TEXTO EN CATALÁN (MÁS ABAJO EL TEXTO EN CASTELLANO):
No hi ha diners, diu la gent, però no és veritat! Els diners hi són, però un capitalisme depredador i especulatiu els té amagats i ben guardats. Especulen amb l’estat del benestar i de moment se’n surten, recolzats pels partits polítics de dretes i rebent homenatge d’uns agenollats i mig asfixiats partits d’esquerres.
L’any 2007 el dèficit públic espanyol era inferior al de molts països de la UE, entre ells Alemanya. De l’any 2007 al 2009, el dèficit públic espanyol es va doblar. Per què? Doncs perquè un dels ingressos més importants de l’estat, la renda del treball, va patir una gran davallada amb l’augment de l’atur. La crisis mundial de les hipoteques brossa dels EEUU va afectar greument a la banca internacional i de retruc a la banca espanyola que havia alimentat la bombolla immobiliària amb crèdits rebuts dels bans estrangers i del Banc Central Europeu. Això va fer que molta petita i mitjana empresa no pugues aconseguir els crèdits bancaris que habitualment els permetien tirar endavant amb els seus negocis, i tinguessin que reduir plantilla i fins i tot tancar. Pel capitalisme, no són més que uns petits danys col·laterals provocats per foc amic, d’un conflicte d’interessos que tant sols permet la subsistència de les grans empreses i grans bancs internacionals.
Amb una decisió incoherent, des del punt de vista de una ciutadania cuejant i boquejant per intentar agafar l’aire que els permeti malviure, el govern decideix ajudar i rescatar els bancs. Uns bancs que sense pietat cobren uns interessos abusius per finalment quedar-se amb les propietats de ciutadans i ciutadanes, que a més a més de quedar-se sense casa han de seguir pagant un deute que no poden fer front. També ajuden a les grans empreses automobilístiques amb un “pla renove” que a la llarga acaba penalitzant el comprador. I per acabar d’adobar-ho la reforma laboral. S’ha d’ajudar a l’empresari, tornant a penalitzar el treballador, perquè si no ho sabeu ja “la crisis que estem patint ha estat creada per la classe proletària”.
Els bancs segueixen fent diners, les empreses segueixen repartint beneficis entre els accionistes i primes milionàries per objectius als seus directius. Europa intenta rescatar desesperadament països com Grècia per evitar el col·lapse dels seus propis bancs i la moneda euro. De mentre la dreta espanyola es troba a l’espera que un govern d’esquerres a la deriva i sense recursos els faci la feina bruta per quan hagi canvi de govern al 2012.
Finalment la classe treballadora, decebuda d’uns sindicats que han perdut de vista la seva veritable funció, ha de veure impotent com la societat del benestar s’ensorra, i el capitalisme depredador avança com una piconadora per establir-se i construir “la societat del benestar dels privilegiats”.
Potser és això el que caldrà per fer reaccionar definitivament la ciutadania. Els/les indignats/des són el principi, però cal continuar amb d’altres iniciatives, una rere d’altre, sense pausa i amb determinació. La determinació de qui té al seu costat un dret de justícia com és el de viure amb dignitat.
TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
No hay dinero, dice la gente, ¡pero no es verdad! El dinero está ahí, pero un capitalismo depredador y especulativo lo tiene bien escondido. Especulan con el estado del bienestar y de momento se salen con la suya, apoyados por los partidos políticos de derechas y recibiendo pleitesía de unos arrodillados y medio asfixiados partidos de izquierdas.
En el año 2007 el déficit público español era inferior a la de muchos países de la UE, entre ellos Alemania. Del año 2007 al 2009, el déficit público español se dobló. ¿Por qué? Pues porque uno de los ingresos más importantes del estado, la renta del trabajo, sufrió un gran descenso al aumentar el paro. La crisis mundial de las hipotecas basura de los EEUU afectó gravemente a la banca internacional y de rebote a la banca española que había alimentado la burbuja inmobiliaria con créditos recibidos de los bancos extranjeros y del Banco Central Europeo. Esto hizo que mucha pequeña y mediana empresa no pudiese conseguir los créditos bancarios que habitualmente les permitía llevar adelante sus negocios. Para el capitalismo, no son más que unos pequeños daños colaterales provocados por fuego amigo, de un conflicto de intereses que tan sólo permite la subsistencia de las grandes empresas y de los grandes bancos internacionales.
Con una decisión incoherente, desde el punto de vista de una ciudadanía coleteando y boqueando para intentar coger el aire que les permita malvivir, el gobierno decide ayudar y rescatar a los bancos. Unos bancos que sin piedad cobran unos intereses abusivos para, finalmente, quedarse con las propiedades de ciudadanos y ciudadanas, que además de quedarse sin casa deben seguir pagando una deuda a la que no pueden hacer frente. También ayudan a las grandes empresas automovilísticas con un “plan renove” que a la larga acaba penalizando al comprador. Y como guinda, la reforma laboral. Hay que ayudar al empresario, penalizando al trabajador, porque por si no lo sabéis ya “la crisis que sufrimos ha sido creada por la clase proletaria”.
Los bancos siguen ganando dinero, las empresas siguen repartiendo beneficios entre los accionistas y primas millonarias por objetivos a sus directivos. Europa intenta rescatar desesperadamente a países como Grecia para evitar el colapso de sus propios bancos y de la moneda euro. De mientras la derecha española se encuentra a la espera de que un gobierno de izquierdas a la deriva y sin recursos les haga el trabajo sucio para cuando haya un cambio de gobierno en el 2012.
Finalmente, la clase trabajadora, decepcionada por unos sindicatos que han perdido de vista su verdadera función, ha de ver impotente como la sociedad del bienestar se hunde, y el capitalismo depredador avanza como una apisonadora para establecerse y construir “la sociedad del bienestar de los privilegiados”.
Puede que sea esto lo que haga falta para hacer reaccionar definitivamente a la ciudadanía. Los / las indignados/as son el principio, pero hace falta seguir con otras iniciativas, una tras otra, sin pausa y con determinación. La determinación de quien tiene de su lado un derecho de justicia como es el de vivir con dignidad.
No hi ha diners, diu la gent, però no és veritat! Els diners hi són, però un capitalisme depredador i especulatiu els té amagats i ben guardats. Especulen amb l’estat del benestar i de moment se’n surten, recolzats pels partits polítics de dretes i rebent homenatge d’uns agenollats i mig asfixiats partits d’esquerres.
L’any 2007 el dèficit públic espanyol era inferior al de molts països de la UE, entre ells Alemanya. De l’any 2007 al 2009, el dèficit públic espanyol es va doblar. Per què? Doncs perquè un dels ingressos més importants de l’estat, la renda del treball, va patir una gran davallada amb l’augment de l’atur. La crisis mundial de les hipoteques brossa dels EEUU va afectar greument a la banca internacional i de retruc a la banca espanyola que havia alimentat la bombolla immobiliària amb crèdits rebuts dels bans estrangers i del Banc Central Europeu. Això va fer que molta petita i mitjana empresa no pugues aconseguir els crèdits bancaris que habitualment els permetien tirar endavant amb els seus negocis, i tinguessin que reduir plantilla i fins i tot tancar. Pel capitalisme, no són més que uns petits danys col·laterals provocats per foc amic, d’un conflicte d’interessos que tant sols permet la subsistència de les grans empreses i grans bancs internacionals.
Amb una decisió incoherent, des del punt de vista de una ciutadania cuejant i boquejant per intentar agafar l’aire que els permeti malviure, el govern decideix ajudar i rescatar els bancs. Uns bancs que sense pietat cobren uns interessos abusius per finalment quedar-se amb les propietats de ciutadans i ciutadanes, que a més a més de quedar-se sense casa han de seguir pagant un deute que no poden fer front. També ajuden a les grans empreses automobilístiques amb un “pla renove” que a la llarga acaba penalitzant el comprador. I per acabar d’adobar-ho la reforma laboral. S’ha d’ajudar a l’empresari, tornant a penalitzar el treballador, perquè si no ho sabeu ja “la crisis que estem patint ha estat creada per la classe proletària”.
Els bancs segueixen fent diners, les empreses segueixen repartint beneficis entre els accionistes i primes milionàries per objectius als seus directius. Europa intenta rescatar desesperadament països com Grècia per evitar el col·lapse dels seus propis bancs i la moneda euro. De mentre la dreta espanyola es troba a l’espera que un govern d’esquerres a la deriva i sense recursos els faci la feina bruta per quan hagi canvi de govern al 2012.
Finalment la classe treballadora, decebuda d’uns sindicats que han perdut de vista la seva veritable funció, ha de veure impotent com la societat del benestar s’ensorra, i el capitalisme depredador avança com una piconadora per establir-se i construir “la societat del benestar dels privilegiats”.
Potser és això el que caldrà per fer reaccionar definitivament la ciutadania. Els/les indignats/des són el principi, però cal continuar amb d’altres iniciatives, una rere d’altre, sense pausa i amb determinació. La determinació de qui té al seu costat un dret de justícia com és el de viure amb dignitat.
TEXT EN CASTELLÀ (A DALT EL TEXT EN CATALÀ):
No hay dinero, dice la gente, ¡pero no es verdad! El dinero está ahí, pero un capitalismo depredador y especulativo lo tiene bien escondido. Especulan con el estado del bienestar y de momento se salen con la suya, apoyados por los partidos políticos de derechas y recibiendo pleitesía de unos arrodillados y medio asfixiados partidos de izquierdas.
En el año 2007 el déficit público español era inferior a la de muchos países de la UE, entre ellos Alemania. Del año 2007 al 2009, el déficit público español se dobló. ¿Por qué? Pues porque uno de los ingresos más importantes del estado, la renta del trabajo, sufrió un gran descenso al aumentar el paro. La crisis mundial de las hipotecas basura de los EEUU afectó gravemente a la banca internacional y de rebote a la banca española que había alimentado la burbuja inmobiliaria con créditos recibidos de los bancos extranjeros y del Banco Central Europeo. Esto hizo que mucha pequeña y mediana empresa no pudiese conseguir los créditos bancarios que habitualmente les permitía llevar adelante sus negocios. Para el capitalismo, no son más que unos pequeños daños colaterales provocados por fuego amigo, de un conflicto de intereses que tan sólo permite la subsistencia de las grandes empresas y de los grandes bancos internacionales.
Con una decisión incoherente, desde el punto de vista de una ciudadanía coleteando y boqueando para intentar coger el aire que les permita malvivir, el gobierno decide ayudar y rescatar a los bancos. Unos bancos que sin piedad cobran unos intereses abusivos para, finalmente, quedarse con las propiedades de ciudadanos y ciudadanas, que además de quedarse sin casa deben seguir pagando una deuda a la que no pueden hacer frente. También ayudan a las grandes empresas automovilísticas con un “plan renove” que a la larga acaba penalizando al comprador. Y como guinda, la reforma laboral. Hay que ayudar al empresario, penalizando al trabajador, porque por si no lo sabéis ya “la crisis que sufrimos ha sido creada por la clase proletaria”.
Los bancos siguen ganando dinero, las empresas siguen repartiendo beneficios entre los accionistas y primas millonarias por objetivos a sus directivos. Europa intenta rescatar desesperadamente a países como Grecia para evitar el colapso de sus propios bancos y de la moneda euro. De mientras la derecha española se encuentra a la espera de que un gobierno de izquierdas a la deriva y sin recursos les haga el trabajo sucio para cuando haya un cambio de gobierno en el 2012.
Finalmente, la clase trabajadora, decepcionada por unos sindicatos que han perdido de vista su verdadera función, ha de ver impotente como la sociedad del bienestar se hunde, y el capitalismo depredador avanza como una apisonadora para establecerse y construir “la sociedad del bienestar de los privilegiados”.
Puede que sea esto lo que haga falta para hacer reaccionar definitivamente a la ciudadanía. Los / las indignados/as son el principio, pero hace falta seguir con otras iniciativas, una tras otra, sin pausa y con determinación. La determinación de quien tiene de su lado un derecho de justicia como es el de vivir con dignidad.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada