dissabte, 4 de febrer del 2012

EL MEU LLIBRE PER COMPARTIR / LIBRO PARA COMPARTIR: "UN BLOCAIRE PEL CANVI"

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):

Fa un parell d'anys vaig acabar d'escriure un llibre que es titula "Un Blocaire pel Canvi". La meva intenció era publicar-lo, però no és gens fàcil si no disposes dels diners necessaris o ets molt bo. Finalment, perquè el veritablement important és compartir-ho he pensat de penjar-ho de la xarxa perquè sigui a l'abast de tothom. Aquest llibre és un recull dels meus articles al blog des de que vaig començar l'any 2007 i he afegit comentaris posteriors. Trobareu a faltar el pròleg, ja que vaig deixar l'espai perquè el fes una persona de la qual valoro molt la seva opinió, però que finalment no va poder ser, i ha quedat en blanc. Espero que el gaudiu tant com jo quan el vaig escriure.

Aquí teniu l'enllaç:

https://skydrive.live.com/?mkt=es-es#cid=56909388610419FD&id=56909388610419FD!109

Salut!!!

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):

Hace un par de años terminé de escribir un libro que se titula “Un blocaire pel Canvi” Mi intención era publicarlo, pero no es nada fácil si no dispones del dinero necesario o eres muy Bueno. Finalmente, porque lo verdaderamente importante es compartirlo he querido colgar-lo de la red para que esté al alcance de todos. Éste libro es una recopilación de mis artículos en el blog desde que empecé en el año 2007 y he añadido comentarios posteriores. Encontrareis a faltar el prologo, ya que dejé el espacio para que lo hiciera una persona de la cual valoro mucho su opinión, pero que finalmente no pudo ser, y ha quedado en blanco. Espero que lo disfrutéis tanto como yo cuando lo escribí.

Está escrito en catalán. Mi intención era traducirlo en cuanto pudieses publicar el original, pero no pudo ser. Os pido disculpas si no entendéis el catalán y por lo tanto no puedo compartirlo con vosotros.

Aquí tenéis el enlace:

https://skydrive.live.com/?mkt=es-es#cid=56909388610419FD&id=56909388610419FD!109

¡Salud!

diumenge, 15 de gener del 2012

MESURES PRO-CIUTADANIA CONTRA LA CRISI / MEDIDAS PRO-CIUDADANIA CONTRA LA CRISIS

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Vagi per endavant que sóc un neòfit en economia i que a ben segur molts dels que llegeixin aquest article tindran informació pròpia molt vàlida per dir la seva. Ara bé, no puc veure com el senyor Rajoy i el govern del PP carreguen amb tota la artilleria pesada neoliberal contra la ciutadania. Així que, si més no, he volgut cercar informació el més acurada possible, per intentar trobar solucions que no massacrin la ciutadania tal i com succeeix hores d’ara. Senyor Rajoy, aquí té unes quantes idees perquè el seu país se’n surti:

Podríem començar per aplicar la Taxa Tobin. James Tobin, fou premi Nobel d’economia l’any 1981. Aquesta taxa es un impost que s’aplica als moviments financers. Cada operació de compra venda de valors estaria gravada amb una taxa del 0,1%. A Espanya podria suposar fins a 6.300 milions d’euros anuals.

Avui dia es qüestiona i molt l’existència del Senat, fins i tot pels mateixos que hi formen part. Per tant crec que ens hauríem de plantejar molt seriosament la seva eliminació, la qual cosa podria suposar uns 3.500 milions d’euros anuals.

Amb l’Església ens hem topat. Cada any es lliura a l’Església Catòlica, directament i sense sorteig, 13 milions d’euros, la qual cosa no s’entén en un estat laic com és l’espanyol.

Els cotxes oficials. Espanya és el sisè país del mon amb més cotxes oficials. Reduir un 90% els 35.000 cotxes oficials existents seria 4.750 milions d’euros per compra de vehicles, i 54 milions d’eros anuals de manteniment. El càlcul està fet en funció a 31.500 cotxes per un valor mig, de 150.000 euros (tenint en compte que el valor per cotxe oscil•la entre un mínim de 60.000 i un màxim de 500.000), més 1.725 euros anuals per vehicle de manteniment.

Reduir un 95% la despesa de telefonia mòbil ens suposaria uns 1.425 milions d’euros anuals.

Eliminar totalment l’assignació a sindicats, partits polítics, fundacions polítiques, i CEOE, ens suposaria uns 3.000 milions d’euros anuals. Han de tenir la possibilitat de finançar-se per si mateixos.

I per últim les Comunitats Autònomes. Eliminar les Comunitats Autònomes, excepte Catalunya, Navarra i País Basc, 160.000 milions d’euros anuals. Café per a tothom va ser un error i una càrrega extra del sistema econòmic espanyol.

El cafè per a tothom ha servit per donar l’autogovern a qui no ho havia demanat i que no ho exigia, i evidentment per crear una despesa addicional per a l’estat espanyol que no és assumible hores d’ara. Això tan sols ha servit perquè els partits polítics (siguin del color que siguin) col•loquin els seus familiars, amics i militants, i es paguin favors com a resultat de l’ajut rebut, de moltes maneres, a les campanyes electorals i/o privadament, creant una bombolla salarial innecessària i no assumible.

D’altres no quantificats:
- Regulació per Llei dels sous d’alcaldes i regidors.
- Supressió del 100% de càrrecs de confiança.
- Racionalitzar els alts càrrecs directius de l’Administració.
- Responsabilitzar administrativa i penalment la gestió fraudulenta i/o incompetència per gestionar els cabals públics.
- Eliminar les dietes fixes de parlamentaris, ministres i consellers.
- Eliminar els sous vitalicis i privilegis.
- Eliminar privilegis de tota mena de presidents, ministres, consellers i parlamentaris. Se suposa que estan més que orgullosos d’haver estat escollits per la ciutadania, i a part de cobrar un sou digne d’acord amb la tasca realitzada no han de tenir cap privilegi, ni amb l’IRPF, ni amb la seva jubilació, ni amb res.
- Exigir als bancs el retorn de les ajudes. Si no son viables nacionalitzar-los, i com no, depurar responsabilitats administratives i penals per la mala gestió i el frau.
- Hisenda Pública. Persecució del frau fiscal d’alt nivell i l’evasió de capitals. Contrarestar els paranys legals que permeten eludir impostos als grans capitals.
- Eliminar la Casa Real. Establir un estat federal. Eliminar càrrecs innecessaris.
- Etc...

Ja ho veu senyor Rajoy, no es pas tant difícil, i sense fer les bestieses que estan decidint hores d’ara. De ben segur que vostès tenen moltes més idees que no afectin a la ciutadania de base i a les polítiques socials, que no pas jo. De moment, un servidor que no té ni puta idea d’economia, li dona unes quantes bones idees que l’estalvien uns 179.000 milions d’euros anuals. Suposo que tan sols és un tema de marcar prioritats...

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Vaya por delante que soy neófito en economía y que seguro que muchos de los que lean éste artículo tendrán información propia muy válida para opinar. Ahora bien, no puedo ver cómo el señor Rajoy y el gobierno del PP cargan con toda la artillería pesada neoliberal contra la ciudadanía. Así que, al menos, he querido buscar información lo más aproximada posible, para intentar encontrar soluciones que no masacren la ciudadanía tal y como está sucediendo ahora. Señor Rajoy, aquí tiene unas cuantas ideas para que su país repunte:

Podríamos empezar por aplicar la Tasa Tobin. James Tobin, fue premio Nobel de economía el año 1981. Esta tasa es un impuesto que se aplica a los movimientos financieros. Cada operación de compra venta de valores estaría gravada con una tasa del 0,1%. En España podría suponer hasta 6.300 millones de euros anuales.

Hoy día se cuestiona y mucho la existencia del senado, incluso por los mismos que forman parte. Por lo tanto creo que deberíamos plantearnos muy seriamente su eliminación, lo cual podría suponer unos 3.500 millones de euros anuales.

Con la Iglesia hemos topado. Cada año se entrega a la Iglesia Católica, directamente y sin sorteos, 13 millones de euros, lo cual no se entiende en un estado laico como es el español.

Los coches oficiales. España es el sexto país del mundo con más coches oficiales. Reducir un 90% los 35.000 coches oficiales existentes serían 4.750 millones de euros por compra de vehículos, y 54 millones de euros anuales de mantenimiento. El cálculo está hecho en función de 31.500 coches por un valor medio de 150.000 euros (siendo benévolos y teniendo en cuenta que el valor por coche oscila entre un mínimo de 60.000 y un máximo de 500.000), más 1.725 euros anuales por vehículo, de mantenimiento.

Reducir un 95% el gasto de telefonía móvil supondría unos 1.425 millones de euros anuales.

Eliminar totalmente la asignación a sindicatos, partidos políticos, fundaciones políticas, y CEOE, nos supondría unos 3.000 millones de euros anuales. Han de tener la posibilidad de financiarse por si mismos.

Y por ultimo las Comunidades Autónomas. Eliminar las Comunidades Autónomas, excepto Catalunya, Navarra y País Vasco, supone unos 160.000 millones de euros anuales. Café para todos fue un error y una carga extra del sistema económico español.

El café para todos ha servido para dar autogobierno a quien no lo había pedido y que no lo exigía, y evidentemente para crear un gasto adicional para el estado español que no es asumible en estos momentos. Esto, tan sólo ha servido para que los partidos políticos (sean del color que sean) coloquen a sus familiares, amigos y militantes, y se paguen favores como resultado de la ayuda recibida, de muchas formas, en las campañas electorales y/o privadamente, creando una burbuja salarial innecesaria e inasumible.

Otros no cuantificados:
- Regulación por ley de los sueldos de alcaldes y concejales.
- Supresión del 100% de los cargos de confianza.
- Racionalizar los altos cargos directivos de la administración.
- Responsabilizar administrativa y penalmente la gestión fraudulenta y/o incompetencia para gestionar los caudales públicos.
- Eliminar las dietas fijas de parlamentarios, ministros y consejeros.
- Eliminar los sueldos vitalicios y privilegios.
- Eliminar privilegios de todo tipo de presidentes, ministros, consejeros y parlamentarios. Se supone que están más que orgullosos de haber sido escogidos por la ciudadanía, y a parte de cobrar un sueldo digno acorde con la tarea realizada no han de tener ningún privilegio, ni con el IRPF, ni con la jubilación, ni con nada.
- Exigir a los bancos la devolución de las ayudas. Si no son viables nacionalizarlos, y cómo no, depurar responsabilidades administrativas y penales por la mala gestión y el fraude.
- Hacienda Pública. Persecución del fraude fiscal de alto nivel y la evasión de capitales. Contrarrestar las trampas legales que permiten eludir impuestos a los grandes capitales.
- Eliminar la Casa Real. Establecer un estado federal. Eliminar cargos innecesarios.
- Etc…

Ya lo ve señor Rajoy, no es tan difícil, y sin hacer las barbaridades que están decidiendo ahora. Seguro que ustedes tienen muchas más ideas que yo que no afecten a la ciudadanía de base y a las políticas sociales. De momento, un servidor que no tiene ni puta idea de economía, le da unas cuantas buenas ideas que le ahorran unos 179.000 millones de euros anuales. Supongo que tan sólo es un tema de marcar prioridades…

divendres, 30 de desembre del 2011

CRISI I RESPONSABILITATS / CRISIS Y RESPONSABILIDADES

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):

Hi havia una vegada als Estats Units d’Amèrica un grup d’homes i dones que volien guanyar molts diners especulant amb els mercats de valors. No es tractava de res de nou perquè tota la vida ja havia estat així, tot i això però no en tenien prou i volien guanyar molt i molt més.

Wall Street (Nova York) era el lloc a on es centraven la majoria de negocis d’especulació financera, i diversos bancs i empreses de gestió financera es repartien el gran pastís dels guanys. D’entre ells destacava Lehman Brothers Holdings Inc (l’actual ministre d’hisenda espanyol Luis de Guindos va ser el President d’aquesta companyia a Europa), una companyia americana de serveis financers i Goldman Sachs, un dels més grans bancs d’inversions del mon.

El cas es que el bancs van començar a donar hipoteques a dojo sense tenir en compte la capacitat de les persones que rebien aquest préstecs hipotecaris per tornar-los, fins i tot amb crèdits que superaven el 80%, i molt més del 100% del valor de la propietat, creant d’aquesta manera el que se nomena valors financers de risc (després nomenades hipoteques subprime o brossa). Com i per què ho feien? Doncs taxaven les cases molt per sobre del seu valor real. D’aquesta manera feien que el mercat pugés i pugés sense parar arribant a nivells mai imaginats. Amb aquesta especulació fictícia i dirigida del mercat immobiliari els agents d’inversions, els constructors i els propietaris del sòl, van començar a acumular fàcilment guanys milionaris en períodes de temps molt curts.

Tot i això però, encara hi havia esculls per superar. Els EEUU exercia un control molt fort sobre aquest tipus d’inversions de risc. Com ho van arreglar? Bé doncs, jo crec que va ser clau que en George W. Bush va nomenar com a Secretari del Tresor dels Estat Units a Henry Merrit Paulson Jr. (20/05/06 fins a 20/01/09), que havia estat prèviament president executiu de Goldman Sachs. Durant el seu mandat es va relaxar moltíssim el control per part de l’estat amb aquest tipus de valors de risc (no vull ser mal pensat però...).

Es van introduir al mercat uns paquets de valors d’inversions que contenien valors segurs i valors de risc. Al principi aquest paquets estaven conformats majoritàriament per valors segurs amb uns pocs d’alt risc, però a mida que creixia el nombre d’hipoteques brossa concedides, aquests paquets de valors contenien majoritàriament valors d’alt risc...

D’altre banda, juguen també un paper fonamental en aquesta història les agències de qualificació de risc (al meu parer uns dels més grans especuladors legals dels mercats financers), que qualifiquen els productes financers o actius d’empreses, estats i governs regionals (Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch...). Ells van donar la màxima qualificació (AAA) a aquests paquets de valors d’alt risc, i fins i tot li van atorgar la màxima qualificació a Lehman Brothers un mes abans de la seva fallida (no vull ser mal pensat però...).

Finalment els valors tòxics generats pels bancs es van estendre per tot el mon i molt particularment a Europa.

Els bancs espanyols no es van veure excessivament afectats per aquests valors tòxics perquè el Banc d’Espanya ha exercit sempre un control molt estricte. Però no va succeir el mateix amb els bancs europeus que van rebre molt directament la sotragada econòmica que venia d’Estats Units, i per superar el tràngol van començar a tancar l’aixeta dels crèdits als bancs espanyols, els quals per crear la seva pròpia bombolla immobiliària s’havien alimentat de crèdits dels bancs europeus. És en aquest moment quan l’economia espanyola es veu greument afectada, perquè els nostres bancs redueixen dràsticament els crèdits a la petita i mitjana empresa (PIME), així com als autònoms, que havien crescut en un nombre extraordinàriament elevat degut a una situació de creixement fictici generada al voltant del “totxo”. Les grans empreses resisteixen a canvi de fer dràstiques reduccions de personal, i les multinacionals estrangeres marxen per establir-se en països a on la mà d’obra és molt més barata. El negoci de la construcció (motor econòmic durant més d’una dècada) s’atura, i les xifres de l’atur es disparen a nivells mai abans assolits. Els ingressos de les administracions (fonamentats a la construcció) pràcticament desapareixen, l’estat ha de fer-se’n càrrec de milions d’aturats i alhora deixa d’ingressar grans quantitats en concepte de rendes del treball i també d’impostos per la Seguretat Social (utilitzat pel pagament de pensions i manteniment del sistema sanitari públic)...

Els bancs espanyols han de fer front a les seves pròpies deutes i fan palès la seva manca de líquid, a l’hora què es descobreix la mala gestió que han dut a terme dels seus propis recursos amb operacions dubtoses a favor d’alts directius i accionistes (la corrupció es troba per a tot arreu). Alguns bancs i caixes han de ser rescatats per l’Estat per poder evitar un col·lapse de l’economia espanyola, i qui rep de totes bandes (com sempre) és la ciutadania, que entoma tota una sèrie de mides per retallar el dèficit d’una crisi generada per un sistema econòmic neoliberal... La crisi espanyola és diferent de la que pateix la resta d’Europa, i sembla ser que trigarà força més en sortir-se’n. Penso que la responsabilitat de tot plegat és dels dos partits polítics majoritaris a l’estat espanyol. Els uns (PP) per originar aquesta economia fictícia (basada en el totxo) que finalment ens ha esclatat a la cara. Els altres (PSOE), per continuar amb la dinàmica que s’havia generat sense fer res per esmenar-ho, i per negar la realitat d’una crisi, que si s’hagués reconegut a temps potser que hores d’ara ja n’estaríem sortint... Ara per ara pinten bastons!

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):

Erase una vez en Estados Unidos de América un grupo de hombres y de mujeres que querían ganar mucho dinero especulando con los mercados de valores. No se trataba de nada nuevo porque toda la vida ha sucedido de esta forma, pero aun así no tenían bastante y querían ganar mucho más.

Wall Street (Nueva York) era el lugar donde se centraban la mayoría de negocios de especulación financiera, y diversos bancos y empresas de gestión financiera se repartían el gran pastel de los beneficios. Entre ellos destacaba Lehman Brothers holdings Inc (el actual ministro de hacienda español, Luis de Guindos, fue presidente de esta compañía en Europa), una compañía americana de servicios financieros y Goldman Sachs, uno de los más grandes bancos de inversiones del mundo.

Lo cierto es que los bancos empezaron a conceder hipotecas a mansalva sin tener en cuenta la capacidad de las personas que recibían estos prestamos hipotecarios para devolverlos, incluso con créditos que superaban el 80%, y mucho más del 100% del valor de la propiedad, creando de esta forma lo que se cataloga como valores financieros de riesgo (más tarde denominadas como hipotecas subprime o basura). ¿Cómo y por qué lo hacían? Pues tasaban las casas muy por encima de su valor real. De esta forma hacían que el mercado subiera y subiera sin parar llegando a niveles inimaginables. Con esta especulación ficticia y dirigida del mercado inmobiliario los agentes de inversiones, los constructores y los propietarios del suelo, empezaron a acumular fácilmente ganancias millonarias en períodos muy cortos de tiempo.

Pero aun así, todavía había escollos por superar. Los EEUU ejercían un control muy fuerte sobre estos tipos de inversiones de riesgo. ¿Cómo lo solucionaron? Pues yo creo que fue clave que George W. Bush nombró Secretario del Tesoro de los Estados Unidos a Henry Merrit Paulson Jr. (20/05/069 hasta 20/01/09), que anteriormente había sido presidente ejecutivo de Goldman Sachs. Durante su mandato se relajo muchísimo el control por parte del estado de este tipo de valores de riesgo (no quiero ser mal pensado pero…).

Se introdujeron en el mercado unos paquetes de valores de inversiones que contenían valores seguros y valores de riesgo. Al principio estos paquetes estaban formados mayoritariamente por valores seguros y unos pocos de alto riesgo, pero a medida que crecía el número de hipotecas basura, estos paquetes de valores contenían mayoritariamente valores de alto riesgo…

Por otra parte, juegan también un papel fundamental en esta historia las agencias de calificación de riesgo (a mi parecer unos de los más grandes especuladores legales de los mercados financieros), que califican los productos financieros o activos de empresas, estados y gobiernos regionales (Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch…). Ellos dieron la máxima calificación (AAA) a estos paquetes de valores de alto riesgo, e incluso le dieron la máxima calificación a Lehman Brothers un mes antes de su quiebra (no quiero ser mal pensado pero…).

Finalmente los valores tóxicos generados por los bancos se extendieron por todo el mundo y muy en particular por Europa.

Los bancos españoles no se vieron excesivamente afectados por estos valores tóxicos porque el Banco de España ha ejercido siempre un control muy estricto. Pero no sucedió lo mismo con los bancos europeos que recibieron muy directamente el impacto del tsunami económico que venía de Estados Unidos, y para superar el mal momento comenzaron a cerrar el grifo de los créditos a los bancos españoles, los cuales para crear su propia burbuja inmobiliaria se habían alimentado de créditos de los bancos europeos. Es en este momento cuando la economía española se ve gravemente afectada, porque los bancos reducen drásticamente los créditos a la pequeña y mediana empresa (PYME), así como a los autónomos, que habían crecido extraordinariamente debido a una situación ficticia generada alrededor del “tocho”. Las grandes empresas resisten a cambio de hacer reducciones drásticas de personal, y las multinacionales extranjeras se van para establecerse en países donde la mano de obra es mucho más barata. El negocio de la construcción (motor económico durante más de una década) se para, y las cifras del paro se disparan a niveles antes jamás alcanzados. Los ingresos de las administraciones (basados en la construcción) prácticamente desparecen, el estado debe hacerse cargo de millones de parados y a su vez deja de ingresar grandes cantidades en concepto de rentas del trabajo y también de impuestos por Seguridad Social (pago de pensiones y mantenimiento del sistema sanitario público)…

Los bancos españoles han de hacer frente a sus propias deudas y manifiestan su falta de líquidez, a la vez que se descubre la mala gestión que han llevado a cabo de sus propios recursos mediante operaciones dudosas a favor de altos directivos y accionistas (la corrupción se encuentra por todos lados). Algunos bancos y cajas deben ser rescatados por el Estado para poder evitar el colapso de la economía española, y quien recibe por todos lados (como siempre) es la ciudadanía, que carga con toda una serie de medidas para recortar el déficit de una crisis generada por un sistema económico neoliberal… la crisis española es diferente de la que sufre el resto de Europa, y parece ser que tardará mucho más en salir de ella. Pienso que la responsabilidad de todo lo sucedido aquí es de los dos partidos políticos mayoritarios en el estado español. Unos (PP) por originar esta economía ficticia (basada en el tocho) que finalmente nos ha explotado en la cara. Los otros (PSOE), por continuar con la dinámica que se había generado sin hacer nada por cambiarlo, y por negar la realidad de una crisis, que si se hubiese reconocido a tiempo tal vez, en estos momentos, ya estaríamos saliendo de ella… ¡Por ahora pintan bastos!

dissabte, 5 de novembre del 2011

20-N, JO JA HO TINC CLAR... / 20-N, YO YA LO TENGO CLARO...

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Ens acostem al 20-N, data en la que es celebraran les eleccions generals, i en que milions de ciutadans i ciutadanes hauran de decidir qui governa l’estat espanyol els propers quatre anys. Una decisió que no serà gens fàcil, atès la situació econòmica, política i social en que ens hi trobem hores d’ara.

Ara comença el més difícil, sobre tot per els demòcrates progressistes que no es troben sectàriament lligats a una formació política determinada. Per què serà difícil? Doncs perquè les esquerres s’han deixat arrossegar pel poder del capital, deixant la ciutadania en unes condicions molt precàries, i les dretes, que tenen molts números per pujar al poder, no fan altre cosa que fiançar el capitalisme al capdamunt de la cadena alimentària (social i econòmica), intentant fer oblidar que és aquest mateix sistema el que ens ha dut al desastre...

Què podem fer? Ja ho he dit, no es gens fàcil... A Alemanya, per exemple, i d’altres indrets del mon, el partits ecologistes prenen força cada cop més. Aposten per un canvi radical de la política econòmica, i per les polítiques socials, reforçant entre d’altres, la salut i educació públiques. Aposten per realitzar un canvi profund de la política, treballar per la participació ciutadana atorgant el poder a la ciutadania, i aconseguir d’aquesta manera una democràcia real. I com no, aposten per la sostenibilitat del medi ambient, amb energies netes i renovables...

Com podeu veure són moltes coses que els partits, convencionals i molt tradicionals, tan sols recorden i en parlen quan hi ha campanya electoral. Desprès pateixen una sobtada amnèsia generalitzada, fins que la ciutadania ens indignem i sortim al carrer. Aleshores en tornen a parlar, uns quants dies i prou...

Crec que, hores d’ara, el moviment ecologista és el que més ens convé a la ciutadania. Cal un canvi de rumb, i el bipartidisme existent no ens pot dur a bon port. PSOE i PP no ho poden adreçar. Els uns (PSOE) per incapacitat, ineptitud i oblit del seu propi ideari, i els altres (PP) perquè el que tenim hores d’ara ja forma part de la seva pròpia essència, és a dir que són part del problema...

Cal gent amb un parell de collons o d’ovaris que posi les coses al seu lloc. Cal eliminar l’energia nuclear ja, i apostar per energies netes 100% renovables (no cal esperar un altre Fukushima o un Txernòbil). Cal polítiques socials 100%. Cal treballar per la igualtat social i lluitar contra l’exclusió de qualsevol mena. Cal acabar amb la pobresa a casa i col·laborar amb polítiques exteriors de cooperació. Cal acabar amb els que contaminen impunement perquè les sancions que els hi posen son molt més assequibles que invertir per no contaminar. Cal acabar amb l’especulació (del preu dels aliments, de l’habitatge, dels mercats borsaris, etc.). Cal tenir cura del territori, de l’aigua, de l’aire i dels recursos. Cal transparència política i econòmica amb depuració de responsabilitats sense tenir en compte quin és el càrrec que ocupen (olé Islàndia). En definitiva cal que siguin honestos i això, hores d’ara, crec que cap d’aquests dos partits polítics ens ho pot oferir. Ens cal aire nou al govern, 100% honest, 100% pur, 100% renovable...

El proper 20-N s’ha d’anar a votar perquè és el nostre dret i també la nostra obligació. Jo fins i tot havia pensat a votar en blanc, però mentre que aquest vot en blanc no estigui representat al Congrés dels Diputats amb un escó buit (també cal una reforma electoral), crec que tampoc és una bona opció. Així que votaré i no serà un vot en blanc... Som-hi doncs, pel nostre futur...! Jo ja ho tinc clar!

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Nos acercamos al 20-N, fecha en la que se celebraran las elecciones generales, y en que millones de ciudadanos y ciudadanas tendrán que decidir quién gobernará el estado español los próximos cuatro años. Una decisión que no será nada fácil, debido a la situación económica, política y social, en que ahora nos encontramos.

Ahora empieza lo más difícil, sobre todo para los demócratas progresistas que no estén sectariamente ligados a una formación política determinada. ¿Por qué será difícil? Pues porque las izquierdas se han dejado arrastrar por el poder del capital, dejando la ciudadanía en unas condiciones muy precarias, y las derechas, que tienen muchos números para subir al poder, no hacen otra cosa que afianzar el capitalismo en la cima de la cadena alimenticia (social y económica), intentando hacer olvidar que este mismo sistema es el que nos ha llevado al desastre…

¿Qué podemos hacer? Ya lo he dicho, no es nada fácil… En Alemania, por ejemplo, y en otros lugares del mundo, los partidos ecologistas toman cada vez más fuerza. Apuestan por un cambio radical de la política económica, y por las políticas sociales, reforzando entre otras la salud y educación públicas. Apuestan por realizar un cambio profundo en la política, trabajar por la participación ciudadana otorgando el poder a la ciudadanía, y conseguir de esta forma una democracia real. Y cómo no, apuestan por la sostenibilidad del medio ambiente, con energías limpias y renovables…

Como podéis ver son muchas las cosas que los partidos, convencionales y muy tradicionales, sólo recuerdan y hablan cuando hay campaña electoral. Después sufren una repentina amnesia generalizada, hasta que la ciudadanía nos indignamos y salimos a la calle. Entonces vuelven a hablar de ello, unos cuantos días y basta…

Creo que, hoy por hoy, el movimiento ecologista es el que más conviene a la ciudadanía. Hace falta un cambio de rumbo, y el bipartidismo existente no nos puede llevar a buen puerto. PSOE y PP no lo pueden enderezar. Los unos (PSOE) por incapacidad, ineptitud y olvido de su propio ideario, y los otros (PP) porque lo que tenemos en estos momentos ya forma parte de su propia esencia, es decir que son parte del problema…

Hace falta gente con un par de cojones o de ovarios que coloque las cosas en su sitio. Hace falta eliminar ya la energía nuclear, y apostar por energías limpias 100% renovables (no hace falta esperar otro Fukushima o un Chernóbil). Hacen falta políticas sociales 100%. Hace falta trabajar por la igualdad social y luchar contra la exclusión de cualquier tipo. Hace falta terminar con la pobreza en casa, y colaborar con políticas exteriores de cooperación. Hace falta terminar con los que contaminan impunemente porque las sanciones que les imponen son mucho asequibles que invertir para no contaminar. Hace falta terminar con la especulación (del precio de los alimentos, de la vivienda, de los mercados bursátiles, etc.). Hace falta cuidar el territorio, el agua, el aire y los recursos. Hace falta transparencia política y económica con depuración de responsabilidades sin tener en cuenta cuál es el cargo que ocupan (olé Islandia). En definitiva hace falta que sean honestos y eso, por ahora, creo que ninguno de estos dos partidos políticos puede ofrecerlo. Nos hace falta aire nuevo en el gobierno, 100% honesto, 100% puro, 100% renovable…

El próximo 20-N hay que ir a votar porque es nuestro derecho y también nuestra obligación. Yo, incluso había pensado votar en blanco, pero mientras que este voto en blanco no esté representado en el Congreso de los Diputados con un escaño vacío (también hace falta una reforma electoral), creo que tampoco es una buena opción. Así que votaré, y no será en blanco… ¡Adelante pues, por nuestro futuro! ¡Yo ya lo tengo claro!

diumenge, 30 d’octubre del 2011

POR LA BOCA MUERE EL PECES-BARBA...

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Les paraules que el “senyor” (???) Peces-Barba va deixar anar a Cadis, de Catalunya i els catalans, van estar desafortunades i de molt mal gust. Van ser tota una manca de respecte cap a una nació sense estat (escoltant aquestes i d’altres bajanades podem dir que, malauradament sense estat) i una ciutadania que des de sempre, l’únic que hem demanat és respecte i el dret a decidir.

Aquestes paraules de caire imperialista, dites en boca d’un personatget ignorant que es considera a si mateix i a els seus acòlits com a conqueridors, em porten també a la memòria unes altres paraules etzibades des del balcó de l’ajuntament de Salamanca quan vam voler recuperar el que ens pertanyia, de l’arxiu històric de l’esmentada ciutat. A les hores van dir que els preteníem prendre quelcom seu obtingut per dret de conquesta!

Quan Peces-Barba va “cagar-la”, molts a Catalunya el van aplaudir, perquè no feia més que reforçar les tesis independentistes i el desig de què, tant de bo hagués estat Portugal... Tot i això però, és un impresentable, un “demòcrata” de pa sucat amb oli, i podríem dir que d’esquerrà i progressista en té la ma, el peu..., i poc més.

A Espanya hi a molts que no ens volen als catalans (crec que tampoc ens coneixen prou bé...) Del poble català tenen la imatge que els han venut de manera interessada i malintencionada els populars i el nacionalisme espanyol (en defensa de la madre patria franquista, una grande y “libre”), deixant de banda als espanyols progressistes i de mires obertes que entenen i recolzen l’idea que l’única UNIÓ vàlida és la que s’aconsegueix de manera lliure i consensuada per totes les parts. Una Confederació amb interessos comuns té molta més UNIÓ i FORÇA que un estat amb diferents pobles sotmesos a unes lleis que els impedeixen decidir lliure i sobiranament.

No se’n a donen que amb la seva actitud rància i imperialista no fan més que reforçar el desig independentista dels catalans i catalanes.

En comptes de criticar els anhels d’independència catalans, els espanyols haurien de fer un exercici d’auto anàlisi i sinceritat, preguntant-se si volen els catalans tal i com son, o volen uns catalans supeditats a les seves normes i desitjos. Si ens volen tal com som podem parlar-ne i conviure, si no és així hauran de plantejar-se per què ens volen.

Senyor Peces-Barba, vostè tindrà molts estudis, però no té educació. Vostè es creurà llest i intel·ligent, però és un ignorant. Vostè es creurà amb dret de fer broma amb els bombardejos de Barcelona i treure’ls importància (no sé si ho sap però es va practicar el bombardeig per saturació, i va ser un dels primers bombardeigs sistemàtics de la història, 44 tones de bombes en 41 hores amb intervals de tres hores entre acció i acció, sobre població civil), però no crec pas que els meus pares opinin el mateix que vostè. Quan eren menuts i durant la guerra civil van sentir POR per les bombes que queien...

Por la boca muere el pez, senyor Peces-Barba, vostè però ha mort ofegat en la merda de les seves pròpies idees i paraules.

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Las palabras que el “señor” (???) Peces-Barba soltó en Cádiz, de Catalunya y de los catalanes, fueron desafortunadas y de muy mal gusto. Fueron una total falta de respeto hacia una nación sin estado (oyendo éstas y otras tonterías podemos decir que, desgraciadamente sin estado) y una ciudadanía que desde siempre, lo único que hemos pedido es respeto y el derecho a decidir.

Estas palabras de tono imperialista, dichas en boca de un personajillo ignorante que se cree a sí mismo y a sus acólitos como conquistadores, me traen también a la memoria otras palabras espetadas desde el balcón del ayuntamiento de Salamanca cuando quisimos recuperar lo que nos pertenecía del archivo histórico de la mencionada ciudad. Entonces dijeron que ¡pretendíamos quitarles algo suyo obtenido por derecho de conquista!

Cuando Peces-Barba la “cagó”, muchos en Catalunya le aplaudieron, porque no hacía más que reforzar las tesis independentistas, y el deseo de que ojalá hubiese sido Portugal… Aun así, es un impresentable, un “demócrata” de tres al cuarto, y podríamos decir que de izquierdista progresista tiene la mano, el pie…, y poco más.

En España hay muchos que no quieren a los catalanes (creo que tampoco nos conocen lo suficiente…) Del pueblo catalán tienen la imagen que les han vendido de forma interesada y malintencionada los populares y el nacionalismo español (en defensa de la madre patria franquista, una grande y “libre”), dejando de lado a los españoles progresistas y de miras abiertas, que entienden y apoyan la idea de que la única UNIÓN válida es la que se consigue de forma libre y consensuada por todas las partes. Una Confederación con intereses comunes tiene mucha más UNIÓN y FUERZA, que un estado con diferentes pueblos sometidos a unas leyes que les impiden decidir libre y soberanamente.

No se dan cuenta que con su actitud rancia e imperialista no hacen más que reforzar el deseo independentista de catalanes y catalanas.

En vez de criticar los anhelos de independencia catalanes, los españoles deberían hacer un ejercicio de auto análisis y sinceridad, preguntándose si quieren a los catalanes tal y como son, o quieren a unos catalanes supeditados a sus normas y deseos. Si nos quieren tal y como somos podemos hablar y convivir, si no es así deberán plantearse para qué nos quieren.

Señor Peces-Barba, usted tendrá muchos estudios, pero no tiene educación. Usted se creerá listo e inteligente, pero es un ignorante. Usted se creerá con el derecho de hacer broma con los bombardeos de Barcelona y quitarle importancia (no sé si lo sabe pero se practicó el bombardeo por saturación, y fue uno de los primeros bombardeos sistemáticos de la historia, 44 toneladas de bombas en 41 horas con intervalos de tres horas entre acción y acción, sobre población civil), pero no creo que mis padres opinen lo mismo que usted. Cuando eran pequeños y durante la guerra civil sintieron MIEDO por las bombas que caían…

Por la boca muere el pez, señor Peces-Barba, pero usted ha muerto ahogado en la mierda de sus propias ideas y palabras.

dijous, 27 d’octubre del 2011

SUSPENS A RAJOY, SUSPENS AL PP... / SUSPENSO PARA RAJOY, SUSPENSO PARA EL PP...

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Diumenge passat vaig llegir a El Periódico una entrevista que Enric Hernández va fer a Mariano Rajoy, i n’hi ha dues coses que tot i que no em van sobtar gens, sí que em van amoïnar, perquè aquest senyor es perfila, segons totes les enquestes, com a futur president de l’estat espanyol.

Periodista: És obvi que un col·lapse financer enfonsaria el país, però el rescat de la banca genera una injustícia: se salva amb diner públic els bancs i es deixa a la intempèrie els que no poden pagar la hipoteca...

Rajoy: Però és que no hi ha alternativa. [...]

El text d’allò que el senyor Rajoy diu tot seguit ja no té res a veure amb la pregunta que li han fet, sortejant-la hàbilment per no parlar-ne gaire del tema. A l'hora, com veieu, amb poques paraules és molt clar i contundent. Crec que es indignant que l'única opció possible pel Partit Popular sigui reflotar les finances dels que més tenen a costa dels que tenen molt menys o res... Què podíem esperar però d’un partit de dretes?

L’altre apunt per comentar, sobre l’ETA i el seu anunci d’abandó definitiu de la lluita armada...

Periodista: Jo també insisteixo: el comunicat demana un diàleg sobre les “conseqüències del conflicte”, s’entén que sobre els presos. ¿Establiria un govern del PP aquest diàleg amb l’organització terrorista?

Rajoy: En cap cas el Govern, si jo el presideixo, tindrà cap diàleg amb una organització terrorista sobre res, encara que hagi abandonat definitivament la violència. Amb ETA no hi ha res de què parlar. Perquè que quedi més clar; no hi ha res a dialogar sobre cap “conseqüència” d’un “conflicte” que no ha existit. Al País Basc no ha existit cap conflicte polític; el que hi ha hagut és una banda criminal que ha volgut imposar per la força les seves tesis i que ha estat vençuda per la societat espanyola.

Pel que fa a aquest apartat vull recordar-me de totes aquelles persones que han estat víctimes del
terrorisme d’ETA..., a l’Ernest Lluch un socialista català enamorat del poble basc, assassinat per cercar la pau i el diàleg (2000), a Miguel Ángel Blanco, regidor del PP d’Ermua, assassinat per les seves idees (1997), a les víctimes del terrible atemptat a la casa-caserna de la guàrdia civil a Vic (1991), a les víctimes de l’horrorós atemptat a l’Hipercor (1987), i a tantes i tantes persones que han patit el sense sentit de la violència terrorista, dones, homes, nenes i nens...

Penso en tots i totes els que ens han deixat pel camí, i de veritat que els trobo a faltar... I per això mateix vull, i perquè no, exigeixo que hagi diàleg. El diàleg és la base i el fonament de la Pau. No hi ha res, cap actitud ni idea, que justifiqui la perpetuïtat d’un conflicte que “sí ha existit”, per molt que alguns s’esforcin a negar-ho, per amagar potser d’altres interessos que res tenen a veure amb els interessos de “tota” la ciutadania, inclosos els que pensen i se senten diferents.

Penso que aquells que no volen que els catalans, bascos o gallecs (i qualsevol d’altre) siguin lliures per escollir allò que per majoria vulguin ser, és perquè tenen molt poca confiança en si mateixos, en la pròpia capacitat per valer-se tot sols, i en la fermesa i fortalesa de la seva pròpia cultura i tradicions.

Mariano Rajoy defineix a ETA com una banda criminal que ha volgut imposar per la força les seves tesis, i per una vegada coincidim. Penso que té raó, i també crec que té una molt bona base per poder jutjar aquestes circumstàncies, perquè el Partit Popular ara, Alianza Popular abans, i el règim franquista originàriament, han utilitzat la mateixa estratègia d’imposar per la força (inclús manipulant les lleis) les seves pròpies doctrines sectàries més pròpies de temps de la inquisició.

La meva opinió és clara, i la meva nota també: Suspens a Rajoy, Suspens al PP...


TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
El pasado Domingo leí en El Periódico una entrevista que Enric Hernández hizo a Mariano Rajoy, y hay dos cosas que aunque no me sorprenden para nada, sí que me preocuparon, porque este señor se perfila, según todas las encuestas, como futuro presidente del estado español.

Periodista: es obvio que un colapso financiero hundiría el país, pero el rescate de la banca genera una injusticia: se salva con dinero público a los bancos y se deja a la intemperie a los que no pueden pagar la hipoteca…

Rajoy: pero es que no hay alternativa. […]

El texto de lo que el señor Rajoy dice a continuación ya no tiene que ver con la pregunta que le han hecho, sorteándola hábilmente para no hablar demasiado del tema. A su vez, como podéis ver, con pocas palabras es muy claro y contundente. Creo que es indignante que la única opción posible para el Partido Popular sea reflotar las finanzas de los que más tienen a costa de los que tienen mucho menos o nada… Pero ¿qué podíamos esperar de un partido de derechas?

El otro apunte para comentar, sobre ETA y su anuncio del abandono definitivo de la lucha armada…

Periodista: Yo también insisto: el comunicado pide un diálogo sobre las “consecuencias del conflicto”, se entiende que sobre los presos. ¿Establecería un gobierno del PP éste diálogo con la organización terrorista?

Rajoy: En ningún caso el gobierno, si yo lo presido, dialogará con una organización terrorista sobre nada, aunque haya abandonado definitivamente la violencia. Con ETA no hay nada que hablar. Para que quede más claro, no hay nada que dialogar sobre ninguna “consecuencia” de un “conflicto” que no ha existido. En el País Vasco no ha existido ningún conflicto político; lo que ha habido es una banda criminal que ha querido imponer por la fuerza sus tesis y que ha sido vencida por la sociedad española.

En lo que se refiere a este apartado quiero recordar a todas aquellas personas que han sido víctimas del terrorismo de ETA…, a Ernest LLuch, un socialista catalán enamorado del pueblo vasco, asesinado por buscar la paz y el diálogo (2000), a Miguel Ángel Blanco, concejal del PP de Ermua, asesinado por sus ideas (1997), a las víctimas del terrible atentado contra la casa-cuartel
de la guardia civil de Vic (1991), a las víctimas del horroroso atentado a Hipercor (1987), y a tantas y tantas personas que han sufrido el sin sentido de la violencia terrorista, mujeres, hombres, niñas y niños…

Pienso en todos y todas los que nos han dejado por el camino, y de verdad que les encuentro a faltar… Y por eso mismo quiero, y por qué no, exijo que haya diálogo. El diálogo es la base y los cimientos de la Paz. No hay nada, ninguna actitud ni idea, que justifique la perpetuidad de un conflicto que “sí ha existido”, por mucho que algunos se esfuercen en negarlo, tal vez para esconder otros intereses que nada tienen que ver con los intereses de “toda” la ciudadanía, incluidos los que piensan y se sienten diferentes.

Pienso que aquellos que no quieren que los catalanes, vascos o gallegos (y cualquier otro) sean libres para escoger aquello que por mayoría quieran ser, lo hacen porque tienen muy poca confianza en ellos mismos, en la propia capacidad de valerse por si solos, y en la desconfianza de la firmeza y fortaleza de su propia cultura y tradiciones.

Mariano Rajoy definió a ETA como una banda criminal que ha querido imponer por la fuerza sus tesis, y por una vez coincidimos. Pienso que tiene razón, y también creo que tiene una muy buena base para poder juzgar estas circunstancias, porque el Partido Popular ahora, Alianza Popular antes, y el régimen franquista originariamente, han utilizado la misma estrategia para imponer por la fuerza (incluso manipulando las leyes) sus propias doctrinas sectarias, más propias de tiempos de la inquisición.

Mi opinión es clara, y mi nota también: Suspenso para Rajoy, Suspenso para el PP…

dijous, 13 d’octubre del 2011

QUI CAPITALITZA LA CIUTADANIA? / ¿QUIÉN CAPITALIZA A LA CIUDADANIA?

TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
Segueixo indignat, i la veritat es que no veig el dia en que pugui deixar d’estar-ho. Darrerament veig molts gestos per part dels polítics d’alt standing que es rebaixen els sous milionaris dels que han estan gaudint durant molt i molt de temps...

Ho trobo molt bé perquè la situació econòmica és molt greu. I no en parlo pas de l’economia dels països..., parlo de l’economia de la ciutadania de a peu.

Ahir vaig llegir a la premsa el sou mig d’un diputat del Parlament de Catalunya (al voltant de 70.000 € anuals, dels quals 21.000 no cotitzen IRPF), i coincidia amb les dades que jo ja havia recollit dies enrere quan vaig decidir-me a escriure un article sobre l’excessiva quantitat de diners que guanyen alguns polítics al nostre país, i les despeses innecessàries que fa anys es realitzen. També vaig esbrinar que la Presidència del Parlament podia endur-se’n un mínim de 150.000 € anuals i el President de la Generalitat uns 170.000 € any...

Ja no en parlem de que els ex presidents cobren, fins els 65 anys, un sou vitalici del 80% del que cobra el President en actiu, i a partir dels 65 anys un 60 %... A més de disposar per sempre de cotxe oficial amb xofer, i serveis de seguretat, amb càrrec a les butxaques de la ciutadania (de vegades per només quatre anys de feina al capdavant del país).

A Catalunya sembla ser que reduiran de manera important (això diuen) els cotxes oficials. Tot i això però, només de pensar en la despesa anual al conjunt de l’estat espanyol en cotxes oficials (240.000.000 €) em poso malalt... Sobre tot tenint en compte què tots i totes qui gaudeixen d’aquest vehicles ja en disposen d’unes quanties fixes molt importants per dietes.

Em sento indignat, perquè si fem una ullada a la taula de suggeriments perquè els/les alcaldes es posin els seus sous hi trobarem que, per una població mitja d’entre 20.000 i 30.000 habitants (com podria ser Pineda de Mar), el sou del alcalde hauria de ser d’entre 66.373,02 € i 70.296 €. Si consultem el de una ciutat de més de 300.000 habitants la quantia es de 108.576,84 € anuals. Trobo que son unes quantitat lleugerament exagerades tenint en compte que el sou del President de l’estat espanyol rondarà entre els 80 i els 90.000 € anuals...

Tinguem en compte el cost que representa per a la ciutadania les Corts espanyoles (President, Diputats, etc.), els Parlaments autonòmics (President, Diputats, etc.), el Senat, Presidents de govern i autonòmics, Ministres espanyols i Consellers autonòmics, ex presidents encara vius del govern espanyol i autonòmics, Secretaris d’Estat, Subsecretaris, Directors Generals, President i membres del Consell d’Estat, Conseller Econòmic i Social, Ambaixadors i cossos diplomàtics, Diputats europeus, Casa Reial, Alcaldes i Regidors, d’altres alts càrrecs que possiblement me’n oblido, i càrrecs de confiança. Veient tot això i molt més, no s’acaba d’entendre que qui rebi contínuament els pals sigui com sempre la ciutadania de a peu.

També hem de considerar que un ciutadà del munt necessita 35 anys de treball per poder tenir dret a una jubilació decent i un diputat tan sols 7 anys per obtenir el 80% de la pensió màxima de la resta de ciutadans, d’entre 9 i 11 anys per obtenir el 90 %, i a partir d’onze anys obtindrà el 100%... Ah, m’oblidava que un membre del Govern té prou amb un dia de treball per obtenir el màxim de jubilació (es a dir quan juren el càrrec ja en tenen prou).

Els bancs son capitalitzats pel governs mundials perquè puguin sobreviure a la mala gestió que han fet els seus consells directius al llarg de molts anys, robant (sovint de manera legal), malgastant, i realitzant operacions de risc sense tenir cura d’uns actius que no eren seus i sense necessitat de responsabilitzar-se per fer-ho.

I jo em pregunto, qui capitalitza a la ciutadania, la principal víctima d’aquesta desfeta mundial provocada pel capitalisme lliberal? Qui tindrà cura de les persones que s’han quedat sense on poder viure? Qui tindrà cura de les persones que s’han quedat sense feina, fins i tot de la feina que prové de l’economia submergida? Qui tindrà cura dels joves que ja no disposen d’ajuts per estudiar i no ho podran fer? Qui tindrà cura de totes les persones que no poden pagar-se una sanitat privada i veuen retallats els serveis de la pública? Qui tindrà cura d’aquelles famílies en que tots els components es troben a l’atur? Qui tindrà cura de la gent gran que veu com els retallen els ajuts? ...

Són moltes preguntes i molt poques respostes. Les solucions no arriben i les que arriben colpegen com és habitual a la ciutadania de a peu. Què hem de fer? Estic fins els collons i totes les possibilitats que se’m passen pel cap son molt radicals... Estic indignat perquè estan ocupats en salvar els culpables de la desfeta i s’obliden d’una ciutadania que lluita per sobreviure sense ajuts. Qui capitalitza la ciutadania?

TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
Sigo indignado, y la verdad es que no veo el día en que pueda dejar de estarlo. Últimamente veo muchos gestos por parte de los políticos de alto standing que se rebajan los sueldos millonarios de los que han estado disfrutando durante mucho tiempo...

Lo encuentro muy bien porque la situación económica es muy grave. Y no me refiero a la economía de los países..., me refiero a la economía de la ciudadanía de a pie.

Ayer leí en la prensa el sueldo medio de un diputado del Parlament de Catalunya (alrededor de 70.000 € anuales, de los cuales 21.000 no cotizan IRPF), y coincidía con los datos que ya había recopilado días atrás cuando decidí escribir un artículo sobre la excesiva cuantía de dinero que ganan algunos políticos de nuestro país, y los gastos innecesarios que hace años se realizan. También averigüé que la Presidencia del Parlament podía llevarse un mínimo de 150.000 € anuales y el Presidente de la Generalitat unos 170.000 € año...

No hablemos ya de que los ex presidentes cobran, hasta los 65 años, un sueldo vitalicio del 80% de lo que cobra el Presidente en activo, y a partir de los 65 años un 60%... Además de disponer para siempre de coche oficial con chofer y servicios de seguridad, con cargo a los bolsillos de la ciudadanía (a veces por tan sólo cuatro años de trabajo al frente del país).

En Catalunya, parece ser que reducirán de manera importante (eso dicen) los coches oficiales. Aún así, con tan sólo pensar en el gasto anual en el conjunto del estado español en coches oficiales (240.000.000 €) me pongo enfermo... Sobre todo teniendo en cuenta que todos y todas los que disfrutan de estos vehículos ya tienen unas cantidades fijas, muy importantes, por dietas.

Me siento indignado, porque si damos una ojeada a la tabla de sugerencias para que los alcaldes se asignen sus sueldos veremos que, para una población media de entre 20.000 y 30.000 habitantes (como podría ser Pineda de Mar), el sueldo del alcalde debería ser entre 66.373,02 € y 70.296 €. Si consultamos el de una ciudad de más de 300.000 habitantes, la cantidad es de 108.576,84 € anuales. Creo que son unas cantidades ligeramente exageradas teniendo en cuenta que el sueldo del Presidente del estado español rondará entre los 80 y los 90.000 € anuales...

Tengamos en cuenta el coste que representa para la ciudadanía las Cortes españolas (Presidente, Diputados, etc.), los Parlamentos autonómicos (Presidente, Diputados, etc.), el Senado, Presidentes de gobierno y autonómicos, Ministros españoles y Consejeros autonómicos, ex presidentes todavía vivos del gobierno español y autonómicos, Secretarios de Estado, Subsecretarios, Directores Generales, Presidente y miembros del Consejo de Estado, Consejero Económico y Social, Embajadores y cuerpos diplomáticos, Diputados europeos, Casa Real, Alcaldes y Concejales, otros cargos que posiblemente me olvido, y cargos de confianza. Viendo todo esto y mucho más, no se entiende que quien recibe continuamente los palos sea, como siempre, la ciudadanía de a pie.

También debemos considerar que un ciudadano del montón necesita 35 años de trabajo para poder tener derecho a una jubilación decente y un diputado tan sólo 7 años para obtener el 80% de la pensión máxima del resto de ciudadanos, entre 9 y 11 años para obtener el 90%, y a partir de once años obtendrá el 100%... Ah, me olvidaba que un miembro del gobierno tiene bastante con un día de trabajo para obtener el máximo de jubilación (es decir, cuando juran cargo ya tienen suficiente).

Los bancos son capitalizados por los gobiernos mundiales para que puedan sobrevivir a la mala gestión que han hecho sus consejos directivos a lo largo de muchos años, robando (a menudo de forma legal), malgastando, y realizando operaciones de riesgo sin tener cuidado de unos activos que no eran suyos, y sin necesidad de responsabilizarse por ello.

Yo me pregunto, ¿quién capitaliza a la ciudadanía? la principal víctima de éste desastre mundial provocado por el capitalismo liberal. ¿Quién cuidará de las personas que se ha quedado sin hogar donde poder vivir? ¿Quién cuidará de las personas que se han quedado sin trabajo, incluso del trabajo que proviene de la economía sumergida? Quién cuidará de los jóvenes que no disponen de ayudas para estudiar y por lo tanto no podrán hacerlo? ¿Quién cuidará de todas las personas que no pueden pagarse una sanidad privada y ven recortados los servicios de la pública? ¿Quién cuidará de aquellas familias en que todos sus componentes se encuentran en el paro? ¿Quién cuidará de los ancianos que ven como se recortan las ayudas? ...

Son muchas preguntas y muy pocas respuestas. Las soluciones no llegan y las que llegan golpean como es habitual a la ciudadanía de a pie. ¿Qué podemos hacer? Estoy hasta los cojones, y todas las opciones que se me ocurren son muy radicales... Estoy indignado porque están ocupados en salvar a los culpables del desastre y se olvidan de una ciudadanía que lucha para sobrevivir sin ayudas. ¿Quién capitaliza a la ciudadanía?