna, senyors Morell i Campolier, van acordar personalment entre ells i sense tenir en compte la voluntat popular dels ciutadans i ciutadanes de Pineda de Mar, que la depuradora es faria a la platja del nostre poble. A la qual cosa l’ACA es va agafar amb ungles i dents.

Jo segueixo pensant que la millor opció per fer aquesta depuradora es el Pla de Mas Grau a Malgrat de Mar. Una ubicació consensuada fa molt de temps pels cinc municipis interessats a la seva construcció, però a la qual l’Agència Catalana de l’Aigua s’ha negat en rotund en tot moment. A això també hem d’afegir que a darrera hora l’alcaldessa de Malgrat de Mar, Conxita Campoy, s’havia fet enrere i no n’estava d’acord amb aquesta ubicació.

De les altres opcions que estaven damunt la taula cap me semblava bona. El Pla de Gràcia, que es troba al terme municipal de Santa Susanna, tenia problemes i esculls per salvar. El primer i més important, era la proximitat dels veïns de Pinemar, d’altre banda la negativa de l’ajuntament de Santa Susanna, i finalment uns projectes urbanístics que de forma oportunista i interessada va desenvolupar en el seu dia el senyor Campolier.

La Llàntia, a la nostra platja, es clar que no.

Pla de Batet, els terrenys agrícoles al costat de l’actual decantadora. Una solució tant dolenta com la de la platja.

I doncs què fem? Ja que cap de les opcions restants li donava a l’ACA la possibilitat de enllestir ho ràpidament i evitar perdre la subvenció del fons de cohesió europeu per 14.4 milions d’euros. Jo ja veia que ens menjàvem la depuradora a la platja.

A les hores es va recuperar l’antiga opció de la Pedrera de Montpalau! Una ubicació consensuada per tots fa uns quants anys, i que l’ACA ha tornat a estudiar i finalment ha decidit proposar la com a solució final.

Torno a dir, no es la millor solució però si que es la menys dolenta per a Pineda de Mar, i amb ella acabarem amb un problema històric com ha estat el veure any rere any les aigües de les nostres platges brutes.

Hi a gent que encara pensa que es podia pressionar a Medi Ambient per fer la a Malgrat de Mar. Doncs s’equivoquen de totes totes. Des de que en Morell i Campolier van cometre el gran nyap de decidir entre tots dos que aniria a la nostra platja, la Plataforma de Ciutadans pel Canvi a Pineda de Mar es va mobilitzar, i amb ella l’engranatge humà de la nostra Associació. I després de tots els contactes i reunions que vàrem tenir, fins i tot a nivell parlamentari, ens va quedar molt clar que la depuradora no es faria a Malgrat de Mar. Així que podem donar gràcies a que es va recuperar l’opció Montpalau, perquè si no, hores d’ara estaríem parlant de una depuradora a la nostra platja.

Des de el meu bloc vull donar les gràcies a tots i a totes els/les que han estat lluitant per evitar que es faci la depuradora a la platja. Cadascú amb les seves raons, però tots amb un objectiu comú.

Gràcies a particulars, associacions i plataformes (Salvem la Vall de la Riera, Unió de Pagesos del Maresme, AAVV Bellamar...). Gràcies a tots els companys i companyes de Ciutadans pel Canvi. I com no, gràcies a l’Ajuntament de Pineda de Mar, que en aquests darrers mesos ha estat clau per evitar la construcció de la depuradora a la nostra platja.

dimarts, 18 de setembre del 2007

AIXÒ ES UNA MERDA !!!

Escolto les noticies i m’esgarrifo de pensar que la nostra Justícia deixa lliures als nostres carrers persones que poden reincidir en els seus delictes i que no han complert la seva condemna...

El violador de la Vall d’Hebron, després de cometre 16 agressions sexuals va ser condemnat a 326 anys de presó. Ara sortirà al carrer en complir 16 anys de presó (1 any per víctima), i a més a més amb uns informes desfavorables de que pot tornar a delinquir! Jo al·lucino, i perdoneu me l’expressió però ho haig de dir, “això es una merda”.

Això es un indicador de que la justícia no funciona, i de que els responsables (o pot ser irresponsables) que la porten son incapaços de desenvolupar la seva tasca i de crear unes lleis justes i coherents.

Sembla ser que aquest individu ha vist reduïda la condemna màxima de “30 anys” (que es el màxim de condemna que podia complir segons el codi penal... una altre incoherència), perquè va seguir unes classes de ioga i de defensa personal! Bé, doncs ja tenim al carrer un violador a qui la justícia li ha ensenyat com poder reduir més fàcilment encara a les seves futures víctimes. Ho torno ha dir, “això es una merda”.

No fa gaire també han deixat anar al carrer al violador de l’Eixample! Amb una condemna de només 65 anys (per l’atenuant de trastorn mental), ha sortit al carrer després de 16 anys (sembla ser el número màgic dels violadors). Amics i amigues, un violador amb trastorn mental es al carrer..., això es una merda!

No podem estar tranquils als nostres carrers perquè la justícia no sap fer la seva feina.

Què es el que ha de succeir perquè d’una vegada per totes, aquests alts magistrats i els governs de torn, comencin a fer la seva feina i a treballar per el benestar de la ciutadania i a crear una societat justa i segura. Senyors i senyores es la seva feina, perquè no la fan d’una punyetera vegada?

dimarts, 4 de setembre del 2007

FUTURO, RESPETO Y LIBERTAD

Esta mañana he visitado la página web de unos amigos demócratas, progresistas y de izquierdas…, de Democracia Cívica ( http://www.democraciacivica.org/ ). Hacía tiempo que no les visitaba y al hacerlo he tenido la oportunidad de leer una carta abierta a José Luís Rodríguez Zapatero.

Os aconsejo que la leáis, http://www.rickproci.net/panel/foro.165.htm

La verdad es que me ha gustado muchísimo, tanto el contenido como el trasfondo de la misma, y aunque no soy afiliado al partido socialista, pienso que todos los ciudadanos y ciudadanas progresistas y de izquierdas deberíamos realizar acciones como la de Olivier Herrera Marín, Miguel Ángel Mújica, José Luís Úriz Iglesias y Antonio Ros Soler.

Hablan muy claro, y sería de agradecer que el Presidente del Gobierno escuchara. Sí, que por una vez escuchara la voz del pueblo (y no los graznidos amenazadores y destructivos de una derecha rancia y trasnochada)… Porque las palabras escritas por estos ciudadanos, no son más que una recopilación de miles y miles de voces que claman por un cambio real… Son el reflejo de un pensamiento, que pugna por salir rabiosamente de la garganta de cientos de miles de ciudadanos y de ciudadanas, que independientemente de partidismos políticos, reclaman y exigen lo que por derecho les pertenece. Participar libremente, y decidir su futuro.

Señor Zapatero, el futuro está en la democracia participativa y deliberativa, y por qué no en una democracia directa, y no en golpes caciquiles como el que vergonzosamente han realizado en Navarra. El futuro (y hablo de un futuro con futuro…) se encuentra en una España Federal, donde el respeto sea la única moneda de cambio, y la libertad la única bandera…

dimecres, 22 d’agost del 2007

DIFERENCIEM ENTRE CRÍTICA I MANIPULACIÓ DESTRUCTIVA

Soc una persona que sempre he estat crític amb tot allò que he pensat no estava bé, i he denunciat el que considerava injust. De vegades, pot ser massa vegades, m’han dit somiador i quimèric. No se si seré un somiador, el que si que sé que persegueixo aconseguir els meus ideals i fer los realitat. De vegades (massa vegades pel meu gust) m’he equivocat, i no sempre ho he sabut reconèixer al moment..., però això m’ha ensenyat a saber demanar perdó i a saber disculpar me. De tot se’n aprèn.

Una vegada li vaig dir a un company de Ciutadans pel Canvi que el que ens havia de diferenciar de la resta, tant a la nostra Plataforma com a l’Associació, era la transparència a les nostres accions, als nostres pensaments i al nostre tarannà. I que per aquesta, entre d’altres raons, jo m’havia afegit a aquest grup de Ciutadans i Ciutadanes. Perquè vaig veure en els Ciutadans pel Canvi la possibilitat de realitzar tot allò que fins ara, fins i tot a mi, m’havia semblat quelcom quimèric. I l’Associació no m’ha defraudat. Soc conscient de que en un grup de persones tan gran n’hi a d’haver de tot, i que també m’hi trobat i me trobaré amb persones que no gaudeixen de la meva confiança, però això queda més que compensat per totes aquelles persones amb les que hi confio amb els ulls tancats, i que son els únics i les úniques que tindran cabuda a la meva realitat humana.

Tot i això, encara t’hi trobes amb persones, amb les que has confiat amb els ulls tancats, i que descobreixes un bon dia que tenen una doble moral, una doble cara que mostra tot allò que rebutges i contra el que lluites... I això fa mal! També n’aprenc d’això.

M’ha succeït al passat i segueix passant me ara. Més d’un cop he pensat que hi a quelcom que no estic fent bé, però acabo dient me que no m’haig de tancar, i que haig de seguir siguent jo mateix. Que simplement haig d’aprendre a esbrinar el bo del dolent... Ah, i ho tinc clar que no penso canviar, perquè se que hi a moltes persones honestes i netes a aquest mon, i n‘estic segur de me’n trobaré moltes d’elles al meu camí.

Es bo ser crític i constructiu, es bo perquè la nostra societat evolucioni. El que ja no es bo, i s’ha d’eradicar a l’igual que faríem amb una malaltia, es la critica destructiva pel simple fet de fer mal. Jo no creia que això pugues ser, però l’experiència m’ha demostrat que existeix. El que no es gens bo es la manipulació que alguns i algunes fan que sigui la seva forma habitual de vida, i el seu tarannà del dia a dia. Amb aquesta gent no cal fer res. Ells i elles es desemmascaren per si mateixos. Tots i totes s’acaben coneixent, i la resta s’aparten per deixar los viure amb la seva pròpia mentida.

No cal fer res especial amb aquesta gent. Per els que coneixen la metafísica sabran que hi a unes lleis universals que es compleixen, hi creguis o no hi creguis. I tot, abans o després, es col·loca al seu lloc i cadascun rep multiplicat el que ha llaurat i sembrat a la seva vida, ja sigui bo o dolent.

I torno a dir perquè m’entenguin clar i ben alt, aprenguem a diferenciar entre la crítica constructiva, i la crítica destructiva i manipuladora que s’utilitza pel simple fet de fer mal, i aprofitar se’n social, personal i políticament de les persones i de les situacions.

dijous, 16 d’agost del 2007

GOVERNAR TREBALLANT EN EQUIP

Vull arriscar me a parlar sobre el Govern de Pineda de Mar, tot i que pugui semblar que estic condicionat pel fet de que la meva parella és Regidora d’aquest Ajuntament.

Per endavant vull aclarir que tinc un pensament d’esquerres, catalanista, i que també me considero progressista. Tot i això jo mai havia votat al partit socialista abans de les darreres eleccions municipals.

Tot s’ha de dir que hi vaig votar al PSC per dues raons. La primera perquè la meva parella es presentava com a independent a les seves llistes, i com sempre la he recolzat i la recolzaré incondicionalment. Per altre banda, i quelcom molt important per a mi i per la meva consciència política i social, es que en Xavier Amor amb el seu programa i l’equip humà del que s’ha envoltat (tant a les llistes, com de gent que no hi es a les llistes), va captar la meva atenció i el meu interès, i cóm no me va convèncer amb el seu entusiasme i força per aconseguir una Pineda molt millor, tot fent que prengués la decisió de donar li el meu vot amb la certesa de que no m’equivocava.

Desprès de dos mesos veient la feina que s’està fent a l’Ajuntament des de una perspectiva que mai no havia tingut fins ara, veig amb molta satisfacció que s’està plantant una llavor al nostre poble que ja està donant molts fruits, i que els fruits que arribaran més endavant poden ser espectaculars i fer història (positiva per suposat) al nostre municipi.

Veig que hi a un equip de govern que fa pinya. Que tots treballen a una, i amb la mateixa direcció. Que no tenim un alcalde presidencialista (com en el passat), si no un alcalde participatiu (que es el que hauria de ser la nostra democràcia). Veig que son un grup de persones que formen un equip de veritat, on tot hom pot dir la seva, on tot hom es escoltat, i on tot és consensuat entre tots. Fa goig veure les seves ganes de fer feina per Pineda. Desconec cóm van ser per dintre les anteriors legislatures (inclosa la que fa més de dotze anys va ser socialista), però el que si està clar es que quelcom diferent s’està cuinant al nostre poble, i que el resultat ha de ser un exemple democràtic i de feina ben feta per la resta de municipis del Maresme i de Catalunya. Governar, treballant en equip, aquest és el futur del nostre país i de Pineda de Mar.

dimecres, 8 d’agost del 2007

Navarra, el PSOE i el castor.

Diari El Punt, 8 d'agost de 2007. Navarra, el PSOE i el castor. Article d'opinió per Enric Marín i Otto.

L'actitud del PSOE a Navarra fa pensar en la «faula del castor» de Gramsci. Amb aquesta paràbola, el gran intel·lectual marxista italià al·ludia a la pèrdua d'identitat i de voluntat transformadora d'alguna esquerra socialista. Tal com la recordo, la faula refereix la història d'un castor perseguit per uns caçadors que el volen abatre per tal d'aconseguir una substància de singulars propietats medicinals que només es trobaria en els testicles d'aquests rosegadors de vida aquàtica. Creient-se incapaç de trencar el setge dels caçadors, el castor decideix que l'única manera de salvar la vida és automutilar-se i continuar la fugida. Dit i fet, el castor perseguit es castra a si mateix per tal de poder continuar la fugida cap al no-res. Fins aquí la faula. Anem, ara, al fet que l'actualitza.
Què fa que allò que és possible a Catalunya, Galícia i les Illes Balears no ho sigui a Navarra? Per quin fet Navarra està condemnada a un govern de dreta pura i dura i antibasquista? No calen dosis analítiques massives per entendre que la decisió de l'executiva federal del PSOE s'ha pres en clau estrictament electoral. Amb la mirada fixada en les eleccions legislatives de la primavera. I també és ben sabut que el neofalangisme dels Aznar, Acebes i la FAES ha imposat una agenda en la qual la defensa de la diversitat sembla garantia de fracàs demoscòpic i, eventualment, electoral. La imposició d'aquesta agenda ha tingut dos moments: la virulenta campanya contra l'Estatut de Catalunya (que no s'havia vist des dels anys trenta del segle passat) i el trencament de la unitat antiterrorista amb l'objectiu de fer del tot inviable l'intent de Zapatero de trobar una solució dialogada a la fi de la violència etarra. Aquest doble fracàs de Zapatero ha facilitat la imposició de l'agenda política del PP. Particularment en tot el que es refereix al reconeixement de la diversitat lingüística, cultural i nacional. Els anomenats «partits nacionals» no volen perdre la competició en el camp del nacionalisme espanyol. En aquest context, la dimissió del PSOE a Navarra és una autocastració. Però la realitat és molt tossuda. Pels demòcrates espanyols, la deriva uniformista és una autèntica fugida cap al no-res. Senzillament: l'uniformisme imposat no és democràtic. Podria ser que la darrera oportunitat del PSOE fos que després de les pròximes eleccions Pepiño Blanco també trobi gust a parlar català en la intimitat.

Aquest article d’opinió escrit per l’Enric Marín i Otto al diari el Punt, reflecteix amb claredat el que penso, i suposo que també es el que pensen una gran part dels demòcrates. Per aquesta raó he volgut penjar-ho al meu bloc personal.
Darrerament, el vaixell socialista porta un rumb que sembla més està adreçat cara a les eleccions de l’any vinent, que no pas a ser fidels amb el ideari socialista i el que els ciutadans i ciutadanes esperen d’un grup progressista i d’esquerres. Es molt trist, sobre tot quan ara, el senyor Zapatero ve a Catalunya amb moltes més promeses sota el braç..., pot ser caldria recordar-li el que va prometre en vers a l’Estatut de Catalunya...

Senyor Zapatero, tenim memòria i a més a més d’això també recordem la lluita aferrissada del PP contra Catalunya i tot el que tingués a veure amb Catalunya, recordem totes les calumnies i tots els insults que hem rebut per part dels nacionalistes espanyols. I ningú, més que nosaltres mateixos, ens ha defensat. Ningú del govern central s’ha molestat a explicar amb claredat a la resta de l’estat espanyol quina es la veritat sobre Catalunya. Pot ser no ho fan, perquè els podria fer perdre vots dels socialistes espanyols, que veuen en els catalans i la seva cultura una amenaça per la integritat de l’estat espanyol.
Senyor Zapatero, vostè es el president de l’estat espanyol i ha de governar per afavorir i per procurar el benestar de tota la ciutadania, també dels catalans i de les catalanes...

dilluns, 6 d’agost del 2007

EDITORIAL: NUEVOS CAMBIOS PARA LA DEMOCRACIA

Article escrit per diversos membres de la Coordinadora de Ciutadans pel Canvi:

Las nuevas tendencias de la sociedad con una creciente individualización de las personas, mayor visibilidad de la diversidad y de las diferencias que habían quedado ocultas, con una mayor desconfianza hacia el punto de vista del otro, y la globalización de mercados y de ideas, delimitan el marco para entender la crisis que sufren los sistemas de gobierno que están utilizando los modelos democráticos tradicionales, que basan la legalidad democrática sólo en la representación partidista.El alejamiento de la ciudadanía de las actuales formas de hacer política observada en las últimas elecciones municipales, se manifestó con un crecimiento de la abstención pero también con el hecho significativo de los 84.000 ciudadanos y ciudadanas ejerciendo su compromiso cívico con la democracia que votaron en blanco en Catalunya. La indiferencia de la ciudadanía ante los problemas públicos y la escasa implicación en la acción política, es un grave problema para la convivencia, pero también como indica Hanna Arendt, no ejercer los derechos de ciudadanía supone una merma de la libertad pública:”Cuando el individuo toma parte en la vida pública se abre para sí mismo una dimensión de la experiencia humana que de otra forma permanece cerrada para él y que, de alguna manera, constituye una parte de la “felicidad” completa”.Ser ciudadano o ciudadana de pleno derecho, quiere decir defender el derecho a tener derechos, implicarse en el gobierno y el cuidado del propio entorno, participar en la elaboración de leyes, y también cumplirlas y hacerlas cumplir, y además completar con este ejercicio toda la dimensión humana, que las dictaduras de todo tipo habían atrofiado, disfrutando en el empeño.Durante los años de la dictadura las políticas publicas se hicieron a espaldas de la ciudadanía, pero en palabras del profesor Joan Subirats la actual legalidad democrática se ha dedicado a hacer políticas para las personas, (paternalismo solucionador de casi todo del estado de bienestar) cuando los nuevos cambios que precisa el ejercicio de la democracia habría de construir las políticas publiques con las personas, que permitan incorporar a la ciudadanía con responsabilidad compartida en el desarrollo del espacio público.Después del proceso de reflexión deliberativo que hemos hecho en Ciutadans pel Canvi, nuestra asociación cívico-política ha decidido priorizar el ámbito cívico y asociativo por encima del meramente institucional, defendiendo una nueva cultura democrática abierta y participativa, que facilite el compromiso cívico libre y creativo de los diversos sectores de la sociedad, y en especial a los que han sido tradicionalmente excluidos y excluidas del espacio público. Queremos realizar una transformación activa de los procesos de exclusión ( de ideas, de clases sociales, de género, de la nueva ciudadanía sin derechos, de opción sexual, de barrios y de territorio) en procesos activos de inclusión de la ciudadanía, que estableciendo alianzas, se hace responsable de su propio cambio.Para ello queremos abrir nuevos espacios de debate como el ágora política, que permita comprender mejor los entresijos y la complejidad de las decisiones políticas, y que colabore en la elaboración de un discurso que articule las fuerzas de progreso y que permita el desarrollo de un pensamiento activo antes de la acción, y desarrollar las aulas de formación de la ciudadanía, en mediación comunitaria, participación política y federalismo. Nuestra apuesta política es abrir el mundo de las instituciones, de la vida municipal, y la forma de trabajar dentro de ellas, a la participación ciudadana continuando y ampliando a otros ámbitos la campaña de “Els calers on calen” que estamos realizando desde hace años. Mediante la acción política y el desarrollo de la auditoria ciudadana queremos colaborar en la transformación de las demandas sectoriales en reivindicación política articulando una implicación de la sociedad civil y de las asociaciones que la representan, facilitando recursos para las asociaciones que deseen pasar de las quejas a las propuestas políticas. Sin dejar de establecer redes y alianzas de reflexión y trabajo con las asociaciones cívicas de España y Europa que ya están trabajando en la profundización y diversificación del compromiso cívico y el cambio de la cultura política democrática.

dimecres, 1 d’agost del 2007

LLITEM PEL NOSTRE MEDITERRANI, LLUITEM PEL NOSTRE MON (PART 2ª)

Es una tasca feixuga, perquè son molts els interessos econòmics a nivell mundial que no hi tenen cap interès a respectar el planeta. Hi a moltes violacions de les lleis que fan perillar el planeta, i que son tapades amb diners. Oi que ja ho saben vostès, senyors governants?

Les centrals nuclears amb les seves deixalles radioactives que son soterrades i que enverinen poc a poc la nostra terra. El petroli, que des del seu procés d’extracció i fins a la seva utilització en industries, cotxes, vaixells, etc., es un element contaminant. Les fàbriques i industries que amb les seves emissions de fums i vessaments a rius i mars segueixen generant la mort lenta del planeta. Les proves nuclears, que trinxen i contaminen les entranyes de la terra. Les armes químiques utilitzades a les guerres, per països que se nomenen ‘civilitzats i avançats’. I així podríem continuar enumerant moltes d’altres...

La societat ha basat durant molts anys les seves economies amb la generació d’energia contaminant. Ara, tímidament va utilitzant cada cop més energies renovables no contaminants i respectuoses amb el medi ambient. Però amb això no hi a prou. Els governs mundials han de prendre decisions fermes i contundents. Han d’apostar per la vida i per les noves energies no contaminants. Han de deixar d’especular esperant a substituir tot allò que es contaminant fins que estiguem al límit, per tal d’aconseguir guanys mortals fins a l’últim moment.

Diuen que les noves energies renovables son cares, i que la producció de vehicles no contaminants es cara, i que la construcció d’aparells domèstics no contaminants es cara, i que tot el que no es contaminant es car..., però molt mes car es tot el que hem de fer per netejar el nostre planeta. I molt mes cars son els danys irreparables que estem fent al nostre món i al nostre entorn.

Lluitem pel nostre Mediterrani, lluitem pel nostre mon! Hem d’alçar les nostres veus i fer que ens escoltin! Hem de lluitar, no val a dir que jo sol no puc fer res! Molts d’uns com tu i com jo, farem una multitud, farem milions de veus que parlem un mateix idioma i que diem el mateix. Prou d’especulació i lluitem pel nostre planeta!

Us recomano la següent plana web:
http://www.greenpeace.org/espana/el-mediterraneo/

dimecres, 25 de juliol del 2007

LLITEM PEL NOSTRE MEDITERRANI, LLUITEM PEL NOSTRE MON (PART 1ª)

No es tracte de ser alarmista ni apocalíptic, però sí que es tracte de que siguem coherents i responsables. Des de fa molts anys que homes i dones d’arreu el planeta han estat lluitant contra els poders econòmics mundials, que per tal d’augmentar i multiplicar infinitament els seus guanys, han estat arrasant a l’igual que una plaga de llagostes, el nostre estimat planeta.

Boscos, mars i oceans, les entranyes mateixes de la terra..., han estat i estan sent destruïts i enverinats, com a resultat de l’explotació incontrolada i desmesurada, en una boja carrera de destrucció.

No es gens bo aquest alarmisme que sac seixa actualment la nostre societat. No es bo, per què l’energia que estem generant amb aquest alarmisme també es molt perillosa. Però malauradament, a la nostra societat, si no es fan les coses d’aquesta forma no reaccionem. Es trist però es així. I ara toca cridar ben alt per fer reaccionar al mon sencer, això si, començant des de la base, des de el més proper a tots nosaltres, els nostres municipis.

El mar Mediterrani, aquest mar que tenim tan proper a nosaltres, aquest mar que dia rere dia ens fa partícips dels seus tresors. Un mar que mati rere mati, i vespre rere vespre, ens ofereix junt amb l’estimat Sol un espectacle inigualable, que ens mou sentiments molt endins als nostres cors. Es un mar que ens està demanant ajut a crits!

Perquè després de oferir nos tant de goig i felicitat, l’omplim de deixalles, de porqueria provenint de les nostres ciutats, dels nostres pobles, dels vaixells que criminalment fan neteja dels seus dipòsits i aboquen el petroli a les seves aigües. Unes aigües verdes, blaves i transparentes, que es converteixen en opaques i negres...

Hem de pressionar fins al límit els nostres governs locals, autonòmics i de país, hem de pressionar a la UE i a l’ONU, perquè prenguin les decisions i les accions que calgui, per fer del nostre estimat planeta, un lloc habitable, formós i net, lliure de contaminació i deixalles. Vull un planeta que sigui una herència per als nostres fills, per els nostres nets i per els fills dels nostres nets..., amb riquesa, amb boscos i amb mars i rius d’aigües netes, amb una terra exuberant i viva. No vull deixar-los un planeta enverinat i malmès.
.
Molt aviat us faré arribar una segona part del article...

dissabte, 14 de juliol del 2007

ONU - L'EXEMPLE DEL QUE NO HA DE SER

Es molt bo que hagi una organització que aplegui al seu si més d’un vuitanta per cent dels estats del mon, i això es quelcom que existeix en aquests moments. El que ja no es tan bo, es que es converteixi en un estament burocràtic que sols serveix per què els països que hi pertanyen lluitin per els seus interessos personalistes, i que molts dels milers de funcionaris que hi treballen per l’ONU sols cerquin el seu benefici propi, ja sigui econòmic, social o polític... Hem de tornar a recuperar l’esperit d’aquesta Organització...

Comencem per lo antidemocràtic del seu sistema intern. Existeix un Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que es el “encarregat de mantenir la pau i la seguretat entre les nacions del mon”. Aquest Consell esta format per 15 nacions, cinc de les quals son permanents i amb dret a vetar qualsevol resolució de l’Assemblea General. A més a més aquestes cinc nacions son les úniques que tenen dret a posseir armes nuclears. Son els Estats Units, el Regne Unit, França, Rússia i la República Popular Xinesa.

Fixeu-vos també que tres d’aquestes nacions, Estats Units, Rússia i Xina violen sistemàtica i reiteradament, de forma directa o indirecta els Drets Humans de persones i de països.

I parlant dels Drets Humans, l’Assemblea General de l’ONU va adoptar a l’any 1948 una Declaració Universal dels Drets Humans, que curiosament no es vinculant per els Estats. Això no es seriós per a una Organització d’aquest caire.

Els Cascos Blaus son els integrants dels cossos especials de l’ONU i participen en comeses internacionals per mandat directe del Consell de Seguretat. Fan una molt bona tasca en favor de la pau al mon, ara bé, no sempre ho fan com hauria de ser. Darrerament ens hem assabentat de molts abusos arreu del mon per part d’aquests soldats (molts dels quals han estat posteriorment silenciats), i això s’ha de controlar i eradicar totalment. D’altre banda, i això ja es un problema de comandament, de vegades la seva passivitat ha permès violacions flagrants dels drets humans i genocidis (p.e. el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, entre d’altres).

Tanmateix, el cos diplomàtic i de funcionaris d’aquesta macro organització, ha demostrat repetidament (quan ha sortit a la llum gràcies als mitjans de comunicació) que existeix al seu si molta corrupció. Els assetjaments sexuals que pateixen les seves funcionàries, i que ràpidament queden tapats per les mateixes autoritats, l’espionatge intern, els negocis fraudulents, la utilització d’informació privilegiada, etc.)

To això i molt més ens ha de fer reflexionar i pensar que pot ser cal que agafem l’escombra i el drap de la pols (o quelcom més contundent), per començar a netejar les nostres institucions d’alt nivell, i aconseguim una ONU realment democràtica i que vetlli per la pau mundial, sense basar-se en interessos personals, econòmics i polítics. Simplement basant-se a les persones i el seu benestar.

dimecres, 4 de juliol del 2007

FEDERALISME I DEMOCRÀCIA

La jove democràcia espanyola es troba en un procés constant de desenvolupament, el qual no pot aturar se, ja que forma part del creixement i supervivència de la mateixa societat.

L’estat espanyol, si no vol tornar enrere en aquest procés evolutiu de la societat civil i política (fins a punts perillosos per la mateixa democràcia), ha de canviar. I aquest canvi ens ha de portar cap el federalisme.

Un federalisme asimètric, ja que donat la existència de multi cultures arreu de l’estat espanyol, amb clares diferències identitàries i de llengua, aquestes s’han de reconèixer.

S’ha d’acabar amb el cafè per a tot hom, un invent aplicat a la constitució de l’estat de les autonomies, i que en cap moment es reflex de la realitat pluri-cultural de l’estat espanyol.

Europa evoluciona i s’ha convertit en una Confederació de Nacions. Doncs seguim amb el mateix tarannà i anem cap a un federalisme progressista i participatiu a l’estat espanyol.

A l’hora, la nostra democràcia ha de seguir avançant cap a una democràcia participativa, substituint l’actual democràcia representativa.

Perquè els ciutadans i ciutadanes han de tenir una major participació a la presa de decisions polítiques (que les habitualment concedides a la democràcia representativa). S’ha d’ensenyar a la ciutadania a associar-se i a organitzar-se per poder exercir una influencia directa sobre les decisions públiques. D’aquesta manera el sistema podrà oferir a la ciutadania la possibilitat de participar a decisions orientades a aconseguir una economia socialment justa i molt mes humana.

L’administració ha de facilitar als ciutadans i ciutadanes les eines democràtiques necessàries per poder desenvolupar i exercir amb totes les garanties la democràcia participativa (àgores i foros d’opinió, consells de barri i consells de ciutat, consells sectorials de diferents àmbits socials, etc.)

D’aquesta manera la nostra societat funcionarà com una xarxa que inter-relacionarà el govern amb la ciutadania.

Més endavant, quan la democràcia participativa i federal porti un bon temps funcionant, ja en parlarem de si fem possible una democràcia directa...

dijous, 28 de juny del 2007

PROCÉS DE PAU AL PAÍS BASC, O MILLOR DIT… TRISTESSA AL MEU COR.

Ja s’ha trencat la treva. Tornem a tenir la por al cos...
Quina llàstima! Sobre tot per els ciutadans i ciutadanes que d’ara en endavant sentiran a les seves carns aquest sense sentit, i encara molt més directament la por.

Es molt trist que no hagi voluntat de Pau!
Es molt trist que hi a qui pensa que els fins justifiquen els medis!
Es molt trist que encara hi hagi al mon gent sense cor i amb ànsia de sang i de terror!
En fi..., tot això és molt trist!

Penso que el govern espanyol no ho ha portat gens bé. Simplement perquè sempre i en tot moment ha tingut por de la dreta i de tots els mecanismes polítics i “democràtics” que encara controla. Li ha faltat decisió i valentia. Li ha faltat allò que s’ha de tenir per posar al seu lloc a tota aquesta colla de experts a la demagògia i la manipulació, que quan van ser al cap davant del govern espanyol no van fer res de profit ni de bo...

D’altre banda tenim als terroristes i als grups i persones que els recolzen. Tampoc hi a voluntat. Hi a massa gent que ha fet de la violència la seva forma de vida, i sense ella no saben viure, sense ella les seves vides estan buides..., això es trist però real... I per tant fan tot el possible perquè qualsevol negociació no hi arribi a bon terme. Tot hom sabem perfectament com fer que una negociació no surti bé. Es molt fàcil!

I el tercers en discòrdia... Tots aquells que necessiten de l’existència de grups violents per donar força i raó de ser a les seves idees i a les seves vides (com veieu no hi a gaire diferència amb els violents). Tant si val la ideologia (dretes, centre, esquerres...), l’únic que volen es imposar, sigui com sigui, el seu pensament i la seva forma de fer les coses. I els terroristes els donen les eines necessàries. Els donen les condicions ambientals que necessiten per poder desenvolupar-se, viure, i créixer.

I a quina conclusió arribem? Doncs que els uns es necessiten als altres... I es molt trist..., perquè els que perdem som tots els que volem viure en pau i harmonia.

Per aquesta raó necessitem que el senyor Zapatero, màxim mandatari a l’estat espanyol, faci el que ha de fer, que no es altre cosa que no deixar se influir per els que no volen la Pau, d’una banda i d’un altre. Ah! I que faci prevaler la seva condició de President.