dilluns, 26 de novembre del 2007

¡TÚ!!! ¿POR QUÉ NO TE CALLAS?

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO)
Fa pocs dies, que l’Olivier Herrera Marín, va demanar-me que si jo estava d’acord amb l’escrit que s’havia estat gestant a la seva ànima lliure de poeta, fes una difusió del mateix. A nivell personal, aquest blog és la meva gran i humil eina per comunicar-me lliurement amb el mon, per això més abaix us poso el link perquè pugueu accedir a les seves paraules.

Personalment, penso que l’Hugo Chávez es una persona prepotent, fatxenda i irrespectuosa, i no es una persona que m’agradi en excés.

D’altra banda, encara que no sóc monàrquic, considero al rei d’España com una persona simpàtica i trempada, que en moments claus per la democràcia ha fet valer el seu pes per mantenir-la. I jo s’ho agraeixo... Però a la Cimera Iberoamericana es va equivocar..., li va sortir a flotació la supèrbia i va quedar en evidència. Per a algú que representa una institució i que ha de cenyir-se a un protocol i a un status, es va equivocar y va posar-se a la mateixa alçada que l’Hugo Chávez.

I per a més inri, tot va venir perquè als Quixots d’en Zapatero i Borbón van voler defensar a un impresentable, l’Aznar. Quina vergonya! També defensaran a Bush i a Blair?, que com l’Aznar van ser escollits democràticament...

Respecte sí, per a tothom! I jo no embrutaré la meva consciència defensant a personatges que han demostrat no ser dignes del càrrec que un mal dia el poble va decidir donar lis.

Bé doncs, aquí teniu el link al text del company de Democràcia Cívica:

http://www.democraciacivica.org/spip/spip.php?article35
TEXT EN CASTELLÀ (D'ALT EL TEXT EN CATALÀ)
Hace unos días, Olivier Herrera Marín, me pidió que si estaba de acuerdo con el escrito que se había estado gestando en su alma libre de poeta, hiciera difusión del mismo. En lo personal, éste blog es mi gran y humilde herramienta de comunicarme libremente con el mundo, por lo que más abajo os incluyo un link para que podáis acceder a sus palabras.

Personalmente, creo que Hugo Chávez es una persona prepotente, chulesca e irrespetuosa, y no es una persona que me agrade en exceso.

Por otra parte, aunque no soy monárquico, considero al rey de España como una persona simpática y campechana, que en momentos claves para la democracia ha hecho valer su peso específico para mantenerla. Y se lo agradezco... Pero en la Cumbre Iberoamericana se equivocó..., le salió a flote la soberbia y quedó en evidencia. Para alguien que representa a una institución y que debe ceñirse a un protocolo y un status, se equivocó y se puso a la misma altura que Hugo Chávez.

Y para mas inri, todo vino porque los Quijotes de Zapatero y Borbón se pusieron a defender a un impresentable, Aznar. ¡Qué vergüenza! ¿También defenderán a Bush y a Blair?, que como Aznar fueron escogidos democráticamente...

Respeto sí, ¡para todos! Y yo no ensuciaré mi conciencia defendiendo a personajes que han demostrado no ser dignos del cargo que en un mal día el pueblo decidió darles.

Bien aquí tenéis el link al texto del compañero de Democracia Cívica:

http://www.democraciacivica.org/spip/spip.php?article35

dimarts, 20 de novembre del 2007

PDE (PARTIT DEMÒCRATA EUROPEU / PARTIDO DEMÓCRATA EUROPEO)

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO)
Fa uns dies que van arribar a les meves mans uns articles que diferents persones havien escrit sobre el Partit Demòcrata Europeu. Aleshores se’m va acudir fer un petit collage amb alguns d’ells, els quals jo veia que servien al meu propòsit d’explicar la meva opinió al respecte. Ho considero un divertit exercici creatiu...

En José Luís López Bulla cita a un escrit del seu blog (article del 06/09/07), en Raimón Obiols: “Jo vull veure, José Luís”...

I jo us dic, que també vull veure i saber el mateix que en Raimón Obiols demana (29/04/07) als comentaris finals del seu escrit on parla del PDE:

“Resta una darrera qüestió, la més de fons. En totes aquestes discussions, de què es tracta: de parlar dels politics, dels partits i de les institucions, o de parlar del ciutadà i de la ciutadania en concret i dels seus problemes?”

També jo abans que res ho voldria saber..., perquè la ciutadania ha de ser la base i els fonaments de qualsevol construcció democràtica.

D’altre banda en Jordi Borja (El País 05/09/07), plasma els meus propis pensaments: “El partit democràtic és un intent de donar resposta a la crisis de representació dels sistemes de partits que existeix.”

També hi diu: “Les dificultats son obvies. En primer lloc, per a bé o malament, els espais politics estan ocupats per partits estructurats, amb una organització i una idiosincràsia pròpies, amb història i personalitat cultural, amb un patriotisme ideològic i d’aparell, que arrosseguen molts interessos particulars vinculats a la permanència, i tot això sembla que fa molt difícil d’unificar en un sol partit, especialment si el que es vol es unir dos partits pesants.”

Jo penso que tot això es molt cert, i es quelcom que precisament s’ha de canviar..., abans de poder fer res amb cara i ulls. Arreglem primer la nostra casa per dintre..., després ja veurem què fem.

A tot això, en Joan Subirats diu al seu article de El País (14/10/07): “Convindria saber si el problema es de nom o de contingut.” I jo dic que abans que res s’ha d’aconseguir deixar de banda els personalismes i els interessos personals i partidistes, i mirar molt més per la ciutadania...

Per acabar aquest recull d’articles, en Toni Comín, ja ho diu al final de la seva trilogia escrita a El Ciervo (Maig/Juny/Juliol 2007): “Hi a una exigència de democratització de la vida política, que passa com a mínim per dues reformes –la de les institucions representatives i la dels partits- que permetin avançar cap a un model de democràcia participativa. Els partits polítics no poden tenir el monopoli de les institucions, que han de estar obertes als ciutadans; i els aparells no poden tenir el monopoli dels partits, que han d’oferir un espai de participació real a militants i simpatitzants i actuar amb transparència davant l’opinió pública.” A mi me sembla que en Toni Comín ja ho diu ben clar què es el que s’ha de fer i ho subscric.

Com a conclusió personal i final, diré que això del Partit Demòcrata Europeu es una idea molt interessant, però que abans de pujar-nos a aquest tren i començar una aventura, primer tindríem que pensar a democratitzar els nostres partits polítics i fer que realment siguin dels seus associats i simpatitzants. De tots, i no tan sols de uns quants que acaben creant uns aparells inamovibles i de poder totalitari i antidemocràtic. D’aquesta manera acabarem fent que els partits politics siguin veritablement una opció de vot plenament vàlida per a la ciutadania, i no simplement l’opció menys dolenta...
Aleshores pot ser que els ciutadans i ciutadanes deixaran enrere el desencís i la desafecció política. Fins que no arreglem tot això, la creació d’un nou partit serà molt possiblement, traspassar tots els greus defectes que hi a als partits politics ja existents en aquests moments, i no servirà de res.


TEXT AMB CASTELLÀ (D’ALT EL TEXT AMB CATALÀ)
Hace unos días que llegaron a mis manos unos artículos que sobre el Partido Demócrata Europeo habían escrito diferentes personas. Entonces se me ocurrió hacer un pequeño collage con algunos de ellos, los cuales yo vi que servían al propósito de dar a conocer mi opinión al respecto. Lo considero un divertido ejercicio creativo…

José Luís López Bulla cita en un escrito de su blog (artículo del 06/09/07), a Raimón Obiols: “Yo quiero ver, José Luís”…

Y yo os digo, que también quiero ver y saber lo mismo que Raimón Obiols dice (29/04/07) en los comentarios finales de su escrito donde habla del PDE:

“Queda una última cuestión, la más de fondo. En todas estas discusiones, de qué se trata: de hablar de los políticos, de los partidos y de las instituciones, o de hablar del ciudadano y de la ciudadana en concreto, y de sus problemas?"

También yo, antes que nada, lo querría saber…, porque la ciudadanía debe ser la base y los cimientos de cualquier construcción democrática.

Por otra parte Jordi Borja (El País 05/09/07), plasma mis propios pensamientos: “El partido democrático es un intento de dar respuesta a la crisis de representación de los sistemas de partidos que existen.”

También dice: “Las dificultades son obvias. En primer lugar, para bien o para mal, los espacios políticos están ocupados por partidos estructurados, con una organización y una idiosincrasia propias, con una historia y personalidad cultural, con un patriotismo ideológico y de aparato, que arrastran muchos intereses particulares vinculados con la permanencia, y todo ello parece que hace muy difícil de unificar en un solo partido, especialmente si se quiere unir dos partidos pesados.”

Yo pienso que todo esto es muy cierto, y que es precisamente algo que se debe de cambiar…, antes de poder hacer algo que tenga cara y ojos. Arreglemos primero nuestra casa por dentro…, después ya veremos lo que hacemos.

A todo esto, Joan Subirats dice en su artículo de El País (14/10/07): “Convendría saber si el problema es de nombre o de contenido.” Y yo digo que antes que nada hay que conseguir dejar de lado los personalismos y los intereses personales y partidistas, y mirar mucho más por la ciudadanía…

Para terminar esta recopilación de artículos, Toni Comín, ya lo dice al final de su trilogía escrita en El Ciervo (Mayo/Junio/Julio 2007): "Hay una exigencia de democratización de la vida política que pasa como mínimo por dos reformas –la de las instituciones representativas y la de los partidos- que permitan avanzar hacia un modelo de democracia participativa. Los partidos políticos no pueden tener el monopolio de las instituciones, que han de estar abiertas a los ciudadanos; y los aparatos no pueden tener el monopolio de los partidos, que han de ofrecer un espacio de participación real a militantes y simpatizantes, y actuar con transparencia ante la opinión pública.” A mi me parece que Toni Comín ya dice bien claro qué es lo que hay que hacer, y lo suscribo.

Como conclusión personal final, diré que esto del Partido Demócrata Europeo es una idea muy interesante, pero que antes de subirnos a este tren y empezar una aventura, deberíamos pensar en democratizar nuestros partidos políticos y hacer que sean realmente de sus asociados y simpatizantes. De todos, y no tan sólo de unos cuantos que acaban creando unos aparatos inamovibles y de poder totalitario y antidemocrático. De esta forma conseguiremos hacer que los partidos políticos sean verdaderamente una opción de voto plenamente válida para la ciudadanía, y no simplemente la opción menos mala…
Sólo entonces, puede que los ciudadanos y ciudadanas dejen atrás el desencanto y la desafección política. Hasta que no se arregle todo esto, la creación de un nuevo partido será, muy posiblemente, traspasar todos los graves defectos que hay en los partidos políticos ya existentes en estos momentos, y no servirá para nada.

dissabte, 10 de novembre del 2007

15 DE NOVEMBRE DE 2007 / 15 DE NOVIEMBRE DE 2007

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Amb ocasió de la presentació de l’informe científic de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic a València, nombroses organitzacions ecologistes, sindicals, socials i ciutadanes d’arreu de l’Estat, convoquen una apagada general el proper 15 de novembre de 20:00 h. a 20:05 h. amb el lema:

En front del canvi climàtic: actua ja!

Com a ciber activista que sóc (és una de les maneres que utilitzo per participar) i a més a més, persona amoïnada pel futur nostre planeta i per l’herència que deixarem a les generacions futures, vull adherir me a aquesta crida i demanar-vos que hi col·laboreu. Tan sols seran cinc minuts el dia 15...

A l’hora vull fer arribar una crida a la nostra societat i als nostres governs. El canvi climàtic no es cap bajanada com va dir no fa gaire el senyor Rajoy. És quelcom molt seriós i malauradament, molt real!

Els científics adverteixen que és imprescindible limitar l’augment de la temperatura mitja global a 2 º C, per evitar els efectes més perillosos del canvi climàtic.

Si volem mantenir l’augment de la temperatura global del planeta per sota dels 2 graus centígrads, és necessari que les emissions mundials arribin al seu màxim a l’any 2015, perquè després es redueixin al menys un 50% al 2050 (a partir dels nivells de 1990). Això significa que els països industrialitzats retallin les seves emissions, al menys un 30% a l’any 2020 i un 80% per l’any 2050 (dades extretes de Greenpeace).

És molt preocupant veure a les noticies que Barcelona ha arribat a un índex de contaminació superior al de ciutats com Nova York o Londres! I què s’està fent? Doncs sigui el que sigui el que s’està fent, tenim molt clar que no es suficient...

La Unió Europea s’ha compromès, dintre el protocol de Kioto, a reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle un 8% sobre els nivells de 1990 pel període 2008-2012. Dintre les negociacions internes a Europa, España es va comprometre a no augmentar les seves emissions d’efecte hivernacle per sobra del 15% dels nivells al 1990.

Malauradament, la política energètica espanyola ha fet que les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle hagin crescut sense mesura, arribant fins a l’augment del 48% sobre els nivells de 1990, i això suposa que s’ha superat en 33 punts el límit màxim d’emissions. Abans hi havia un compromís en que a España li permetien augmentar les emissions fins a cert punt, i ara degut a una política energètica errònia (de tots els governs als darrers anys) ens trobem amb una situació en que necessàriament s’han de reduir aquestes emissions.

Després de tot això, i molt més del que podríem parlar, sembla temerari i irresponsable qualsevol declaració que es faci per desqualificar tots els estudis científics que s’han fet (des de fa temps però ara amb molta més difusió mediàtica).

El dijous, 15 de novembre de 2007, apaguem la llum!
Mercès



TEXT EN CASTELLÀ (D'ALT TENIU EL TEXT EN CATALÀ):
Con ocasión de la presentación en Valencia del informe científico de las Naciones Unidas sobre el cambio climático, numerosas organizaciones ecologistas, sindicales, sociales y ciudadanas de todo el Estado, convocan un apagón general el próximo 15 de noviembre, de 20:00 h. a 20:05 h. con el lema:

Frente al cambio climático: ¡actúa ya!

Como ciber activista que soy (es una de las formas que utilizo para participar) y además, persona preocupada por el futuro de nuestro planeta y por la herencia que dejaremos a las generaciones futuras, quiero adherirme a esta llamada y pediros que colaboréis. Tan sólo serán cinco minutos el día 15…

A su vez quiero hacer llegar un llamamiento a la sociedad y a nuestros gobernantes. El cambio climático no es ninguna tontería, tal y como dijo no hace mucho el señor Rajoy. ¡Es algo muy serio y desgraciadamente, muy real!

Los científicos advierten que es imprescindible limitar el aumento de la temperatura media global a 2º C, para evitar los efectos más peligrosos del cambio climático.

Si queremos mantener el aumento de la temperatura global del planeta por debajo de los 2 grados centígrados, es necesario que las emisiones mundiales lleguen a su máximo en el año 2015, para que después se reduzcan al menos en un 50% en el 2050 (a partir de los niveles de 1990). Esto significa que los países industrializados recorten sus emisiones, al menos un 30% en el año 2020 y un 80% para el año 2050 (datos extraídos de Greenpeace).

¡Es muy preocupante ver en las noticias que Barcelona ha llegado a un índice de contaminación superior al de ciudades como Nueva York o Londres! ¿Y qué se está haciendo? Pues sea lo que sea que se esté haciendo, tenemos muy claro de que no es suficiente…

La Unión Europea se ha comprometido, dentro del protocolo de Kioto, a reducir sus emisiones de gases de efecto invernadero un 8% sobre los niveles de 1990 para el período 2008-2012. Dentro de las negociaciones internas en Europa, España se comprometió a no aumentar sus emisiones de efecto invernadero por encima del 15% de los niveles de 1990.

Desgraciadamente, la política energética española ha hecho que sus emisiones de gases de efecto invernadero hayan crecido desmesuradamente, llegando a un aumento del 48% sobre los niveles de 1990, y esto supone que se ha superado en 33 puntos el límite máximo de emisiones. Antes había un compromiso en que a España le permitían aumentar las emisiones hasta cierto punto, y ahora debido a una mala política energética (por parte de todos los gobiernos en los últimos años) nos encontramos en que necesariamente se deben reducir estas emisiones.

Después de todo esto, y mucho más de lo cual podríamos hablar, parece temerario e irresponsable cualquier declaración que se haga para descalificar todos los estudios científicos que se han hecho (desde hace tiempo pero ahora con mucha más difusión mediática).

El jueves, 15 de noviembre de 2007, ¡apaguemos la luz!
Gracias

dissabte, 3 de novembre del 2007

AVE CAESAR MORITURI...

Texto en Catalán (más abajo el texto en castellano):
Ave Caesar morituri te salutant, es el que deien els gladiadors quan sortien a l’arena i saludaven al César, amb grans possibilitats de morir lluitant en uns jocs bàrbars i sagnants. D’això ja fa molts anys i forma part de la història.

Els ciutadans i ciutadanes de Barcelona i d’altres poblacions afectades per la construcció de l’AVE, no es poden resignar al sense raó de una mala gestió de molts anys a nivell d’infraestructures a Catalunya, i molt menys de la manca de sensibilitat i responsabilitat de certes persones i institucions d’avui dia. Fa molts anys que la xarxa ferroviària a Catalunya ha estat molt oblidada (millor dit oblidada del tot). Aquí hi trobarem responsabilitats (o irresponsabilitats) a tot arreu. La principal responsabilitat la tenim per part del govern estatal de torn (tant de dretes com d’esquerres), que històricament han tingut d’altres prioritats que no pas invertir a Catalunya. I d’altre banda, també hi tenim les responsabilitats per part de la Generalitat de Catalunya, que encara que el tema Renfe no ha estat de la seva competència, jo penso que tampoc ha fet la pressió que calia (quan ha estat en disposició de poder fer ho) per reivindicar-ho, i s’ha marcat d’altres prioritats... I quin es el resultat? Doncs que els que reben, com sempre, son els soferts ciutadans i ciutadanes de a peu.

Primer que res penso que la Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, hauria d’assumir clarament la seva responsabilitat, ja que al menys a la resta de feines s’acostuma a demanar responsabilitats...

Jo no dubto que aquesta senyora sigui una persona perfectament qualificada per prendre responsabilitats, ja que ha estat vinculada a la docència universitària durant més de trenta anys, i sembla ser que es una autèntica experta en assumptes de la Hisenda Pública, a més de tenir (segons diuen) una voluntat de ferro. Per tant no dubto que sàpiga gestionar molt bé els diners de l’Estat, però el que si dubto es que sàpiga marcar se unes prioritats que beneficiïn a tota la ciutadania de l’Estat per igual. I la prova que això no ha estat així, es el total abandó de la xarxa de rodalies Renfe durant la vigent legislatura (de res serveix parlar de les anteriors que han estat igual de decebedores), i que només s’ha decidit prendre cartes amb la assumpte a darrera hora quan tot se’ls hi ha anat de les mans.
Tampoc sé es si el seu nomenament com a Ministra de Foment, es el peatge que el senyor Zapatero ha tingut que pagar al senyor Chaves per poder ser president...

Cóm se’ls hi acudeix prioritzar la construcció d’una infraestructura com l’AVE, sense assentar i condicionar abans la xarxa ferroviària existent que es troba en una situació alarmantment precària? Això es com si decidíssim construir la segona planta d’una casa sense arreglar la primera planta que te una antiguitat de molts anys (i que tots tenim clar que no suportarà la nova construcció).

I això que encara no ha arribat el pitjor, quan l’AVE hagi de creuar el centre de Barcelona. I ja no es tracta de la Sagrada Família, que seria una pena que es veies afectada però que tampoc es el més important. Per a mi el més important son tots aquells edificis plens de famílies que hi viuen amb por, veient els resultats que s’estan tenint a les obres que hi en marxa ara mateix...
Aquesta gent és el més important! L’important son totes aquelles famílies que estan veient cóm amb les obres que s’estan fent, apareixen les esquerdes a les seves vivendes. Què passarà quan el tren ja funcioni i les vibracions siguin de continu?

I per acabar de adobar-ho el Partit Popular... Hem d’aguantar la seva demagògia... Ara s’amoïnen pel benestar dels catalans! Quan la seva política ha estat un continu donar pel sac (i perdoneu l’expressió) a la nostra gent i a les nostres institucions. I es que el govern del senyor Zapatero els hi posa molt fàcil!

Està molt bé que el president del govern vingui a Catalunya a prendre les rendes de la responsabilitat, unes rendes que ha perdut la seva ministra. Però penso que cal un total replantejament del projecte de l’AVE. Un replantejament que s’ha de fer en base a la ciutadania i no en clau electoral...


Text amb castellà (d’alt el text en català):
Ave Caesar morituri te salutant, es lo que decían los gladiadores cuando saltaban a la arena y saludaban al César, con grandes posibilidades de morir luchando en unos juegos bárbaros y sangrientos. De esto hace ya muchos años y forma parte de la historia.

Los ciudadanos y las ciudadanas de Barcelona y de otras poblaciones afectadas por la construcción del AVE, no se pueden resignar a la sin razón de una mala gestión de muchos años a nivel de infraestructuras de Catalunya, y mucho menos de la falta de sensibilidad y responsabilidad de ciertas personas e instituciones de hoy día. Desde hace muchos años que la red ferroviaria de Catalunya ha estado muy olvidada (mejor dicho olvidada del todo). Aquí encontraremos responsabilidades (o irresponsabilidades) en todos los sitios. La principal responsabilidad la tenemos por parte del gobierno estatal de turno (tanto de derechas como de izquierdas), que históricamente han tenido otras prioridades que no la inversiones en Catalunya. Y por otro lado, también tenemos la responsabilidad de la Generalitat de Catalunya, que aunque el tema de RENFE no ha sido de su competencia, yo pienso que tampoco ha hecho la presión necesaria (cuando ha estado en disposición de poder hacerlo) para reivindicarlo, y se han marcado otras prioridades… ¿Y cuál ha sido el resultado? Pues que los que reciben, como siempre, son los sufridos ciudadanos y ciudadanas de a pie.

Primero de todo, pienso que la Ministra de Fomento, Magdalena Álvarez, tendría que asumir claramente su responsabilidad, ya que al menos en el resto de trabajos se suelen pedir responsabilidades…

Yo no dudo de que esta señora sea una persona perfectamente cualificada para asumir responsabilidades, ya que ha estado vinculada a la docencia universitaria durante más de treinta años, y parece ser que es una auténtica experta en asuntos de la Hacienda Pública, además de tener (según dicen) una voluntade de hierro. Por lo tanto, no dudo que sepa gestionar muy bien el dinero del Estado, pero lo que si pongo en duda es que sepa marcarse unas prioridades que beneficien a toda la ciudadanía del estado por igual. Y la prueba de que esto no ha sido así, es el total abandono de la red de cercanías de RENFE durante la vigente legislatura (de nada sirve hablar de las anteriores que han sido igual de decepcionantes), y que sólo se ha decidido a tomar cartas en el asunto a última hora cuando todo se le ha ido de las manos.
Tampoco sé es si su nombramiento como Ministra, es el peaje que el señor Zapatero ha tenido que pagar al señor Chaves para poder ser presidente…

¿Cómo se les ha ocurrido priorizar la construcción de una infraestructura como el AVE, sin antes asentar y acondicionar la red ferroviaria existente que se encuentra en una situación alarmantemente precaria? Esto es como si decidiéramos construir la segunda planta de una casa sin arreglar la primera planta que tiene una antigüedad de muchos años (y que todos tenemos muy claro que no soportará la nueva construcción).

Y eso que todavía no ha llegado lo peor, cuando el AVE tenga que cruzar el centro de Barcelona. Y y ya no se trata de la Sagrada Familia, que sería una pena que se viera afectada pero que tampoco es lo más importante. Para mi lo más importante son todos aquellos edificios llenos de familias que viven con miedo, viendo los resultados que están teniendo las obras que hay en marcha ahora mismo… ¡Esta gente es lo más importante! Lo importante, son aquellas familias que están viendo cómo a raíz de las obras que se están haciendo aparecen las grietas en sus viviendas. ¿Qué pasará cuando el tren funcione y las vibraciones sean un continuo?

Y para terminar de arreglarlo, el Partido Popular… Tenemos que aguantar su demagogia… ¡Ahora se preocupan por el bienestar de los catalanes! Cuando su política ha sido de un continuo dar por el saco (perdonad la expresión) a nuestra gente y a nuestras instituciones. ¡Y es que el gobierno del señor Zapatero se lo pone muy fácil!

Está muy bien que el presidente del gobierno venga a Catalunya a tomar las riendas de la responsabilidad, unas riendas que ha perdido su ministra. Pero pienso que es necesario un total replanteamiento del proyecto del AVE. Un replanteamiento hecho en base a la ciudadanía y no en clave electoral…